George Soros. La bombolla de la supremacia americana (2004)

Tothom està d'acord que l'11 de setembre del 2001 va canviat el curs de la història, però cal que ens preguntem per què va passar. ¿Com pot ser que un sol esdeveniment, encara que afecti 3.000 víctimes civils, tingui un efecte de tan gran abast? La resposta està no tant en l'esdeveniment en si mateix, sinó en la manera com van respondre els Estats Units sota el lideratge del president George W. Bush.

(...)

El procés comença quan una tendència predominant i una predisposició predominant es reforcen mútuament. Com que la predisposició es fa més pronunciada, esdevé vulnerable de ser corregida per l'evidència. Mentre la tendència sobreviu al test, serveix per reforçar la predisposició, de manera que la predisposició pot quedar força lluny de la realitat. Finalment, arriba el moment de la realitat, quan els participants s'adonen de la diferència que separa les seves perspectives de la realitat. Llavors sobrevé un període de baixa, quan la tendència ja no es veu reforçada per la creença. La tendència també s'inverteix en el cus pertinent, i un procés d'autoreforçament es posa en moviment en el sentit contrari. Depenent de fins on hagi arribat el procés explosiu, el canvi de direcció pot ser força catastròfic, similar a l'explosió d'una bombolla.

Paraules finals i paraules inicials

Primer esborrany

Ultima verba

• Ludwig Wittgenstein:

"Digueu-los que la meva vida ha estat meravellosa." Aquestes van ser les últimes paraules abans de perdre la consciència dirigides al seu únic interlocutor aquella nit, la senyora Bevan quan aquesta li parlava dels amics d'Oxford esperats per al dia següent, que seria el de la seva mort. Resulta més que dubtós que la seva vida fos meravellosa.

• Tycho Brahe:

"Que no sembli que hagi viscut en va!" Frase repetida com una cantarella en la seva agonia amb continència urinària.

• Sòcrates d'Atenes:

"Oh Critó, devem un gall a Asclepi. Pagueu el debte i no el passeu per alt!" Segons Plató al final del Fedó (118 a-b).
"Molt sovint la tradició occidental ha tingut curiositat per les últimes paraules pronunciades per filòsofs, escriptors, etc, talment com si al final de la vida s’esperés trobar condensada en una frase la síntesi de la vida i l’obra de l’autor. Però en el cas socràtic, les ‘ultima verba’ resulten perfectament desconcertants. Segons ens diu el FEDÓ platònic, les últimes paraules de Sòcrates van ser exactament aquestes: ‘Critó, devem un gall a Asclepi, no t’oblidis de pagar el deute’. Vet aquí unes paraules que, de bon principi, sorprenen, perquè estan més a prop del ridícul que del sublim que sembla que tenim dret a esperar en el cas de Sòcrates. No se sap si inclouen un significat mistèric, si fan referència a un deliri o si, filosòficament, inclouen algun missatge significatiu sobre la pròpia vida i obra. En tot cas, Asclepi és el déu de la medicina i és racional suposar que hi ha alguna clau de ‘curació’ o de ‘salvació’ implícita en la frase." Ramon Alcoberro

• Jesús de Natzaret:

Amb les seves paraules a la creu s'han fet moltes prèdiques i sermons.

• Tia Rosa

"Fills meus, no us baralléssiu!"

*** *** *** *** *** *** *** ***

Prima verba

• Primera paraula d'Eugenio Trías:

"Melocotón." En la seva autobiografia intel·lectual explica, amb liporioses paraules, que ell no va ser un nen normal i que a diferència d'altres nens la seva primera paraula va ser aquesta paraula castellana de quatre sil·labes.

• Siddhārtha Gautama, Buda:

Va sortir del ventre de la seva mare parlant i caminant.

Galileu Galilei. Motto per la raccolta delle opere

Da porsi nel titolo del libro di tutte l'opere: "Di qui si comprenderà in infiniti exempli qual sia l'utilità delle matematiche in concludere circa alle proposizioni naturali, e quanto sia impossibile il poter ben filosofare senza la scorta della geometria, conforme al vero pronunciato di Platone."

Galilei. Opere VIII, 613-614

José Luis Pardo. La regla del joc. Sobre la dificultat d'aprendre filosofia (2004)

Un llibre mai no comença per la primera línia ni acaba amb l'última. Si calgués començar per la primera línia, ningú no podria escriure (per on començar? d'on treure prou forces?). Un llibre comença sempre abans d'haver-se iniciat o després d'haver terminat, sempre va avançat o endarrerit respecte a ell mateix. Comença abans d'haver-se encetat, sense que ningú -i especialment sense que qui l'escriu- sàpiga que ha començat. Parlant en general, els llibres de filosofia comencen tots ells el mateix dia: el dia següent de la mort de Sòcrates. És difícil calcular el temps transcorregut entre la mort de Sòcrates i la redacció del primer diàleg de Plató, lloc de naixement de la filosofia, però quan Plató converteix Sòcrates en protagonista d'aquest primer diàleg escrit assenyala que aquell llibre, lloc de naixement de la filosofia, ja havia començat abans de que comencés a ser escrit, quan Sòcrates encara estava viu o acabava de morir. Des de llavors, es discuteix en va si l'escriptura falseja -i fins a quin punt- aquesta experiència anterior a ella que constitueix el seu inadvertit punt de començament, l'experiència anomenada amb l'expressió "la mort de Sòcrates".

(...)

Vet aquí perquè els llibres de filosofia només poden existir (és a dir, ésser llegits com a tals, i no únicament escrits) allí on es dóna alguna situació diferent de la tirania o de la sofística.