Pio Baroja. Las inquietudes de Santhi Andía (1911)

Las condiciones en que se desliza la vida actual hacen a la mayoría de la gente opaca y sin interés. (...)


[...]


Sí, yo me alegro de que mis hijos no quieran ser marinos... y, sin embargo...

José María de Pereda. Peñas arriba (1894)

Las razones en que mi tío fundaba la tenacidad de su empeño eran muy juiciosas, y me las iba enviando por el correo, escritas con mano torpe, pluma de ave, tinta rancia, letras gordas y anticuada ortografía, en papel de barbas comprado en el estanquillo del lugar. Yo no las echaba en saco roto precisamente; pero el caso, para mí, era de meditarse mucho, y por eso, entre alegar él y meditar y respondre yo, se fué pasando una buena temporada.


[...]


(...) Porque tan cabal, tan intensa, tan continua ha sido mi felicidad en ese tiempo, que a veces me espantan los temores de que no haya sido mi gratitud tan grande como el beneficio recibido, y un día me hiera la justicia de Dios en lo que más amo, para recordarme lo que le debo.

Cormac McCarthy. La carretera (2006)

En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar el nen que dormia a la seva vora. (...)


[...]


(...) Als canals profunds en què vivien, totes les coses eren més velles que l'home i cantussejaven misteriosament.

(Traducció de Rosa Borràs)

Víctor Català. Solitud (1905)

Capítol primer

LA PUJADA

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i En Matias, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat de la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. (...)


[...]


Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

Febrer, 1905

Jaume Picas. Tren de matinada (1968)

Ja no feia tanta fresca. El dia s'havia aixecat del tot. I només hi havia filagarses de núvols. Devia fer vent, a fora. Però era un vent alegre, que fuetejava els arbres com per a despertar-los. Per prendre el tren en Joan Manuel havia hagut de fer un bon tros de camí a peu. Després, assegut, s'havia abaltit. Ara s'estirava discretament. (...)


[...]


L'àgil baluerna fugia i tot de cotxes clars i polsosos l'empaitaven. En Joan Manuel es quedà aturat un moment. Després mirà el rellotge i començà a caminar de pressa com molta altra gent, homes i dones, que anaven a vendre's una mica per a poder somniar en la felicitat.

Nikos Kazandzakis. Alexis Zorbàs (1946)

El vaig trobar per primera vegada al Pireu. Jo havia baixat al port per agafar el vaixell cap a Creta. Plovia. Bufava un potent xaloc i les ruixades de la mar arribaven fins al petit cafè. Les portes vidrieres estaven tancades, l'aire tufejava a home i a sàlvia. A fora feia fred i l'alè gelat entelava els vidres. Cinc o sis mariners que havien vetllat tota la nit, abrigats amb foscos capots de pell de cabra, bevien cafè i sàlvia i miraven el mar a través dels vidres entelats.


[...]


"(...) Així, dret, amb les ungles clavades a la finestra, el va sorprendre la mort.

"La seva dona, la Liuba, m'encarrega que us escrigui que us saluda i que el difunt, diu, li parlava sovint de la vostra senyoria, i que, d'un santuari que tenia, li va ordenar que us en fes donació, diu, quan fos mort, com a record d'ell.
"La vídua us prega, doncs, que, quan tingueu l'ocasió de passar pel nostre poble, us digneu a dormir a casa seva i, l'endemà al matí, us emporteu el santuari."

Títol original: Βίος και Πολιτεία του Αλέξη Ζορμπά
Traucció del grec: Jaume Berenguer Amenós