Cohèlet. Eclesiastès (Segle III aC)

Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer, tot és en va.

(La mateixa paraula traduïda en aquest verset per vanitat, efímer i en va; en sentit literal significa "cop de vent", "buf", "alè", i generalment s'aplica, en sentit figurat, a tot allò que és efímer, caduc, o bé a allò que és fútil, inútil o decebedor. Matayotes matayotetos kai panta matayotes. Vanitas vanitatis et omnia vanitas. Vanity of vanities, says the Preacher, vanity of vanities! All is vanity.)

Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

(Eclesiastès, 1, 1-3)

[...]

Final de l'obra. Ja ho has sentit tot. Reverencia Déu i guarda els seus manaments: això vol dir ser home.
Déu jutjarà totes les accions, per amagades que siguin, tant les bones com les dolentes.

(Eclesiastès, 12, 13-14)

M. Tul·li Ciceró. Primera catilinària (63 aC)

ORATIO QVA L. CATILINAM EMISIT IN SENATV HABITA

PRIMER DISCURS CONTRA LUCI CATILINA PRONUNCIAT DAVANT EL SENAT

Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? quam diu etiam furor iste tuus nos eludet? quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?

Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència? Quan de temps encara es burlarà de nosaltres aquesta bogeria teva? Fins a quin límit es llançarà la teva desenfrenada audàcia?

[...]


Amb aquests presagis, Catilina, -la suprema seguretat de la república, la pesta i la perdició que hi ha dins de tu i la destrucció dels qui s'associaren amb tu en tota mena de crims i parricidis- vés-te'n a aquesta guerra impia i criminal. I tu, Júpiter, que vas ser consagrat per Ròmul amb els mateixos auspicis amb què ho fou aquesta ciutat; tu, que amb tota justícia anomenem el Mantenidor d'aquesta ciutat i de l'imperi, rebutjaràs aquest home i els seus companys dels teus temples i dels dels altres déus, de les cases i de les muralles de la ciutat, i de les vides i hisendes de tots els ciutadans; i els qui odien la gent de bé, els enemics de la pàtria, saltejadors d'Itàlia, lligats entre ells per una aliança de crims i uns tractes impius, els oferiràs en vida i després de morts, als suplicis eterns.

Discurs pronunciat davant el Senat, reunit al temple de Júpiter Estàtor, el 8 de novembre de l'any 63 aC. El dia anterior, Catilina, en una reunió de conjurats s'havia decidit assassinar el cònsol Cicerò com més aviat millor. Avisat, Ciceró evitael perill i convoca els senadors al temple de Júpiter i els exposa totes les temptatives revolucionàries dels dies anteriors. Catilina assisteix a la sessió intenta respondre a les acusacions del cònsol, però rebutjat abandona la sessió i al vespre parteix cap a Etrúria amb els conjurats.

Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre (1932)

Una mica apartats l'un de l'altre, posats d'esquena, el vell Joan i el seu fill treballaven. Portaven ja hores aixedejant amb la mateixa energia, sense repòs. La tarda venia apagant les seves llums sobre les amples riberes de l'Ebre, els camperols plegaven de les feines i emprenien el camí per tal d'arribar al poble ans de la nit.

[...]

La tomba d'ella estava, però, quieta i tranquil·la sota la lluna. Ni un sospir de vent no movia les herbes ni les branques. Tot estava callat: com la llum i les flors, i els xiprers, i les creus... tot immòbil. Com ella. I ella, sota la terra, quieta, ben abrigada, amb els ulls buits de cara al cel i sense plor; com aquell matí llunyà que ell la va treure de l'aigua i la deixà estesa damunt les herbes. Freda i llunyana, com aleshores. Sense plor, sense ulls i sense cor: terra sota l'inútil parpelleig de les estrelles.

Èsquil. Eumènides (458 aC)

LA PÍTIA. --Primerament, faig en la meva pregària un lloc d'honor, entre els déus, a la primera profetessa, la Terra; després d'ell, a Temis, que va seure la segona en aquest setial oracular de la seva mare, com diu un relat; en la tercera atribució, Temis volent-ho, i sense violència de ningú, una altra Titànida, filla de la Terra, s'hi assegué, Febe; i ella l'ofereix, en present de naixença, a Febos -Febos que té de Febe aquest sobrenom.

[...]

La pau, per a la ventura de les seves cases, és avui amb els ciutadans de Pal·las: Zeus, que tot ho veu, i la Parca així s'acorden. -I ara llanceu l'alarit en respost al nostre cant!

Èsquil. Coèfores (458 aC)

ORESTES. --Hermes Infernal, posa els ulls en el patern venciment, i sigues el salvador, l'aliat de mi que t'imploro. Arribo en aquesta terra i torno de l'exili.

[...]


Melodrama

Vet aquí la tercera tempesta que amb el seu bufarut ha descarregat sobtosa sobre les sales reials!

Uns infants devorats iniciaren les desventures -miserament per a Tiestes!

Després, el fat d'un heroi reial: degollat al bany finà el cabdill guerrer dels aqueus. I ara encara, ha vingut, qui sap d'on -¿què diré? ¿un salvador, la mort? ¿On s'acabarà doncs, on s'aturarà, per fi adormida, la ira d'Ate?

Èsquil. Agamèmnon (458 aC)

EL GUAITA. --Als déus imploro la fi de les meves penes, una llargada anyal de vigilància, que passada dormint al sostre dels Atrides, de qui sap el temps, com un gos, m'ha ensenyat a conèixer l'assemblea dels astres nocturns, i aquells sobretot que porten l'hivern i l'estiu als homes, prínceps lluminosos que brillen enmig de l'èter, dels quals sé quan es consumen, i els llevants.


[...]


EGIST. --Sàpigues que em pagaràs cara la teva bogeria d'avui.
EL CORIFEU. --Coratge, estarrufa't, com un gall al costat de la seva gallina!
CLITEMNESTRA. --No facis cabal d'aqueixos vans lladrucs. Jo i tu, senyors d'aquest palau, ho posarem tot en ordre.

Sèneca. De la providència (s. I)

M'has preguntat, Lucili, com s'explica que, sent el món governat per una providència, s'esdevinguin tants de mals als homes bons.


[...]


Allò mateix que s'en diu morir, és a dir, la separació d'ànima i cos, és tan breu, que la seva rapidesa ho fa insensible. Sia que un nus us escanyi, o que l'aigua us ofegui, o que us trenqueu el cap caient damunt la pedra dura, sia que engoliu foc per tallar-vos la respiració, sia com sia, la mort és ràpida. No us avergonyiu de témer tant de temps això que passa tan de pressa?

Sèneca. De la vida benaurada (s. I)

Tots els homes, germà Gal·lió, volen viure feliços, però per veure què és això que fa benaurada la vida, tenen la vista entelada.

(Incipit Ad Gallionem De uita beat: "Viuere, Gallio frater, omnes beate uolunt")

[...]


Però què he dit? No és veritat que ara mateix -per més que poc ho sentiu- un torb envolta i fa rodolar les vostres ànimes, que defugen i cerquen les mateixes coses, i ara són aixecades a les més grans alçàries, ara esclafades contra terra?...

El restant d'aquest diàleg manca en els còdexs.

Sèneca. De la brevetat de la vida (s. I)

La major part dels mortals, paulí, es queixa de la malignitat de la naturalesa en haver-nos engendrat per un temps tan breu, perquè aquest espai que ens és donat tan veloçment i ràpidament decorre, que, exceptuats molt pocs, els altres són privats de la vida quan tot just s'hi preparen. I no és sols la turba i el vulgar imprudent que gemeguen d'això que ells creuen un mal comú; també dels barons més il·lustres aquest sentiment ha provocat les queixes. D'aquí ve aquella exclamació del príncep dels metges. "La vida és breu, l'art és llarga".

(Incipit ad Paulinum De breuitate uitae: "Maior pars mortalium, Pauline, de naturae malignitate conqueritur".)

[...]


Ningú no té la mort en perspectiva, tothom allarga molt les seves esperances. Alguns arrangen fins aquelles coses que són més enllà de la vida: la construcció de grandiosos sepulcres, la dedicació de monuments públics, les fúnebres ofrenes i els funerals fastuosos. Però, a fe meva, els funerals d'aquests homes s'haurien de fer, com si haguessin viscut molt poc, a la claror de blandons i antorxes (com es fa en els funerals dels infants).

(L. A. Senecae. Ad Paulinum De breuitate uitae explicit)

Doris Lessing. El somni més dolç (2001)

Era un capvespre de principis de tardor, a baix, el carrer era un escenari ple de llumetes grogues que suggerien intimitat, i la gent es començava a recollir per a l'hivern.

[...]

Però la nena no volia que l'agafessin i l'aixequessin, i per això girava sobre si mateix i cantava, només per a ella:

—Sí, el meu Colin, sí, la meva Sophie, sí, i aquest és el meu Johnny, pobrissó, petitó...

Maquiavel, Nicolau. La Mandràgora (1518)

Cançó

Perquè la vida és breu i moltes són les penes que vivint i lluitant tots suportem, rere els nostres anhels, anem passant i consumint els anys, perquè qui renuncia al plaer per viure amb afanys i angoixes no coneix els enganys d'aquest món, o de quins mals i de quins estranys casos són oprimits quasi tots els mortals.


[...]


Vosaltres, espectadors, no espereu que tornem a sortir: l'ofici és llarg i jo em quedaré a l'església, I ells, se 'aniran cap a casa per la porta del costat. Que estigueu bons!