Fritz Zorn. Mart (1977)

Sóc jove, ric i culte; i sóc infeliç, neuròtic i estic sol. (...)


(...)

(...) Jo encara no he vençut allò que estic combatent; però tampoc estic vençut i, el que és més important, encara no he capitulat. Em declaro en estat de guerra total.

Comano, 17-VII-1976

Fritz Zorn. Bajo el signo de Marte (1977)

Soy joven, rico y culto; y soy infeliz, neurótico y estoy solo. (...)

(...)

(...) Yo todavía no he vencido aquello que estoy combatiendo; pero tampoco estoy vencido y, lo que es más importante, todavía no he capitulado. Me declaro en estado de guerra total.

Comano, 17-VII-1976

Traducción de Susana Spiegler

Sal·lusti. La guerra de Jugurta (s. I aC)

I. És sense raó que el gènere humà es plany de la seva naturalesa, perquè creu que, desvalguda i de curta existència com és, està regida més per l'atzar que per les seves facultats.

[...]

 CXIV. (...) Amb tot, quan es féu saber que la guerra de Numídia s'havia acabat i que Jugurta era conduït encadenat a Roma, Mari, bé que absent, fou elegit cònsol i li fou assignada la província de la Gàl·lia. I, les calendes de gener, cònsol ja, celebrà el seu triomf amb gran pompa. I aleshores les esperances i les forces de la ciutat eren posades en ell.

Títol original: Jugurtha seu Bellum Jugurthinum. Traducció: Joaquim Icart

Lleó Tolstoi. Els cosacs (1863)

Tot callava a Moscou. Només de tant en tant podia copsar-se el grinyol d'unes rodes al defora, de la calma hivernal. A les finestres ja no brillaven llums i els fanals de la via pública eren apagats també. Arribaven dels temples sons de campanes que, en brandar damunt la vila dormida, recordaven el matí. Els carrers eren deserts. (...) 

[...]

Olenin es tombà per tal de mirar enrere. L'avi Eroixka i Mariana conversaven de llurs afers segurament, i ni el vell ni la mossa no li adreçaren un darrer esguard.

 Títol original: Kazaki. Traducció: Francesc Payarols

Albert Camus. L'étranger (1942)

Aujoud'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un télégramme de l'asile : " Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués. " Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier.

(...)

(...) Pour que tout soit consommé, pour que je me sente moins seul, il me restait à souhaiter qu'il y ait beaucoup de spectateurs le jour de mon exécution et qu'ils m'accueillent avec des cris de haine.

Carmen Laforet. Nada (1945)

Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado, y no me esperaba nadie.

[…]

El aire de la mañana estimulaba. El suelo aparecía mojado con el rocío de la noche. Antes de entrar en el auto alcé los ojos hacia la casa donde había vivido un año. Los primeros rayos del sol chocaban contra sus ventanas. Unos momentos después, la calle de Aribau y Barcelona entera quedaban detrás de mí.

Arturo Pérez-Reverte. La piel del tambor (1995)

El pirata informàtic se infiltró en el sistema central del Vaticano once minutos antes de la medianoche. (...)

[…]

(...) Unos ojos idénticos a los que Honorato Bonafé había visto por última vez antes de caer fulminado por la ira de Dios.

La Navata, noviembre de 1995

Juan Marsé. Ronda del Guinardó (1984)

El inspector tropezó consigo mismo en el umbral del sueño y se dijo adiós, vete al infierno. (...)

[…]

(...) Rosita entró en el sombrio zaguán de la Casa silbando por oirse silbar, todavía con pelusilla de plumón en los dedos, los calcetines bailando en sus tobillos y la Moreneta en la cadera.

Juan Marsé. Un día volveré (1982)

Nestor tenía dieciséis años y aún llevaba la armónica sujeta al cinturón como si fuese una pistola.

[…]

--Ya estoy, papá.
--Bien. Esconde la pistolita y vámonos.

Juan Marsé. Si te dicen que caí (1973)

Cuenta que al levantar el borde de la sábana que cubría al ahogado, revivió en la cenagosa profundidad de pantano de sus ojos abiertos un barrio de solares ruinosos y tronchados geranios cruzado de punta a punta silbidos de afilador, un remoto espejismo traspasado por el aullido azul de la verdad. (...)

[…]

(...), ya ni arrestos mentales tenían para verse con la cara tapada por el pasamontañas y pistola en mano empujando la puerta giratoria de un Banco o colocando un explosivo. Hombres de hierro, forjados en tantas batallas, soñando como niños.

FIN

347

Marina Espasa. La dona que es va perdre (2012)

PRIMERA PART

EL TOPÒGRAF

CORS EMBOLICATS

Tot li relliscava, amb aquelles mans de talp tan rosades i grosses. Va fer girar l'aixeta del punt blau com va poder. Es va mirar al mirall. Ja tenia nas. Els ulls se li estaven arrodonint. Va fer servir una de les ungles de la mà esquerra per obrir-se una escletxa al pit, que va engrandir fent pinça amb un polze i un índex humans, ja. El cor, que encara bategava, s'hi va esmunyir, va caure a la pica i la va omplir de sang. Sota el raig d'aigua freda, els batecs es van anar espaiant fins que la víscera es va encarcarar. Amb fil i agulla i quatre puntades, es va cosir l'escletxa: ja no hi havia manera de comptar les cicatrius que s'hi acumulaven. (...)


[…]


(...) Gràcies al paviment silenciós, circulava sense fer soroll, com si nedés sobre l'asfalt.

Herman Melville. Bartleby, l'escrivent. Bartleby the Scrivener (1853)

Sóc un home més aviat gran. Aquests darrers trenta anys, la naturalesa de les meves activitats m'ha posat en un contacte més estret que no és habitual amb una mena de gent podríem dir-ne interessant i una mica singular, de la qual fins ara, que jo sàpiga, no s'ha escrit ben res: em refereixo als passants o escrivents.

[…]


Ah, Bartleby! Ah, humanitat!

F. Scott Fitzgerald. The Graet Gatsby (1925)

In my younger and more vulnerable years my father gave me some advice that I’ve been turning over in my mind ever since.

[…]

So we beat on, boats against the current, borne back ceaselessly into the past.

Traduccions de la darrera frase de la novel·la:

Ramon Folch i Camarasa (1972): "Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat".

José Luis López Muñoz (1999): "Y así seguimos adelante, botes contra la corriente, empujados sin descanso hacia el pasado".

Justo Navarro: "Así seguimos, golpeándonos, barcas contracorriente, devueltos sin cesar al pasado".

Miguel Temprano: "Y así seguimos bogando, como botes contra la corriente, arrastrados incesantemente hacia el pasado".

José Luis Piquero: "Y así vamos avanzando, como botes remando a contracorriente, arrastrados sin cesar hacia el pasado".

Google Traductor (16/02/2011): "Així que li vam guanyar en endavant, pots contra el corrent, portades de tornada sense parar cap al passat".

William Shakespeare. The Merchant of Venice (1600)

Anthonio. In sooth I know not why I am so sad,
It wearies me: you say it wearies you;
But how I caught it, found it, or came by it,
What stuffe 'tis made of, whereof it is borne,
I am to learne: and such a Want-wit sadnesse makes of mee,
That I haue much ado to know my selfe

[…]

Graziano. Let it be so, the first intergatory
That my Nerrissa shall be sworne on, is,
Whether till the next night she had rather stay,
Or goe to bed, now being two houres to day,
But were the day come, I should wish it darke,
Till I were couching with the Doctors Clarke.
Well, while I liue, Ile feare no other thing
So sore, as keeping safe Nerrissas ring.

Antoine de Saint-Exupéry. Le Petit Prince (1943)

I

Lorsque j'avais six ans j'ai vu, une fois, une magnifique image, dans un livre sur la forêt vierge qui s'appelait Histoires vécues. Ça représentait un serpent boa qui avalait un fauve. Voilà la copie du dessin.

[…]

Ça c'est, pour moi, le plus beau et le plus triste paysage du monde. C'est le même paysage que celui de la page précédente, mais je l'ai dessiné une fois encore pour bien vous le montrer. C'est ici que le petit prince a apparu sur terre, puis disparu.

Regardez attentivement ce paysage afin d'être sûrs de le reconnaître, si vous voyagez un jour en Afrique, dans le désert. Et, s'il vous arrive de passer par là, je vous en supplie, ne vous pressez pas, attendez un peu juste sous l'étoile ! Si alors un enfant vient à vous, s'il rit, s'il a des cheveux d'or, s'il ne répond pas quand on l'interroge, vous devinerez bien qui il est. Alors soyez gentils ! Ne me laissez pas tellement triste: écrivez-moi vite qu'il est revenu...