divendres, 25 d’abril del 2008

Plató. Fedó Φαίδωον (Segle IV aC)


ΦΑΙΔΟΝ


─ ¿Tu mateix, Fedó, et trobaves al costat de Sòcrates el dia en què va beure la cicuta a la presó, o bé ho has sentit d’altri?


─ Jo mateix, Equècrates.


─ ¿Què va dir doncs exactament el nostre home abans de la seva mort? ¿I com va morir? De bon grat ho escoltaria. Perquè, dels ciutadans de Fliunt, ningú no ha anat a Atenes per un llarg sojorn, i fa molt temps que no ha vingut d’allí cap foraster que ens pogués donar una informació clara de tot això, fora que després d’haver begut la cicuta va morir; de la resta, no ens n’ha pogut dir res.


─ ¿Ni tampoc no us heu assabentat de quina manera va anar el procés?


─ Això sí que ens ho va explicar algú, i ens estranyava que, celebrada la vista del procés feia temps, pel que sembla, hagi mort molt més tard. ¿Què va passar, Fedó?


─ En el seu cas, Equècrates, una pura casualitat. S’esdevingué que la vigília de la vista del procés havia quedat coronada la popa de la nau que els atenesos envien a Delos.


─ ¿I què és aquesta nau?


─ És la nau, segons afirmen els atenesos, en què un temps va navegar Teseu conduint a Creta aquella «doble setena», que ell va salvar després d’haver-se salvat ell mateix. Diuen que van prometre a Apol·lo en aquella ocasió si eren salvats, de conduir cada any una processó a Delos. Justament la que sempre més fins avui, des d’aquell any, anualment envien al déu. Un cop han començat la processó, hi ha una llei que els prescriu de mantenir pura la ciutat tot aquell període i de no executar cap sentència capital mentre la nau no hagi arribat a Delos i tornat després a port. Això alguna vegada pren molt de temps, quan ensopeguen vents que els són contraris. La processó comença en el moment en què el sacerdot d’Apol·lo corona la popa de la nau. És el que precisament es va escaure, com et dic, la vigília de la vista del procés. Per aquest motiu, va passar Sòcrates tant de temps a la presó, entre la vista del seu procés i la seva mort.


─ ¿I de la seva mort mateixa, Fedó, què pots exactament contar-nos? ¿Què es va dir? ¿Què es va fer? Dels seus íntims, ¿quins eren els qui acompanyaven el nostre home? ¿O tal vegada els magistrats no permetien que ningú li fes companyia i va morir privat dels seus amics?


─ De cap manera, n’hi havia uns quants, fins i tot molts.


─ Tot això, doncs, disposa’t a contar-nos-ho el més clarament que puguis, si res no t’ho impedeix.


─ Al contrari, tinc lleure i provaré de contar-vos-ho per peces menudes. Perquè recordar Sòcrates, tant si en parlo jo com si escolto un altre que en parli, ha estat sempre per a mi la cosa més plaent de totes.


─ Estigues cert, Fedó, que es troben igual els qui es disposen a escoltar-te. Prova, doncs, de referir-ho tot amb la màxima precisió possible.


[...]

Ja se li havia refredat gairebé tota la zona del baix ventre, quan descobrint-se la cara ─perquè la tenia coberta─ va dir el que foren les seves darreres paraules: Critó, devem un gall a Esculapi; pagueu-lo i no us n’oblideu.

Està bé, va respondre Critó, però veges si tens alguna altra cosa a dir.

Aquesta pregunta no la va respondre; poc després, es va estremir, i l’home llavors el va destapar: tenia la vista fixa. Critó, en veure-ho, li va tancar la boca i els ulls.

Aquesta, Equècrates, va ésser la fi del nostre amic, l’home del qual diríem que, dels que hem tractat del seu temps, era el millor, i també el més ple de seny i el més just.



Jaume Roig. Espill o llibre de les dones (1460)

PRIMER LLIBRE:
DE SA JOVENTUT

I
DE LA FADRINEA, AB SA MARE

Doncs, Déu aidant, / io entonant
mon spill e norma, / servant la forma
de l'abreujar, / me vull llexar
la infantea. / Ma fadrinea
e joventut, / en servitud,
desheretat, / foragitat
e camps seguint, / los més vivint
anys meu millors / ab prou suors,
perills, treballs, / nafres e talls,
ab mal passí; / e comenci
mort mon bon pare. / Ell ab ma mare
vixqué poc temps, / e mai ensemps
los viu menjar / ni festejar,
mai los viu riure, / per llur mal viure
e mala sort, / cert a gran tort
per alguns mals; / no vull dir quals
e no'ls declare / per ser ma mare.

(...)

Si mai pratiques / ni t'emboliques
gens amb les dones, / sols te consones
ab l'alta mare, / qui ab Déu lo Pare,
l'Esperit Sant / d'ells emanant,
té Fill comú, / qui viu Déu u
en unitat / e trinitat
eternalment. / Tots, finalment,
Hòmens e fembres, / pròmens, profembres,
vixcam deçà, / salvats dellà,
direm: "Amén."

Jaume I. Llibre dels Feits del rei en Jaume (1244-1343)


Retrau mon senyor sent Jacme, que fe sens obres morta és: aquesta paraula volc Nostre Senyor complir en los nostres feits: e jassia que la fe senses les obres no valla re, quan abdues són ajustades, fan fruit: lo qual Déu vol reebre en la sua mansió. E ja fos açò que el començament de la nostra naixença fos bo, en les obres nostres havia mester mellorament: no per tal que la fe no fos en nós de creure nostre creador, e les sues obres, e a la sua mare pregar, que pregàs per nós al seu fill que ens perdonàs lo tort que li teníem. On de la fe que nós havíem nos aduix a la vera salut. E quant nostre Senyor Jesucrist que sap totes coses, sabia que la nostra vida s'allongaria tant que faríem ajustament de bones obres ab la fe que nós havíem, faïa'ns tanta de gràcia e de mercè, que, per pecadors que nós fóssem, de pecats mortals ni de venials, no volc que nos preséssem honta ne dan que vergonya en poguéssem haver en cort ne en altre lloc; no volc, encara, que moríssem tro açò haguéssem complit.

(...)

566

E a en tant, per alguns dies, com nós haguéssem en cor d'anar a Poblet, e de servir la Mare de Déu en aquell llogar de Poblet, e fóssem ja partits d'Algezira, e fóssem en València, a nós cresqué la malaltia: e plac a Nostre Senyor que no complissem lo dit viatge que fer volíem...

E aquí en València l'any de M.CC.LXXVI.VI. Kalendas Agusti, lo noble En Jacme, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, e de Mallorques, e de València, comte de Barcelona e d'Urgell, e senyor de Montpeller, passà d'aquest segle: Cujus anima per misericordiam Dei sine fine requiescat in pace.
Amén

Anònim. Curial e Güelfa (Segle XV)

¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituds e les congoixes a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquells qui raonablement se´n dolen, que anvides pusc creure que entre mil desaventurats se´n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. e si ab dret juí serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que així els prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l'un a l'altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs.

(...)

E aquell Melchior, vell, cansat, qui viu lo príncep, abraçà'l, plorant de goig, dient:

Nunc dimitis seruum tuum, Domine, secundum uerbum tuum, in pace.

Explicit Deo gracias.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Plató. Protàgores (Segle IV aC)

— ¿D'on surts, Sòcrates? Ben segur que d'anar a la caça del jove Alcibíades. Cert que l'altre dia, en veure'l, va semblar-me un home bell encara, però un home, Sòcrates, dit entre nosaltres, i amb la barba que ja li comença a sortir forta.

— ¿I què hi fa? ¿Per ventura tu no admires Homer, que deia que l'edat més amable és la de la primera barba, l'edat que ara té Alcibíades?

— Bé. ¿Què hi ha de nou? ¿Acabes d'estar amb ell? ¿I com està disposat envers tu el minyó?

— Bé, pel que m'ha semblat, sobretot avui. Ha parlat molt a favor meu per ajudar-me; perquè ara vinc, en efecte, de veure'l. Però et diré una cosa sorprenent: malgrat la seva presència, no he estat per ell i fins i tot sovint m'he oblidat que ell era present.

(...)

Jo, Sòcrates, —va dir Protàgores— he de lloar el teu zel i la manera de portar el raonament. No crec ésser un home dolent tampoc en altres coses, però, sobretot, sóc el menys envejós dels homes; i així he dit de tu a molts que, entre tota la gent que trobo, ets el qui més admiro, sobretot tenint en compte la teva edat, i et dic que no m'estranyaria que un dia fossis comptat entre els homes més cèlebres per la seva saviesa. Quant a la nostra discussió, un altre dia que vulguis la reprendrem: ara és hora de girar-nos cap a d'altres ocupacions.

— Molt bé, vaig dir jo; que es faci així, si a tu et sembla. Perquè a mi mateix també m'ha passat, de molt, l'hora d'anar on deia, però el desig de complaure el bell Càl·lies m'ha fet restar.

I després d'haver tingt tota aquesta conversa, ens n'anàrem.

Plató. Eutífron (segle IV aC)

— ¿Què s'ha esdevingut de nou, Sòcrates, que has deixat les teves converses del Liceu i passes l'estona aquí prop del pòrtic del Basileu? No deus pas tenir cap plet davant del Basileu, com jo tinc.

— Els atenesos no en diuen un plet, Eutífron, sinó més aviat una causa criminal.

— ¿Què dius? ¿Algú ha emprès una causa criminal contra tu? Ja que no puc creure que tu l'hagis empresa contra un altre.

— No, certament.

— ¿Un altre, doncs, contra tu?

— Ben cert.

— ¿I qui és?

— Gairebé ni el conec jo mateix, Eutífron. Segurament això deu ser perquè és jove i sense anomenada. Li diuen, em penso, Meletos; i és del demos Piteu. Potser tens present algun Meletos d'aquest demos, amb cabell llarg i estirat, barba mal crescuda i nas corb.

— No el tinc present, Sòcrates. ¿Però quina causa criminal et posa?

(...)

— (...) En canvi, jo veig que tu estàs segur de saber bé què és pietat i què no ho és. Digues-m'ho, doncs, excel·lent amic, i no m'ocultis el teu parer.

— Una altra vegada, Sòcrates; ara he d'anar en un altre lloc: ja és hora de partir.

— ¿Què fas, mon car amic? Em fas desprendre de la gran esperança que tenia d'esdevenir savi amb tu respecte a la pietat, i de desfer-me de l'acusació de Meletos, demostrant-li que havia esdevingut, gràcies a Eutífron, entès en les coses divines, i que mai més no improvisaria per ignorància ni innovaria en aquestes matèries, i que d'ara endavant portaria una vida millor.

Ferran Torrent. Societat limitada (2002)

A diferència de la burgesia catalana, delerosa de seure en una llotja del Liceu, els empresaris valencians han tingut i tenen en la cacera el símbol de distinció social. L'empresari valencià, també, ha preferit sempre les putes a la tradicional querida. Una qüestió de pragmatisme: les querides compliquen la vida i al llit no són tan professionals; el que pugues pagar amb diners t'ho estalvies en maldecaps. Premissa important en un teixit empresarial on els negociants i els vividors són ben visibles.

(...)

Molt bé féu Josep Maria. Es va fixar en una bossa d'esports negra que Júlia duia al seient de darrere. ¿Quin esport practiques?
Júlia mira al darrere.
Pàdel somrigué nerviosa,tancant la cremallera de la bossa perquè no vera la jaqueta d'ant i els pantalons vaquers.
¿A estes hores? eren prop de les set de la vesprada, gairebé de nit.
De dia no tinc temps.

Umberto Eco. El nom de la rosa (1980)

Era un matí delitós de la darreria de novembre. Aquella nit havia nevat una mica i el terra era cobert d'un mantell fresc que no feia més de tres dits de gruix. A les fosques, just després de laudes, havíem oït missa en un llogarret de la vall. Després, a sol eixent, ens van posar en camí cap a les muntanyes.


(...)

Fa fred a l'escriptorium, em fa mal el polze. Deixo aquest escrit, no sé pas per a qui, no sé pas sobre què: stat rosa pristina nomine, nomine nuda tenemus.

François Fénelon. Les aventures de Télémaque, fils d'Ulysse (1699)

Calypso ne pouvoit se consoler du départ d'Ulysse. Dans sa douleur, elle se trouvoit malheureuse d'être immortelle. Sa grotte ne résonnoit plus du doux chant de sa voix. Les Nymphes, qui la servoient, n'osoient lui parler. Elle se promenoit sovuent seule sur les gazons fleuris, dont un printemps éternel bordoit son île; mais ces beaux lieux, loin de modérer sa douleur, ne faisoient que lui rappeler le triste souvenir d'Ulysse, qu'elle y avoit vu tant de fois auprès d'elle. Souvent elle demeuroit immobile sur la rivage de la mer, qu'elle arrosoit de ses larmes, et elle étoit sans cesse tournée vers le côté aù le vaisseau d'Ulysse, fendant les ondes, avoit disparu à ses yeux. Tout-à-coup, elle aperçut les débris d'un navire qui venoit de faire naufrage, des bancs de rameurs mis en pièces, des rames écartées çà et là sur le sable, un gouvernail, un màt et des cordages flottans sur la côte. Puis elle découvrit de loin deux hommes, dont l'un paraissoit âgé; l'autre, quoique jeune, ressembloit à Ulysse. Il avoit sa douceur et sa fierté, avec sa taille et sa démarche majestueuse. La Déesse comprit que c'étoit Télémaque, fils de ce héros; mais quoique les Dieux surpassent de loin en connoissance tous les hommes, elle ne put découvrir qui étoit cet homme vénérable, dont Télémaque étoit accompagné. C'est que les Dieux supérieurs cachent aux inférieurs tout ce qu'il leur plait: et Minerve, qui accompagnoit Télémaque sous la figure de Mentor, ne vouloit pas être connue de Calypso.

dijous, 17 d’abril del 2008

Anselm Turmeda. Disputa de l'ase contra frare Encelm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals (1418)

Parla frare Anselm

Veient el món fort incitat
a totes vies de pecat,
recitar vull una aventura
que m'esdevenc en la verdura,
e us serà clar, per ma disputa,
l'hom fóra menys que bèstia bruta
si Déu per pietat divinal
no hagués volgut reembre'ns de mal.
En nom de l'alt Senyor de glòria
comença, doncs, aquesta història.

(...)

I dit això, sortí del dit jardí amb tots els animals. I jo, cavalcant amb gran plaer i consolació, per la qüestió que havia guanyat, me'n vaig tornar a casa meva. Gràcies a Déu. Amén.

Ací fineix la disputació de frare Anselm amb els animals, als quals frare Anselm mostrà per vives raons que els fills del nostre pare Adam són de major dignitat i noblesa que no són els animals. I fou acabada, la disputació dessús dita, pel dit frare Anselm Turmeda, en la ciutat de Tunis, el quinzè dia de setembre, l'any mil quatre cents divuit.

FI DEL PRESENT TRACTAT

dimecres, 16 d’abril del 2008

Manuel de Pedrolo. Mecanoscrit del segon origen (1974)

Quadern de la destrucció i de la salvació

TT/I

(1) L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l'hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s'aturà a avergonyir dos nois, que n'apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:
-Què us ha fet?
I ells li van contestar:
-No el volem amb nosaltres, perquè és negre.
-I si s'ofega?
I ells es van arronsar d'espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.

(...)

(61) I jo, l'Alba, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill...

diumenge, 13 d’abril del 2008

René Descartes. Meditacions metafísiques (1641)

Primera meditació

De les coses que es poden posar en dubte

[§ 1] Ja fa algun temps que m’he adonat que, des de ben jove, he admès com a vertaderes moltes opinions falses, i que allò que després he construït sobre principis tan poc sòlids, havia de ser molt dubtós i incert; i des d’aleshores he considerat que em calia proposar-me seriosament, un cop a la vida, desfer-me de totes les opinions en les quals havia cregut anteriorment, i començar de nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa sòlida i permanent en les ciències. Considerant, però, aquesta empresa molt difícil, he esperat haver arribat a una edat prou madura, de manera que ja no en pogués esperar d’altra, darrera d’aquesta, més adient per dur a terme el meu propòsit; això m’ha fet esperar tant que, a partir d’ara, em sentiria culpable si passes el temps que em queda per actuar deliberant. Avui, doncs, en estreta relació amb aquest projecte, he alliberat el meu esperit de tota mena de preocupacions, de manera que, sortosament, sense sentir-me turmentat per cap passió, i havent trobat un descans segur en una tranquil·la solitud, em dedicaré seriosament i amb llibertat a destruir en general totes les meves antigues opinions.


(...)

Sisena meditació

De l'existència de les coses materials i de la distinció real entre l'ànima i el cos de l'home

(...)

Però, com que la necessitat dels afers ens obliga sovint a decidir-nos, abans que hàgim tingut el lleure d'examinar-los prou acuradament, cal admetre que la vida de l'home és subjecta a equivocar-nos força sovint en les coses particulars, i, en fi, cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura.


dijous, 10 d’abril del 2008

Italo Calvino. El baró rampant (1957)

Fou el 15 de juny de 1767 que Cosimo Piovasco di Rondò, el meu germà, va seure per última vegada entre nosaltres. Ho recordo com si fos avui. Érem al menjador de la nostra vil·la d'Ombrosa, les finestres emmarcaven les espesses branques de la gran alzina del parc.

(...)

Ombrosa ja no existeix. Mirant el cel tan net, em pregunto si realment ha existit. Aquella fronda de branques ara reuneix grumolls de frases amb contorns de fulles i corre i es desfà i es deslliga en un últim raïm insensat de paraules, idees, somnis, i ha acabat.

Josep Maria Sagarra. Vida privada (1932)

Els papres, en obrir-se, varen fer un clac gairebé imperceptible, com si estiguessin enganxats a causa d'una pretèrita convivència amb les llàgrimes i el fum, o per aquella secreció produïda en els ulls irritats després d'una lectura molt llarga sota una llum insuficient.

(...)

Entre les roses vermelles, caminava, una mica insegur, un home gris, de galtes indefinides, d'edat indefinida, amb l'estomac ple de whisky i amb el cor ple de roses vermelles.

Juliol 1932.

Llorenç Villalonga. Mort de dama (1931)

Introducció

El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L'herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.

Pel barri, no hi passa ningú.

(...)

Capítol I

Un retrat amb quatre dades genealògiques

Aquell dia. Dona Obdúlia Montcada, viuda de Bearn, comprengué que es movia.


(...)

A Barcelona, la Violeta recorria febrilment les botigues i es comprava un dol apoteòsic. A Palma, dins un saló de ca la baronessa --saló de rebre condols, amb les persianes tancades i totes les cortines corregudes--, Dona Maria Antònia Bern, Dona Maria Gradolí i Na Remei Huguet pensaven totes tres el mateix:
--Ens ha perdut l'ésser massa decents.

Lewis Carroll. Les aventures d'Alícia al país de les Meravelles (1865)

Alícia començava de cansar-se d'allò més de seure al costat de la seva germana, en el banc, i no tenir res a fer; una o dues vegades havia sotjat en el llibre que la seva germana estava llegint, però aquell llibre no tenia "sants" ni converses; i de què serveix un llibre -pensa Alícia- sense imatges ni converses?

(...)

Finalment, va pintar-se a si mateixa en aquella

Juan Ramón Jiménez. Platero y yo (1917)

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

(...)

Tu, Platero, estás solo en el pasado. Pero ¿qué más te da el pasado a ti, que vives en lo eterno, que, como yo aquí, tienes en tu mano, grana como el corazón de Dios perenne, el sol de cada aurora?

Moguer, 1916.

Mercè Rodoreda. Mirall trencat (1974)

En Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar el cotxe. "Sí, senyor, com vostè mani".

(...)

Al cap d'uns quants dies vingueren més ombres a tallar arbres, a tirar la casa a terra. De seguida veieren a la soca d'un castanyer de l'entrada, cargolada en un esvoranc, una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes.

Començada a Ginebra l'any 1968, acabada a Romanyà de la Selva el 1974

Albert Camus. El primer home (1960)

Damunt la carreta que circulava per una ruta pedregosa, uns núvols gruixuts i densos s'esquitllaven cap a l'est enmig del crepuscle.

Truman Capote. A sang freda (1966)

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria semblada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen "cap enllà".

(...)

Llavors ell, emprenent el camí de casa seva, es va endinsar sota la volta dels arbres, deixant endarrere el cel immens i el murmuri de les veus del vent damunt el blat onejant.

Lucreci. La naturalesa de les coses ( Segle I aC)


Mare dels Enéades, plaer dels humans, i dels déus, Venus nutrícia, que sota els senyals que llisquen pel cel, omples de vida la mar portadora de naus i les terres portadores de fruits, perquè a través teu, tota espècie d'animals és concebuda i veu la llum nascuda del sol: davant teu, deessa, davant teu, i a la teva arribada, fugen els vents del cel; a tu la terra hàbil t'ofereix flors agradables; per a tu somriuen les planúries de la mar, i el cel asserenat resplendeix amb un esclat de llum. Ja que de seguida que es mostra l'aspecte primaveral del dia, i, oberta, agafa força l'aura fecundant del Favoni, et saluden, primer de tot, o divina, les aus del cel i assenyalen la teva arribada, colpits els seus cors, per la teva força.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Nicolau Copèrnic. De les revolucions dels orbes celestes (1543)

(...)

I. Que el món és esfèric

Primerament, hem de tenir en compte aquesta afirmació, que el món és rodó, o bé perquè aquesta és la forma més perfecta de totes, que no necessita juntures, tota compacta; o bé perquè aquesta és la més capaç de totes les figures, la que més escau per encabir-ho tot i guardar-ho el millor possible; o bé també perquè cada una de les parts separades del món, vull dir el Sol, la Lluna i els estels, les veiem amb aquesta forma; o bé perquè totes les coses tendeixen a arrodonir-se, com es veu en les gotes d'aigua i en tota la resta de cossos líquids, en el procés de definir els seus límits. Que no dubti ningú, doncs, que aquesta és la forma que ha estat assignada als cossos celestes.