Aristòfanes. La Pau (421 aC)

SERVIDOR PRIMER.--Passa'm, passa'm un pastís per a l'escarabat. Tan de pressa com puguis!

SERVIDOR SEGON.--Aquí el tens. Engargalla-li, a aquesta bèstia maleïda, i que mai no endrapi un pastís més dolç que aquest.


[...]


TRIGEU. (Al cor.) --Prou que ho diràs quan en mengis, quan beguis vi a balquera. Himen, himeneu! Oh! Himen, himeneu! Oh! (Als espectadors.) Salve, salve, oh homes! Si em seguiu, menjareu pastissos.

Aristòfanes. Les vespes (422 aC)

SERVIDOR PRIMER. (Desperta el seu company.) --Ep, tu, què et passa, malaurat Xàntias?
SERVIDOR SEGON. --Aprenc com s'edludeix una guàrdia nocturna.
SERVIDOR PRIMER. --Això és que devies una gran pallissa a les teves costelles. ¿O és que no saps la mena de monstre que vetllem?
SERVIDOR SEGON. --Sí que ho sé; però desitjo oblidar una estoneta les meves misèries. (Es torna a endormiscar.)


[...]

COR. --Regira't, desfila en cercle, apunyega't la panxa, gita la cama al cel: torneu-vos com baldufes. El mateix sobirà rei del mar, el vostre pare, acut, adelitat pels seus minyons, aquests dansarins. Si us abelleix en alguna cosa la dansa, conduïu-nos de pressa cap ala porta, perquè això no ho havia fet mai ningú fins ara, acomiadar entre danses el cor d'una comèdia.

António Lobo Antunes. O esplendor de Portugal (1997)

24 de desembre de 1995

Quan vaig dir que havia convidat els meus germans a passar la nit de Nadal amb nosaltres
(dinàvem a la cuina i es veien les grues i els vaixells enllà de les últimes teulades d'Ajuda)
la Lena em va omplir el plat de fum, va desaparèixer entre el fum i mentre desapareixia la seva veu va entelar els vidres abans d'esborrar-se també

--Fa quinze anys que no veus els teus germans

[...]


i jo corrent per la sorra en direcció als meus pares, amb el barret de palla que em relliscava cap al clatell, feliç, sense necessitat de demanar-los si m'estimaven.

FINIS LAUS DEO

Plató. Crítias (Segle IV aC)

TIMEU.- Que bé em sento, Sòcrates, ara que, com descansant després d'un llarg viatge, tinc la satisfacció de donar per acabada la caminada del discurs! I demano al déu que va néixer realment fa tant de temps i que ara acabem de fer néixer amb paraules que ens concedeixi que puguem retenir tot el que ha estat dit amb harmonia, i que si, sense voler, s'ha dit alguna cosa fora de to, ens imposi la pena que calgui. Ara bé, la pena que ha de pagar el qui ha cantat fora de to és que recuperi l'harmonia. Per tant, a fi que puguem anar endavant i parlar correctament sobre el naixement dels déus, hem de pregar que ens atorgui el fàrmac més acabat i excel·lent de tots els fàrmacs, val a dir, el coneixement. I, feta aquesta pregària inicial, deixem a Crítias que, tal com s'havia convingut, continuï el discurs.


[...]


Ara bé, Zeus, el déu dels déus que regna per les lleis, com que té la capacitat d'observar totes aquestes coses, veient de quina manera aquella noble dinastia s'havia tornat miserable, decidí infligir-los un càstig per tal que tornessin al bon seny i visquessin amb moderació. Va reunir tots els déus en el més noble dels seus palaus, el que està bastit al bell mig de tot l'univers, des d'on contempla tot el que s'esdevé. I, havent-los reunit, els digué...

Plató. Timeu (segle IV aC)

SÒCRATES.- Un, dos, tres..., però, Timeu estimat, ¿on és el quart dels qui ahir vaig convidar i que avui m'havia de retornar la invitació?

TIMEU.- Es deu haver trobat malament, Sòcrates, ja que no hauria pas faltat en aquesta trobada si li hagués estat possible de venir.

[...]

I ara ens toca de dir que hem arribat ja a la fi del nostre discurs sobre l'univers. Aquest món nostre, havent acollit els vivents mortals i immortals que l'emplenen, és un Vivent visible que conté els vivents visibles, imatge sensible del déu intel·ligible, un sol món, el més gran, el millor, el més bell, el més perfecte, criatura única.