Íncipit: primeres paraules d'obres clàssiques

Antoine de Saint-Exupéry. Le Petit Prince (1943)

2012-01-17T22:48:00.000-08:00

Lorsque j'avais six ans j'ai vu, une fois, une magnifique image, dans un livre sur la forêt vierge qui s'appelait Histoires vécues. Ça représentait un serpent boa qui avalait un fauve. Voilà la copie du dessin.

(...)

Ça c'est, pour moi, le plus beau et le plus triste paysage du monde. C'est le même paysage que celui de la page précédente, mais je l'ai dessiné une fois encore pour bien vous le montrer. C'est ici que le petit prince a apparu sur terre, puis disparu.

Regardez attentivement ce paysage afin d'être sûrs de le reconnaître, si vous voyagez un jour en Afrique, dans le désert. Et, s'il vous arrive de passer par là, je vous en supplie, ne vous pressez pas, attendez un peu juste sous l'étoile ! Si alors un enfant vient à vous, s'il rit, s'il a des cheveux d'or, s'il ne répond pas quand on l'interroge, vous devinerez bien qui il est. Alors soyez gentils ! Ne me laissez pas tellement triste: écrivez-moi vite qu'il est revenu...

Ovidi. Les Metamorfosis (8)

2011-12-30T04:50:00.000-08:00

LIBER PRIMVS

In noua fert animus mutatas dicere formas
Corpora: di, coeptis, nam uos mutastis et illas,
Adspirate meis primaque ab origine mundi
Ad mea perpetuum deducite tempora carmen!

LLIBRE PRIMER

Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, afavoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps.

Traducció d'Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1929

Santa Teresa de Jesús. La vida de la santa madre Teresa de Jesús y algunas de las mercedes que Dios le hizo escritas por ella misma (1562)

2011-12-25T02:14:00.000-08:00

Jhs.

CAPÍTULO PRIMERO

El tener padres virtuosos y temerosos de Dios me bastára, si yo no fuera tan ruin, con lo que el Señor me favorecia, para ser buena. Era mi padre aficionado á leer buenos libros, i ansí los tenia de romance para que leyesen sus hijos. Estos, con el cuidado que mi madre tenia de hacernos rezar, y ponernos en ser devotos de nuestra Señora y de algunos Santos, comenzó á despertarme de edad, á mi parecer, de seis ú siete años. Ayudábame no ver en mis padres favor sino para la virtud: tenian muchas. (...)

(...)

(...) Plega el Señor, pues es poderoso, y si quiere puede, quiera en todo acierte yo á hacer su voluntada, y no primita se pierda esta alma, que con tantos artificios y maneras, y tantas veces, ha sacado Su Majestad de el infierno, y traido á sí. Amen.

Edició i pròleg de Vicente de la Fuente Pbro. 1882

Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa. Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España (2011)

2011-12-16T11:36:00.000-08:00

Las causas de la crisis mundial

Para tratar de resolver cualquier tipo de problema hay que empezar por conocer las causas que lo han provocado. Hacer un buen diagnóstico de los males que aquejan a un paciente es el primer paso para sanarlo, e igualmente ocurre en el campo económico.

[…]

Y con ello terminamos este libro. Saludamos y celebramos las movilizaciones que están ocurriendo hoy en España, como el movimiento 15M, que valoramos muy positivamente y que junto con las recientes movilizaciones laborales prefiguran un futuro en que la razón, la solidaridad, la justicia y la democracia predominarán y terminarán con el dogma, las crisis que ha causado, la injusticia y la manipulación que la aplicación del neoliberalismo nos ha conducido y nos ha llevado al lugar donde estamos y del que la mayoría de la población desea salir.

Philippa Foot. Bondat natural (2001)

2011-11-17T07:22:00.000-08:00

Per a bé o per a mal —i molts diran que per a mal—, la intenció explicita d'aquest llibre és proposar una concepció del judici moral molt diferent de la que mantenen la majoria dels filòsofs morals que escriuen actualment. Estic convençuda de que les avaluacions de les intencions i les accions humanes tenen la mateixa estructura conceptual que les avaluacions de les característiques i els comportaments d'altres éssers vius, i que només es poden comprendre en aquests termes. Pretenc mostrar que el mal moral és «un tipus de deficiència natural». La vida serà l'element central en la meva argumentació, i el fet de que una acció o una inclinació humana sigui bona dintre del seu gènere no serà res més que un fet sobre una sèrie de característiques d'un cert tipus d'éssers vius.

[...]

(...) La filosofia moral té a veure amb l'estructura conceptual de certs judicis sobre els éssers humans, que abasten una part important de les activitats humanes. Les reflexions sobre la crueltat amb els animals, o sobre la destrucció per caprici d'éssers vius útils o bellament adaptats, ocupen el seu lloc entre les habituals distincions entre vicis i virtuts. Goethe li va parlar al seu secretari Eckermann sobre un cert cavaller anglès que posseïa un aviari i que es va quedar tan impressionat per la bellesa d'un ocell mort que va ordenar immediatament que matessin i dissequessin la resta. Ni tan sols es pot considerar un crim! I tanmateix alguna cosa anava malament en aquell cavaller.

Philippa Foot. Natural Goodness. Oxford University Press, Oxford, RU, 2001

Ferran Torrent. Ombres en la nit (2011)

2011-10-19T10:47:00.000-07:00

Hi ha destins que no hauries pogut imaginar i vides impossibles de somiar. Santiago Cortés venia d’un malson: Dachau. Ben mirat, el seu malson tenia l’origen, en part, fins i tot abans de nàixer. Era gitano i valencià, havia militat al Partit Comunista espanyol, era l’any 1947, era, si fa no fa, incompatible amb la vida. Si escorcollava en la memòria tan sols trobava un bon succés. De família indigent, es veié obligat a treballar des dels deu anys. Va aprendre l’ofici de fuster amb el senyor Antoni Sospedra, republicà fervorós, gràcies al qual arribà a ser un bon ebenista, i justament això li evità la mort. Es féu útil per als nazis, i, a més, en el recompte macabre de l’extermini, els gitanos estaven un graó per sota dels jueus.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein (1982)

2011-10-08T04:05:00.000-07:00

El mil nou-cents seixanta-set, a la Baumgartnerhöhe estant, una de les monges infermeres que treballava al pavelló Hermann, sempre indefalliblement activa, va posar-me damunt el llit la meva Verstörung, just acabada de sortir, i que jo havia escrit un any abans a Brussel·les, al número 60 de la rue de la Croix; però no vaig tenir força per agafar el llibre amb la mà, ja que no feia sinó uns pocs minuts que m'havia despertat de la narcosi de moltes hores en què m'havien sumit els metges que m'havien obert el coll per tal d'extirpar de la meva caixa toràcica un tumor gros com un puny. (...)

(...)

(...) Jau, diuen, al cementiri central de Viena. La seva tomba, encara no l'he visitada avui.

Títol original: Wittgensteins Neffe. Eine Freundschaft
Traducció: Josep Murgades

Ramon Llull. Llibre de meravelles (1289)

2011-10-02T22:16:00.000-07:00

En tristícia e en llanguiment estava un hom en estranya terra, e fortment se meravellava de les gents d’aquest món, com tan poc coneixien e amaven Déu...

Herman Melville. Bartleby, l'escrivent (1853)

2011-09-22T02:21:00.000-07:00

Sóc un home més aviat gran. Aquests darrers trenta anys, la naturalesa de les meves activitats m'ha posat en un contacte més estret que no és habitual amb una mena de gent podríem dir-ne interessant i una mica singular, de la qual fins ara, que jo sàpiga, no s'ha escrit ben res: em refereixo als passants o escrivents. (...)

(...)

Ah, Bartleby! Ah, humanitat!

Títol original: Bartleby the Scrivener

Jordi Pujol. Memòries. Temps de construir (1980-1993) (2009)

2011-09-20T13:33:00.000-07:00

1
SOM-HI!

"Senyores i senyors diputats i en nom seu, poble de Catalunya: els proposo que, plegats, construïm Catalunya. És l'hora de fer-ho. Som-hi!".

(...)

(...) S'acosta un moment prometedor. El moment de poder posar en pràctica l'eslògan amb el qual vam anar a les eleccions generals que van llevar la majoria al PSOE: "Ara decidirem".

Sebastià Juan Arbó. Camins de nit (1935)

2011-09-03T08:41:00.000-07:00

I roda com un somni aparegut en ple dia

Ésquil, Agamèmnon

Una tarda llunyana, feia ja molts anys, va córrer la veu que apareixia un senyal al cel. Les gents, al capvespre, varen córrer de totes bandes i s'aplegaren a l'esplanada de les Quintanes guaitant amb inquietud a l'horitzó.

[...]

(...) A Marina, li semblava com si tingués cent fills i un mateix perill els amenacés tots cent.

Juan Benet. Nunca llegarás a nada (1961)

2011-09-03T04:28:00.000-07:00

Un inglés borracho al que encontramos no recuerdo dónde, y que nos acompañó durante varios días y quizá semanas enteras de aquella desenfrenada locura ferroviaria, llegó a decir —tras muchas noches de poco dormir y en el curso de cualquiera sabe qué mortecina, nocturna e interminable conversación— que no éramos sino unos pobres «deterrent» tratando en vano de sobrevivir. Luego dijo que no comprendía nada; preguntaba que por qué seguíamos empeñados en viajar sin sentido (tal vez por eso nos seguía) y pedía que le explicáramos mejor lo que pensábamos hacer, que —por favor— se lo dijéramos de una vez y claramente, porque de otra forma nos abandodaría siempre a nuestra triste suerte.

[...]

La habitación había sido ordenada; había hecho las maletas dejándolas abiertas. Junto a una chaqueta vuelta por el forro y encajadas junto a la tapa había metido con cuidado aquella media docena de tazas de café con las que, una vez, quisimos demostrar la espontaneidad de una aventura insensata.

Jorge Luis Borges. El Aleph (1945)

2011-09-02T07:25:00.000-07:00

O God, I could be bounded in a
nutshell and count myself a King
of infinite space.

Hamlet, II, 2

But they will teach us that Eter-
nity is the Standing still of the
Present. Time, a Nunc-stans (ast the
Schools cal l it); which neither they,
not any else understand, no more
than they would a Hic-stans for an
Infinite greatnesse of Place.

Leviathan, IV, 46

La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, después de una imperiosa agonía que no se rebajó un solo instante ni al sentimentalismo ni al miedo, noté que las carteleras de fierro de la Plaza Constitución habían renovado no sé qué aviso de cigarrillos rubios; el hrcho me dolió, dió, al cabo de unas copas, una vindicación del hombre moderno.

[...]

¡Existe ese Aleph en lo íntimo de una piedra? ¿Lo he visto cuando vi todas las cosas y lo he olvidado? Nuestra mente es porosa para el olvido; yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz.

A Estela Canto.

Alphons Chérel. L'Anglais sans peine. Assimil (1929)

2011-09-02T01:12:00.000-07:00

My tailor is rich.

[Aquest és la primera frase de L'Anglais sans peine, que ha fet famós aquest mètode Assimil i ha estat repetida i parodiada nombroses vegades (a La cantatrice chauve, d'Eugène Ionesco, a Astèrix a Bretanya...)]

Jean-Jacques Rousseau. Les Confessions (1765)

2011-09-02T00:52:00.000-07:00

LES ORIGINES FAMILIALES ET LES PREMIÈRES ANNÉES

Intus, et in cute

Je forme une entreprise qui n'eut jamais d'exemple et dont l'exécution n'aura point d'imitateur. Je veux montrer à mes semblables un homme dans toute la vérité de la nature; et cet homme, ce sera moi.
Moi seul. (...)

Joan Daniel Bezsonoff. La melancolia dels oficials (2011)

2011-08-28T04:47:00.000-07:00

Una nit, vaig somiar que anava a l'infern. En un passadís d'hotel interminable, un hotel gairebé soviètic, topava amb el general De Gaulle, que només portava calçotets groguencs. Li vaig dir:
--Mon general, ja us heu mort i no us puc matar. Em sap molt de greu. Vós sou el pitjor canalla de tota la història de França, el papa dels mentiders, l'emperador dels perjurs.

Marta Cardona. Una història particular (2011)

2011-08-28T04:42:00.000-07:00

La carrtera de la Roca del Vallès era molt poc freqüentada en aquells temps; era estreta, amb moltes corbes, i anava fent via més o menys seguint el curs del riu Besòs. Vorejava les vernedes per una banda i per l'altra la base de la serralada de Marina. Allunyant-se de Barcelona, deixava enrere Sant Adrià, Santa Coloma i, més amunt, Montcada.

Iolanda Batallé. El límit exacte dels nostres cossos (2011)

2011-08-28T04:36:00.000-07:00

El dependent de l'adrogueria armènia és libanès i sempre em mira. Avui m'he adonat que quan el veig sento una certa excitació sexual. Mai vaig sola a la botiga, sempre m'acompanya el Boy. Hi anem cada setmana perquè ens agrada l'arròs llarg que tenen, els cogombres, el formatge de Feta i les olives negres. Fem amanida grega els dissabtes i ens dura fins dimarts al vespre.

Ferran Torrent. Ombres en la nit (2011)

2011-08-28T04:31:00.000-07:00

Hi ha destins que no hauries pogut imaginar i vides impossibles de somiar. Santiago Cortés venia d'un malson: Dachau. Ben mirat, el seu malson tenia l'origen, en part, fins i tot abans de nàixer. Era gitano i valencià, (...)

Jaune Cabré. Jo confesso (2011)

2011-08-28T04:26:00.000-07:00

Coberta de la primera edició (setembre del 2001), disseny de Carlos Cubeiro, fotografia de Xabier Mendiola

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, (...)

[...]

La daga va lluir a la claror de la poca llum aband d'enfonsar-se-li a l'ànima. La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc.

Matadepera, 2003-20011

Pàgina 999 de la primera edició

Pierre Corneille. L'illusion comique (1636)

2011-08-21T08:36:00.000-07:00

DORANTE

Ce mage, qui d'un mot renverse la nature
N'a choisi pour palais que cette grotte obscure.
La nuit qu'il entretient sur cet affreux séjour
N'ouvrant son voile épais qu'aux rayons d'un faux jour,
De leur éclat douteux n'admet en ces lieux sombres
Que ce qu'en peut souffrir le commerce des ombres.
(...)

[...]

PRIDAMANT

Un si rare bienfait ne se peut reconnaître :
Mais, grand Mage, du moins croyez qu'à l'avenir
Mon âme en gardera l'éternel souvenir.

José Zorrilla. Don Juan Tenorio (1844)

2011-08-21T03:47:00.000-07:00

D. JUAN

¡Quál gritan esos malditos!
¡Pero mal rayo me parta
si, en concluyendo la carta,
no pagan caros sus gritos!

[...]

D. JUAN

¡Clemente Dios, gloria a Ti!
Mañana a los sevillanos
aterrará al creer que a manos
de mis víctimas caí.
Mas es justo; quede aquí
al universo notorio
que, pues me abre el purgatorio
un punto de penitencia,
es el Dios de la clemencia,
el Dios de don Juan Tenorio.

Tony Judt. El món no se'n surt. Un tractat sobre els malestars del present (2010) (Ill Fares The Land)

2011-07-09T04:31:00.000-07:00

INTRODUCCIÓ

Una guia per als perplexos

Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l'interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d'allò que valen. Davant d'una resolució judicial o d'una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¡Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d'aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d'aprendre a formular-les una altra vegada.

[...]

CONCLUSIÓ: QUÈ VIU I QUÈ HA MORT EN LA SOCIALDEMOCRÀCIA

(...)

En escriure aquest llibre, espero haver ofert una mica d'orientació a aquells -sobretot, els joves- que miren d'articular les seves objeccions a la nostra manera de viure. Però això no és tot. Com a ciutadans d'una societat lliure, tenim el deure de mirar críticament el món. I si pensem que sabem què és allò que no rutlla, hem d'actuar segons aquest coneixement. Fins ara, els filòsofs -com bé sap tothom- només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo.

(Traducció de Miquel Izquierdo)

Joan Sales. Incerta glòria (1956)

2011-05-01T04:33:00.000-07:00

Cito uolat, aeterne pungit

Castel de Olivo, 19 de juny

La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa.

[...]

Olivel havia caigut el primer dia de l'ofensiva, poques hores després d'haver començat. No hi havia hagut resistència o a penes.

Stéphane Hessel. Indigneu-vos! (2011)

2011-04-06T04:15:00.000-07:00

Noranta-tres anys. És ben bé l'última etapa. El final ja no és gaire lluny. Quina sort poder-los aprofitar per recordar el que ha fet de fonament al meu compromís polític: els anys de resistència i el programa elaborat fa setanta anys pel Consell Nacional de la Resistència!

[...]

No, aquesta amenaça (la barbàrie feixista) no ha desaparegut del tot. De la mateixa manera, continuem apel·lant a "una veritable insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que només proposen com a horitzó per a la nostra joventut el consum de masses, el menyspreu pels més febles i per la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots".
A aquells i aquelles que faran el segle XXI els diem amb tot el nostre afecte:

"CREAR ÉS RESISTIR.
RESISTIR ÉS CREAR".

James Joyce. A Portrait of the Artist as a Young Man (1916)

2011-02-12T01:21:00.000-08:00

"Et ignotas animum dimittit in artes."
OVID, Metamorphoses, VIII, 18.

Chapter I

Once upon a time and a very good time it was there was a moocow coming down along the road and this moocow that was down along the road met a nicens little boy named baby tuckoo. . . .

[...]

April 27. Old father, old artificer, stand me now and ever in good stead.

THE END

Dublin, 1904.
Trieste, 1914.

Pere Gimferrer. Rapsodia (2010)

2011-02-08T11:33:00.000-08:00

Se ha desencuadernado por la mitad mi vida

[...]

somos protagonistas del fulgor

Pedro Salinas. La voz a ti debida (1934)

2010-12-19T01:02:00.000-08:00

Tú vives siempre en tus actos.
Con la punta de tus dedos
pulsas el mundo, le arrancas
auroras, triunfos, colores,
alegrías: es tu música.
La vida es lo que tú tocas.

[...]

Y su afanoso sueño
de sombras, otra vez, será el retorno
a esta corporeidad mortal y rosa
donde el amor inventa su infinito.

Tracy Letts. August: Osage County (2007)

2010-12-17T08:41:00.000-08:00

Beverly Weston: -- "La vida és molt llarga" T. S. Eliot

[...]

Johnna Monevata: (cantant) -- Així és com s'acaba el món.

Mark Twain. Un assassinat, un misteri i un casament (1876)

2010-12-01T03:02:00.000-08:00

Als límits d'un remot i apartadíssim poble del sud-oest de Missouri vivia un pagès que es deia John Gray. El poble s'anomenava Deer Lick. Era un llogarret escampat, ensopit, de sis o set-cents habitants. (...)

[...]

(...) A més, li vull preguntar on va aterrar, quan va caure.

A Murder, a Mistery, and a Marriage

Upon the border of a remote & aut-of-the-way village in south-western Missouri lived an old farmer named John Gray. The village was called Deer Lick.

Francisco Ayala. Historia de macacos (1952)

2010-11-13T10:16:00.000-08:00

Si yo, en vista de que para nada mejor sirvo, me decidiera por fin a pechar con tan inútil carga, y emprendiera la tarea de cantar los fastos de nuestra colonia —revistiéndolos acaso con el purpúreo ropaje de un poema heroico-grotesco en octavas reales, según lo he pensado alguna vez en horas de humor negro—, tendría que destacar aquel banquete entre los más señalados acontecimientos de nuestra vida pública.

[...]

Hizo otros chistes, convidó a todo el mundo con insistencia, bebió como un bárbaro, repartió a los mozos del Club montones de dinero, y no ha parado hasta que, borracho como una cuba, cayó roncando sobre un diván. Allí sigue, todavía.

Thomas N. Bisson. Tormented voices. Power, Crisis, and Humanity in Rural Catalonia, 1140 - 1200 (1998)

2010-10-08T16:12:00.000-07:00

MEMORIALS

The people died long ago.

Sinclair Lewis. Cass Timberlane (1945)

2010-10-08T16:02:00.000-07:00

Until Jinny Marshland was called to the stand, the Judge was deplorably sleepy.

[...]

"Dear Jinny!" he said, and she confided, "I'm going to get new storm-windows on my room, even if I have to put them up myself. I could, too! I'm the best storm-window fixer in this town. You'll see!"

Pio Baroja. Las inquietudes de Santhi Andía (1911)

2010-08-21T14:10:00.000-07:00

Las condiciones en que se desliza la vida actual hacen a la mayoría de la gente opaca y sin interés. (...)

[...]

Sí, yo me alegro de que mis hijos no quieran ser marinos... y, sin embargo...

José María de Pereda. Peñas arriba (1894)

2010-08-21T05:24:00.000-07:00

Las razones en que mi tío fundaba la tenacidad de su empeño eran muy juiciosas, y me las iba enviando por el correo, escritas con mano torpe, pluma de ave, tinta rancia, letras gordas y anticuada ortografía, en papel de barbas comprado en el estanquillo del lugar. Yo no las echaba en saco roto precisamente; pero el caso, para mí, era de meditarse mucho, y por eso, entre alegar él y meditar y respondre yo, se fué pasando una buena temporada.

[...]

(...) Porque tan cabal, tan intensa, tan continua ha sido mi felicidad en ese tiempo, que a veces me espantan los temores de que no haya sido mi gratitud tan grande como el beneficio recibido, y un día me hiera la justicia de Dios en lo que más amo, para recordarme lo que le debo.

Albert Camus. L'étranger (1942)

2010-08-19T06:51:00.000-07:00

Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un télégramme de l'asile: "Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués." Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier.

[...]

(...) Pour que tout soit consommé, pour que je me sente moins seul, il me restait à souhaiter qu'il y ait beaucoup de spectateurs le jour de mon exécution et qu'ils m'accueillent avec des cris de haine.

Cormac McCarthy. La carretera (2006)

2010-08-14T09:31:00.001-07:00

En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar el nen que dormia a la seva vora. (...)

[...]

(...) Als canals profunds en què vivien, totes les coses eren més velles que l'home i cantussejaven misteriosament.

(Traducció de Rosa Borràs)

Víctor Català. Solitud (1905)

2010-08-10T04:03:00.000-07:00

Capítol primer

LA PUJADA

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i En Matias, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat de la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. (...)

[...]

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

Febrer, 1905

Jaume Picas. Tren de matinada (1968)

2010-08-09T13:56:00.000-07:00

Ja no feia tanta fresca. El dia s'havia aixecat del tot. I només hi havia filagarses de núvols. Devia fer vent, a fora. Però era un vent alegre, que fuetejava els arbres com per a despertar-los. Per prendre el tren en Joan Manuel havia hagut de fer un bon tros de camí a peu. Després, assegut, s'havia abaltit. Ara s'estirava discretament. (...)

[...]

L'àgil baluerna fugia i tot de cotxes clars i polsosos l'empaitaven. En Joan Manuel es quedà aturat un moment. Després mirà el rellotge i començà a caminar de pressa com molta altra gent, homes i dones, que anaven a vendre's una mica per a poder somniar en la felicitat.

Nikos Kazandzakis. Alexis Zorbàs (1946)

2010-08-09T04:50:00.000-07:00

El vaig trobar per primera vegada al Pireu. Jo havia baixat al port per agafar el vaixell cap a Creta. Plovia. Bufava un potent xaloc i les ruixades de la mar arribaven fins al petit cafè. Les portes vidrieres estaven tancades, l'aire tufejava a home i a sàlvia. A fora feia fred i l'alè gelat entelava els vidres. Cinc o sis mariners que havien vetllat tota la nit, abrigats amb foscos capots de pell de cabra, bevien cafè i sàlvia i miraven el mar a través dels vidres entelats.

[...]

"(...) Així, dret, amb les ungles clavades a la finestra, el va sorprendre la mort.

"La seva dona, la Liuba, m'encarrega que us escrigui que us saluda i que el difunt, diu, li parlava sovint de la vostra senyoria, i que, d'un santuari que tenia, li va ordenar que us en fes donació, diu, quan fos mort, com a record d'ell.
"La vídua us prega, doncs, que, quan tingueu l'ocasió de passar pel nostre poble, us digneu a dormir a casa seva i, l'endemà al matí, us emporteu el santuari."

Títol original: Βίος και Πολιτεία του Αλέξη Ζορμπά
Traucció del grec: Jaume Berenguer Amenós

Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Exercicis d'espill (2010)

2010-07-09T01:00:00.000-07:00

RELAT

Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: "Jo també sóc de Cassà de la Selva" i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa.

Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Somreia, mentre us apunyalava?"

((A la manera de Raymond Queneau, Lluís escriu la mateixa història de 123 maneres diferents.))

Eva Piquer. Dietari desacomplexat (AVUI, 26.04.2010)

2010-04-26T01:13:00.000-07:00

El millor de les bones novel·les comença quan s'acaben

La primera frase no és ni de bon tros la més important. A vegades el millor d'una novel·la comença quan l'acabes. Quan la història que has llegit se t'instal·la a dins amb vocació d'okupa. Recordem com comencen certes novel·les, sí, però no és tant perquè el principi sigui bo com perquè la novel·la és bona. El repte de l'escriptor, més que el principi, és el final. Saber arribar a bon port. El pitjor, deia Orson Welles, és quan acabes un capítol i la màquina d'escriure no t'aplaudeix.

Hi ha lectors previsors que comencen els llibres per l'última pàgina, per no quedar-se amb la incògnita si tinguessin la mala sort de morir-se a mitja lectura. Però la majoria de mortals comencem pel principi amb l'esperança d'arribar al final. I de sobreviure per explicar-ho. D'aquí una de les gràcies de la primera frase: és la més llegida.

Jo tampoc crec en Déu i també el trobo a faltar

La primera frase de l'últim llibre de Julian Barnes, Res a témer (Angle), descriu perfectament el meu ateisme: "No crec en Déu, però el trobo a faltar". Sí senyor, és ben bé això. Tinc la desgràcia de ser atea, voldria deixar de ser-ho, però no puc fer-hi més.

Barnes reflexiona sobre la mort, la dels seus i la pròpia: "Mai no he escrit cap llibre, llevat del primer, sense que, en algun moment, consideri la possibilitat de morir-me abans d'acabar-lo". Diu que un amic novel·lista també solia tenir aquesta por, però per un motiu afegit: "Perquè apareixeria algun malparit que l'acabaria per tu". I ja seria casualitat que sabés trobar-hi un bon final.

George Orwell. Homenatge a Catalunya (Homage to Catalonia, 1938)

2010-04-25T07:10:00.000-07:00

A les Casernes Lenin de Barcelona, la vigília del dia en què vaig allistar-me a les milícies, vaig veure un milicià italià dret davant la taula dels oficials.

[...]

Quina finalitat se serveix en dir que homes com en Maxton estan a sou del feixisme? L'única finalitat que se serveix és de fer impossible tota discussió seriosa. és com si, enmig d'un torneig d'escacs, un dels partcipants es posés a cridar, de sobte, que el seu contrincant és culpable d'un delicte d'incendi provocat o de bigàmia. El punt que realment es tracta d'escatir resta inafectat. El libel no resol res.

Thomas Mann. Mario i el Màgic (Mario und der Zauberer, 1930)

2010-04-22T01:30:00.000-07:00

Torre di Venere em deixà el record d'una atmosfera desagradable.

[...]

Un final horripilant, fatal. I malgrat tot, un final que era un alliberament. No vaig poder, ni podria ara, interpretar-lo d'altra manera.

Doris Lessing. El quadern daurat (The Golden Notebook, 1962)

2010-04-22T01:18:00.000-07:00

Dones lliures I

Anna es troba amb la seva amiga Molly a l'estiu del 1957, després d'una separació...

Les dues dones eren totes soles en un pis de Londres.
--La qüestió és --va dir Anna, quan la seva amiga va tornar del telèfon del replà--, la qüestió és que, pel que veig, tot se'n va en orris.

[...]

Hi va haver un silenci curt, que Molly va trencar quan va exclamar:
--Que curiós que és tot això, ¿oi, Anna?
--Moltíssim.
Al cap de molt poca estona, Anna va dir que havia de tornar amb Janet, perquè ja devia haver tornat del cine, on havia anat amb una amiga.
Les dues dones es van fer petons i es van separar.

Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, 1912)

2010-04-22T01:00:00.000-07:00

En Gustav Aschenbach, o milldit, Von Aschenbach, com es deia oficialment d'ença que complí els cinquanta anys, havia sortit de la seva casa del carrer del Príncep Regent, a Munic, per emprendre tot sol una llarga passejada, una tarda de primavera de l'any 19..., sota un cel gris, amb cara de mal temps que d'un mes a aquesta banda semblava amenaçar la pau del nostre continent.

[...]

Passaren uns quants minuts abans no vingueren a socórrer-lo: havia caigut de costat a la cadira. El portaren a la seva cambra. I aquell mateix dia, el món, respectuosament commogut, rebé la nova de la seva mort.

Philip Pettit. Republicanisme (1997)

2010-04-21T05:05:00.000-07:00

Seria utòpic pensar que el que passa en política està en funció de les idees normatives que circulen per aquest paisatge.

[...]

El projecte, doncs, culmina de la manera més natural en la concepció d'una societat on regnen la civilitat i la confiança.

(Traducció de Sara Sicart i Rosó Gorgori)

Pier Paolo Pasolini. El somni d'una cosa (1948-1949)

2010-02-23T07:13:00.000-08:00

Des del Matí, si el dia és clar, la carretera comarcal i els camins rurals que porten a Casale s'omplen de gent que va a la fira del dilluns de Pasqua.

[...]

Eren el Nini, Milio i els altres companys que la portaven damunt les espatlles: (...), van anar marxant cap a l'església.

Tomás Eloy Martínez. Santa Evita (1995)

2010-02-21T02:22:00.000-08:00

1
"Mi vida es de ustedes"

Al despertar de un desmayo que duró más de tres días, Evita tuvo al fin la certeza de que iba a morir.

[...]

Hubo un momento en que me dije: Si no la escribo, voy a asfixiarme. Si no trato de conocerla escribiéndola, jamás voy a conocerme yo. En la soledad de Highland Park, me senté y anoté estas palabras: "Al despertar de un desmayo que duró más de tres días, Evita tuvo al fin la certeza de que iba a morir". Era una tarde impasible de otoño, el buen tiempo cantaba desafinando, la vida no se detenía a mirarme.

Desde entonces, he remado con las palabras, llevando a Santa Evita en mi barco, de una playa a la otra del ciego mundo. No sé en qué punto del relato estoy. Creo que en el medio. Sigo, desde hace mucho, en el medio. Ahora tengo que escribir otra vez.

Demòstenes. Sobre la corona (s. IV aC)

2010-02-04T10:41:00.000-08:00

La deessa (1927) d'Àngel Tarrac, Palau Reial de Pedralbes

[...]

Així, doncs, que cap de vosaltres, oh déus tots, no permeti aquestes coses, ans infoneu-los preferentment millors designis i sentiments. Però si, malgrat tot, són inguaribles, feu que morin exterminats per ells mateixos i anihilats del tot per terra i per mar, i a nosaltres, els restants, atorgueu-nos com més aviat millor l'alliberament dels perills que ens amenacen i una salvació segura.

Leibniz. Monadologia (1714)

2010-02-03T01:01:00.000-08:00

LES PRINCIPES DE LA PHILOSOPHIE
OU
LA MONADOLOGIE

(1) La Monade dont nous parlerons ici, n'est autre chose, qu'une substance simple, qui entre dans les composés; simple, c'est à dire, sans parties.

PRINCIPIA PHILOSOPHIAE, AUTORE G. G. LEIBNITIO.

1 Monas, de qua dicemus, non est nisi substantia simplex, quae in composita ingreditur. Simplex dicitur, quae partibus caret.

Principis de Filosofia o MONADOLOGIA

(1) La Mònada, de la qual anem a parlar aquí, no és sinó una substància simple que entra en els compostos; simple vol dir sense parts.

[...]

(90) Enfin sous ce governement parfait il n'y aura point de bonne Action sans recompense, point de mauvaise sans chatiment: et tout doit reüssir au bien des bons; (...) si nous sommes attachés, comme il faut à l'Auteur du tout, non seulement comme à l'Architecte et à la cause efficiente de nôtre être, mais encore comme à nôtre Maître, et à la cause Finale qui doit faire tout le but de nôtre volonté, et peut seul faire nôtre bonheur.

Aristòfanes. La Pau (421 aC)

2010-01-24T04:42:00.000-08:00

SERVIDOR PRIMER.--Passa'm, passa'm un pastís per a l'escarabat. Tan de pressa com puguis!

SERVIDOR SEGON.--Aquí el tens. Engargalla-li, a aquesta bèstia maleïda, i que mai no endrapi un pastís més dolç que aquest.

[...]

TRIGEU. (Al cor.) --Prou que ho diràs quan en mengis, quan beguis vi a balquera. Himen, himeneu! Oh! Himen, himeneu! Oh! (Als espectadors.) Salve, salve, oh homes! Si em seguiu, menjareu pastissos.

Aristòfanes. Les vespes (422 aC)

2010-01-24T04:26:00.000-08:00

SERVIDOR PRIMER. (Desperta el seu company.) --Ep, tu, què et passa, malaurat Xàntias?
SERVIDOR SEGON. --Aprenc com s'edludeix una guàrdia nocturna.
SERVIDOR PRIMER. --Això és que devies una gran pallissa a les teves costelles. ¿O és que no saps la mena de monstre que vetllem?
SERVIDOR SEGON. --Sí que ho sé; però desitjo oblidar una estoneta les meves misèries. (Es torna a endormiscar.)

[...]

COR. --Regira't, desfila en cercle, apunyega't la panxa, gita la cama al cel: torneu-vos com baldufes. El mateix sobirà rei del mar, el vostre pare, acut, adelitat pels seus minyons, aquests dansarins. Si us abelleix en alguna cosa la dansa, conduïu-nos de pressa cap ala porta, perquè això no ho havia fet mai ningú fins ara, acomiadar entre danses el cor d'una comèdia.

António Lobo Antunes. O esplendor de Portugal (1997)

2010-01-22T01:40:00.000-08:00

24 de desembre de 1995

Quan vaig dir que havia convidat els meus germans a passar la nit de Nadal amb nosaltres
(dinàvem a la cuina i es veien les grues i els vaixells enllà de les últimes teulades d'Ajuda)
la Lena em va omplir el plat de fum, va desaparèixer entre el fum i mentre desapareixia la seva veu va entelar els vidres abans d'esborrar-se també

--Fa quinze anys que no veus els teus germans

[...]

i jo corrent per la sorra en direcció als meus pares, amb el barret de palla que em relliscava cap al clatell, feliç, sense necessitat de demanar-los si m'estimaven.

FINIS LAUS DEO

Plató. Crítias (Segle IV aC)

2010-01-07T04:22:00.000-08:00

TIMEU.- Que bé em sento, Sòcrates, ara que, com descansant després d'un llarg viatge, tinc la satisfacció de donar per acabada la caminada del discurs! I demano al déu que va néixer realment fa tant de temps i que ara acabem de fer néixer amb paraules que ens concedeixi que puguem retenir tot el que ha estat dit amb harmonia, i que si, sense voler, s'ha dit alguna cosa fora de to, ens imposi la pena que calgui. Ara bé, la pena que ha de pagar el qui ha cantat fora de to és que recuperi l'harmonia. Per tant, a fi que puguem anar endavant i parlar correctament sobre el naixement dels déus, hem de pregar que ens atorgui el fàrmac més acabat i excel·lent de tots els fàrmacs, val a dir, el coneixement. I, feta aquesta pregària inicial, deixem a Crítias que, tal com s'havia convingut, continuï el discurs.

[...]

Ara bé, Zeus, el déu dels déus que regna per les lleis, com que té la capacitat d'observar totes aquestes coses, veient de quina manera aquella noble dinastia s'havia tornat miserable, decidí infligir-los un càstig per tal que tornessin al bon seny i visquessin amb moderació. Va reunir tots els déus en el més noble dels seus palaus, el que està bastit al bell mig de tot l'univers, des d'on contempla tot el que s'esdevé. I, havent-los reunit, els digué...

Plató. Timeu (segle IV aC)

2010-01-07T04:10:00.000-08:00

SÒCRATES.- Un, dos, tres..., però, Timeu estimat, ¿on és el quart dels qui ahir vaig convidar i que avui m'havia de retornar la invitació?

TIMEU.- Es deu haver trobat malament, Sòcrates, ja que no hauria pas faltat en aquesta trobada si li hagués estat possible de venir.

[...]

I ara ens toca de dir que hem arribat ja a la fi del nostre discurs sobre l'univers. Aquest món nostre, havent acollit els vivents mortals i immortals que l'emplenen, és un Vivent visible que conté els vivents visibles, imatge sensible del déu intel·ligible, un sol món, el més gran, el millor, el més bell, el més perfecte, criatura única.

Veda de la glorificació o Rgveda (s. XII aC)

2009-12-26T10:48:00.000-08:00

Lloo foc (agni), el sacerdot de la llar (purohita), representant (rtvik) de Déu en acte del sacrifici de foc. A ell qui és el sacerdot oferent (hotr), qui ens omple dels dons més valuosos.

Rgvedamantrasamhità, mandala 1, reà 1, mantra 1

L'Absolut és perfecte i complet; essent així perfecte i complet, tot allò que emana d'Ell, també és perfecte i complet en si mateix, i encara que d'Ell emanen tantes unitats perfectes i completes, Ell roman perfecte i complet.

Brhadàranyaka Upanisad, adhyàya 5.1

Miguel de Unamuno. Sant Manuel Bo, Màrtir (1930)

2009-12-20T11:38:00.000-08:00

Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
Sant Pau: 1a Corints, 15, 19

Ara que el bisbe de la diocesi de Renada, a la qual pertany aquesta la meva estimada aldea de Valverde de Lucena, està, segons es diu, promovent el procés per a la beatificació del nostre don Manuel, o, millor, Sant Manuel Bo, que va ser pàrroc en aquesta, vull deixar aquí consignat, a tall de confessió i només Deu sap, que no jo, amb quin destí, tot el que sé i recordo d'aquell varó matriarcal que va omplir tota la més endinsada vida de la meva ànima, que va ser el meu vertader pare espiritual, el pare del meu esperit, del meu, el d'Àngela Carballino.

[...]

Y ahora, antes de cerrar este epílogo, quiero recordarte, lector paciente, el versillo noveno de la Epístola del olvidado apóstol San Judas -¡lo que hace un nombre!-, donde se nos dice cómo mi celestial patrono, san Miguel Arcángel -Miguel quiere decir «¿Quién como Dios?», y arcángel, archimensajero-, disputó con el diablo -diablo quiere decir acusador, fiscal- por el cuerpo de Moisés y no toleró que se lo llevase en juicio de maldición, sino que le dijo al diablo: «El Señor te reprenda». Y el que quiera entender que entienda. Quiero también, ya que Ángela Carballino mezcló a su relato sus propios sentimientos, ni sé que otra cosa quepa, comentar yo aquí lo que ella dejó dicho de que si Don Manuel y su discípulo Lázaro hubiesen confesado al pueblo su estado de creencia, este, el pueblo, no les habría entendido. Ni les habría creído, añado yo. Habrían creído a sus obras y no a sus palabras, porque las palabras no sirven para apoyar las obras, sino que las obras se bastan. Y para un pueblo como el de Valverde de Lucerna no hay más confesión que la conducta. Ni sabe el pueblo qué cosa es fe, ni acaso le importa mucho. Bien sé que en lo que se cuenta en este relato, si se quiere novelesco -y la novela es la más íntima historia, la más verdadera, por lo que no me explico que haya quien se indigne de que se llame novela al Evangelio, lo que es elevarle, en realidad, sobre un cronicón cualquiera-, bien sé que en lo que se cuenta en este relato no pasa nada; mas espero que sea porque en ello todo se queda, como se quedan los lagos y las montañas y las santas almas sencillas asentadas más allá de la fe y de la desesperación, que en ellos, en los lagos y las montañas, fuera de la historia, en divina novela, se cobijaron.

Arquimedes. Mètode sobre els teoremes mecànics (s. III aC)

2009-12-17T10:31:00.000-08:00

Arquimedes saluda Eratòstenes.

Fa temps vaig enviar-te alguns teoremes que havia descobert; te n'exposava els enunciats i t'invitava a trobar-ne les demostracions que aleshores no vaig indicar-te; els enunciats dels teoremes enviats eren els següents:

Del primer, si en un prisma recte que té per base un paral·lelogram s'inscriu un cilindre que té les bases en els paral·lelograms oposats i els costats sobre els plans restants del prisma, i si es traça un pla pel centre del cercle que és la base del cilindre i per un costat del quadrat situat en el pla oposat, aleshores el pla traçat separarà del cilindre un segment limitat per la superfície del cilindre i per dos plans; un d'ells és el que s'ha traçat, i l'altre, on és la base del cilindre; la superfície és la compresa entre els dos plans citats; i el segment separat del cilindre és la sisena part del prisma sencer.

Steven Shapin. The Scientific Revolution (1996)

2009-12-15T10:44:00.000-08:00

La Revolució científica: història d'un terme

La Revolució científica mai no va existir, i aquest llibre tracta d'ella. Fa algun temps, quan el món acadèmic oferia més certesa i era més còmode, els historiadors van anunciar l'existència real d'un esdeveniment coherent, turbulent i culminant que, essencialment i irrevocablement, va canviar el que se sabia del món natural i de la manera com s'aconseguia el coneixement correcte d'aquest món. Va ser el moment en què el món es va fer modern; va ser una Cosa Bona que va ocórrer en algun moment del període que va des de finals del segle xvi fins a començaments del segle xviii.

[...]

La ciència continuarà sent el que sigui —certament el cos de coneixement més fiable que tenim— amb independència que les històries que ens parlen sobre el seu desenvolupament històric i les seves relacions socials siguin exactes o no. La ciència continua sent també el component més respectable de la nostra cultura. Dubto molt que la ciència necessiti una defensa que consisteixi a perpetuar faules i mites que són bunyols inventats amb la finalitat de ressaltar el seu valor. Fer això seria, realment, la negació final del llegat cultural de la Revolució científica.

Josh Bazell. Esquivant la mort (2009)

2009-11-30T10:11:00.000-08:00

Vaig cap a la feina i m'aturo per mirar un colom i una rata que es barallen sobre la neu, quan un malparit va i prova de robar-me! Naturalment hi ha una pistola pel mig. Em ve pel darrere i me l'enganxa al clatell. És freda, i de fet dóna una mica de gustet, com si hagués encertat un punt d'acupressió.

Mikkel Birkegaard, Els llibres de Luca (2007)

2009-11-30T10:07:00.000-08:00

El desig de Luca Campelli de morir envoltat pels seus estimats llibres es va complir un vespre d'octubre cap al tard.

Harper Lee. Matar un rossinyol (1960)

2009-11-27T04:31:00.000-08:00

Quan li faltava poc per complir tretze anys, el meu germà, en jem, es va trencar malament el braç a l'altura del colze. Quan el va tenir curat, i li va passar la por de no poder tornar a jugar més a futbol americà, pràcticament va deixar de pensar-hi. Tenia el braç esquerre una mica més curt que el dret; quan estava parat o caminava, el dors de la mà li quedava en angle recte respecte al cos, i el dit gros paral·lel a la cuixa. Però tant se li'n donava, mentre pogués passar i xutar.

[...]

Vaig notar-me les seves mans sota la barbeta, posant-me bé la gira del llençol i acotxant-me.

--La majoria de la gent és bona persona, Scout, quan al final els descobreixes.

Va apagar el llum i se'n va anar a l'habitació d'en Jem. Segur que s'hi passaria tota la nit, i que hi seria quan en Jem es despertés al matí.

Teòcrit. Idil·lis I (s. III aC)

2009-11-14T03:20:00.000-08:00

Tirsis o la cançó

TIRSIS: És dolç, oh cabrer, l'arpegi d'aquest pi que es dreça prop de la font; i tu també fas sonar amb dolcesa el teu flabiol. Després de Pan t'emportaràs el premi. Si ell pren el cabrit banyut, la cabra serà teva; si ell s'emporta, en premi, la cabra, a les teves mans vindrà la cabreta; que la cabreta té una carn molt bona, mentre no arriba el moment de munyir-la.

PROPERCI, Sext. Elegies (29 aC)

2009-11-14T03:03:00.000-08:00

Cynthia prima suis miserum me cepit ocellis,
Contactum nullis ante cupidinibus.

Cíntia fou la primera que em captivà amb els seus dolços ulls, miser de mi, jo que encara no havia estat tocat de cap desig.

Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès (421 aC)

2009-10-14T05:13:00.000-07:00

Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s'han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s'hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents. Així li ho feia creure el fet que els dos Estats anaren a ella en la plenitud de tota llur potència i el veure que els restants pobles del món grec, els uns tot seguit i els altres tenint-ne la intenció, s'anaven unint a l'un o a l'altre dels dos bàndols. Efectivament, aquesta és la més profunda commoció que mai hagin sofert els grecs, una part dels bàrbars i, com qui diu, gairebé tota la humanitat. Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no podien ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixoque no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.

Sòfocles. Àiax (s. V aC)

2009-10-08T04:08:00.000-07:00

ATENA. Sempre de caça, fill de Laertes, sempre cercant l'ocasió de posar a prova els teus enemics! Aquesta vegada et veig davant les tendes d'Àiax, vora els seus vaixells, a l'extrem de les vostres línies. fa estona que segueixes la seva pista i mesures l'empremta encara fresca dels seus passos, per veure si és dins o no és dins. Vas bé: com si et guiés el bon nas d'una gossa de lacònia. Si, l'home hi és, ha entrat suara: el front li regala de suor i les mans d'haver matat a espasa. No cal que espiïs més darrera aquesta porta; més aviat digues-me per què t'has pres aquesta feina: jo sé i et puc informar.

[...]

EL CORIFEU. Molt és el que poden, veient-ho, els mortals conèixer; però fins que ho ha vist, no hi ha ningú profeta de com li anirà.

Sòfocles. Edip Rei (426 aC)

2009-10-08T03:41:00.000-07:00

EDIP. Infants, jove nissaga del nostre Cadmos antic, ¿què feu aquí, en aquesta postura, tan afanyosos, coronats de rams suplicants? La ciutat mentrestant és plena de fumeres d'encens, plena de peans i de planys. Això, jo no he cregut haver-ho de saber per missatgers, fills meus, i he vingut aquí jo mateix, jo, Edip -Edip que té un nom per a tothom il·lustre. Vejam, bon vell, explica't: t'escau, pels anys, que portis la paraula. ¿En quina actitud sou aquí? ¿És por, és un desig? Estigues segur que us vull donar ajuda. ben de mal adolorar seria, si no em commogués de veure-us així de genolls.

[...]

EL CORIFEU. Habitants de Tebes, la meva pàtria, mireu: aquell Edip, aquell expert en enigmes famosos, que era un home tan poderós, del qual ningú de la ciutat no podia contemplar la sort sense enveja, vegeu avui a quina maror d'esfereïdora desgràcia ha fet cap! De manera que, ningú que sigui mortal, considerem el seu darrer dia per proclamar-lo feliç; guardem-nos de fer-ho fins que hagi passat el terme de la seva vida sense haver sofert una pena.

Llort (1966). La imperfecció de les bombolles (2009)

2009-07-30T05:47:00.000-07:00

Mai no ha tecleat la paraula Fin al final de cap de les novel·les que ha escrit. Que s'ha acabat és prou evident, no cal afegir-hi res més. Seria redundant. Tampoc no ha escrit mai el nom d'una poblacióº ni una data final, al final de res, ni de novel·les, ni de cartes personals, ni dels diaris íntims que no ha escrit mai. Pedanteries. Records d'unes històries miserables que pretenem universals. Sals. Sals de bany. S'aixeca decidida a omplir la banyera amb aigua ben calenta. No té sals, però té sang.

º O més d'una població, com fan alguns, i encara millor si pertanyen a geografies exòtiques. O més d'una data, la d'inici i la de final, per deixar constància de quants anys hi han invertit o, més sovint, per demostrar els pocs mesos que els calen per escriure una oba com la que el lector acaba de llegir. O un tot concret: Bombai, estiu del 2003, com qui data una diapositiva, fent evident que quan tothom -en una societat capitalista- aprofita l'estiu, les preceptves i desitjades i suposades i habituals vacances per descasar, ells/elles/SPM escriuen sense descans, pel bé del país, de la cultura i de la glòria personal (sempre en un hipòcrita darrer terme). Fins i tot n'ha vist algun cas amb l'hoa afegida! (Barcelona, 12 de desembre del 2005, 10.25 de la nit). I per què no descriuen l'estat genital en el moment de donar per acabat l'escrit que sigui? Els graus d'inclinació que ha ssolit l'erecció incontenible, d'una tibantor moradenca, amb què rubriquen la data, el lloc i fins i tot l'hora, o els graus centígrades a què està la humitat, el flux que brolla d'una vulva que pica de llavis i exclama "bravo, bravo"?

President Companys. Últimes paraules (15/10/1940)

2009-07-25T09:15:00.000-07:00

Eurípides. Alcestis (438 aC)

2009-06-06T03:54:00.000-07:00

APOL·LO. -- Casal d'Admet, on jo, tot un déu, vaig haver d'acceptar la taula dels jornalers. Zeus en fou culpable per haver matat el meu fill Asclepi, clavant-li el llamp en mig del pit. Aleshores jo, endut per la ira, vaig matar els Ciclops, forjadors de la flama de Zeus. I el meu pare, en càstig, m'obligà a servir a la llar d'un mortal. Vaig venir, doncs, en aquesta terra i pasturava els bous del meu hoste; i fins al dia d'avui he protegit aquesta casa. Perquè jo, que sóc sant, vaig topar un sant baró, el fill de Feres, a qui vaig salvar la vida enganyant les Moires. Aquestes dees m'havien promès que Admet es lliuraria de la mort imminent si enviava als déus de baix un altre difunt al seu lloc. A tots els seus va acudir, i provar -al seu pare i a l'anciana mare que el dugué al món- però no va trobar ningú, llevat de la seva esposa, que morint per ell volgués deixar la llum del sol. I ara, ella, dintre el casal, recolzada als seus braços, està agonitzant. Perquè el dia d'avui està fixat perquè mori i deixi la vida. Quant a mi -per tal que la sutzura no em sorprengui a dins- abandono aquesta mansió, el meu més estimat aixopluc.

[...]

COR. -- Innúmers són els aspectes de la divinitat. Sovint, els déus obren contra el que s'esperava; a vegades, el presumible no s'acompleix, d'altres, el déu troba un camí a l'inesperat. Així ha succeït en aquest cas.

Titus Livi. Història de Roma. Llibre I (Segle I)

2009-05-31T06:52:00.000-07:00

PREFACI

¿Faré res de profitós escrivint els fets del poble romà des de l'inici de la ciutat? No ho sé. I si ho sabés, no gosaria dir-ho, perquè veig que és un tema tan vell com conegut, i els escriptors nous creuen que aportaran més certesa als fets o que superaran als antics, rudes en l'art d'escriure. (...)

LLIBRE I

En primer lloc, ja consta que, després de conquerir Troia, els aqueus, cruels amb la resta dels troians, es van abstenir d'aplicar qualsevol dret de guerra a dos homes, Eneas i Antènor, tant per un lligam antic d'hospitalitat, com perquè havien estat sempre partidaris de la pau i de retornar Helena.

Abel Cutillas. La mort de Miquel Bauçà (2009)

2009-05-13T23:59:00.000-07:00

Si néixer és començar a morir, Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l'any 1940, l'any del drac en el calendari xinès. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil. Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell.

Heròdot. Història (Segle V aC)

2009-05-13T23:43:00.000-07:00

Això és l'exposició dels resultats de la recerca d'Heròdt d'Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra.

Plaute. Amfitrió (201)

2009-04-30T01:15:00.000-07:00

MERCURI. -- Així com voleu que us asseguri, propici, guanys en el vostre mercadeig, en les compres i en les vendes, i us assisteixi en tota cosa; així com voleu que els afers i comptes meni jo a bon acabament, a l'estranger i en el país, i que amb un bon i abundós guany prosperi contínuament les empreses començades i les que heu de començar; així com voleu que us porti, a vosaltres i a tots els vostres, bones notícies; (...), d'aquesta mateixa manera fareu silenci per a aquesta representació, i semblantment tots sereu, aquí, àrbitres equitables i justos.

[...]

AMFITRIÓ. --Faré tal com tu, Júpiter, manes, i et prego que, les teves prometences, les compleixis. Entraré a veure la meva muller; acomiado el vell Tirèsias. --Ara, espectadors, en honor al suprem Júpiter, aplaudiu ben fort.

John Rawls. El dret de gents (1999)

2009-04-30T00:27:00.000-07:00

INTRODUCCIÓ

1. Per "dret de gents" entenc una concepció política particular de l'equitat i la justícia que s'aplica als principis i les normes del dret internacional i la seva pràctica. Utilitzaré el terme "societat dels pobles" per referir-me a tots aquells pobles que segueixen els ideals i principis del dret de gents en les seves relacions recíproques. Aquests pobles tenen els seus propis governs, que poden ser règims constitucionals lliberals, democràtics o no, però decents.

[...]

Si no és possible una raonablement justa societat dels pobles els membres de la qual subordinin els seu poder a fins raonables, i si els éssers humans són sobre manera amorals, si no incurablement egoistes i cínics, podríem preguntar amb Kant si paga la pena que els éssers humans visquin sobre la terra. ("Si la justícia pereix, llavors no paga la pena per als humans viure sobre la terra." Kant, Rechtslebre, 49, VI, 332.)

Plaute. Asinaria, la comèdia dels ases (212)

2009-04-30T00:01:00.000-07:00

EL CAP DE LA COLLA: Presteu-nos atenció, si us plau, espectadors, tot seguit. I que la cosa vagi bé per a mi, i per a aquesta colla, per als seus amos i per als qui l'han llogada. I ara, tu, cridador, fes tot aquest públic orelles.

[...]

EL CAP DE LA COLLA: Aquest vell, si d'amagat de la muller s'ha donat un gust, no ha fet res de nou ni d'extraordinari, ni de diferent del que els altres solen fer.

Ningú no és d'un natural tan rígid, ni d'un pit tan ferm que, quan se'n presenta ocasió, no es doni bona vida. Ara, si voleu intercedir perquè aquest vell no sigui aporrinat, ens pensem que podreu aconseguir-ho, si aplaudiu ben fort.

John Rawls. Una teoria de la justícia (1971)

2009-04-26T10:05:00.000-07:00

CAPÍTOL I
LA JUSTÍCIA COM A IMPARCIALITAT

En aquest capítol introductori esbossaré algunes de les idees principals de la teoria de la justícia que vull desenvolupar. L'exposició és informal i intenta preparar el camí per als raonaments més detallats que venen a continuació. (...)

1. El paper de la justícia

La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per molt atractiva i aclaridora que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; d'igual manera, no importa que les lleis i institucions estén ordenades i siguin eficients; si són injustes han de ser reformades o abolides. Cada persona té una inviolabilitat basada en la justícia que fins i tot el benestar de la societat com un tot no pot trepitjar. És per aquesta raó per la qual la justícia nega que la pèrdua de llibertat per a alguns sigui correcta pel fet que un bé major sigui compartit per altres. No permet que els sacrificis imposats a uns siguin sobrevalorats per la major quantitat d'avantatges gaudides per molts. Per tant, en una societat justa, les llibertats de l'igualtat de ciutadania es consideren com a establertes definitivament, els drets assegurats per la justícia no es troben subjectes a regatejos polítics ni al càlcul d'interessos socials. L'única cosa que ens permet assentir a una teoria errònia és la manca d'una millor; anàlogament una injustícia només és tolerable quan és necessària per evitar una injustícia encara major. Sent les primeres virtuts de l'activitat humana, la veritat i la justícia no poden estar subjectes a transaccions.

[...]

La perspectiva de l'eternitat no és cap perspectiva des d'un cert lloc, més enllà del món, ni l punt de vista d'un ésser transcendent; més aviat, és una certa forma de pensament i de sentiment que les persones racionals poden adoptar en el món. I, en fer-lo així, poden, qualsevol que sigui la seva generació, integrar en un únic esquema totes les perspectives individuals, i atènyer, conjuntament, uns principis reguladors que puguin ser confirmats per tothom, en viure d'acord amb ells, cadascú des del seu propi punt de vista. La puresa de cor, si es pogués aconseguir, consistiria a veure clarament i en actuar amb indulgència i autodomini des d'aquesta posició.

Charles Darwin. L'origen de les espècies (1859)

2009-04-21T01:07:00.000-07:00

INTRODUCCIÓ

Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a Sud-Amèrica i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d'aquell continent. Em va semblar que aquests fets aclarien una mica l'origen de les espècies -aquest misteri de misteris, com ha estat anomenat per un dels nostres més grans filòsofs. De tornada a casa, se'm va acudir, el 1837, que potser es podria escatir alguna cosa sobre aquesta qüestió, tot acumulant i meditant pacientment tota mena de fets que hi tinguessin una possible relació. després de cinc anys de treball, em vaig permetre d'especular sobre el tema, i de redactar algunes notes curtes; vaig ampliar-les el 1844 en un esbós de conclusions que em semblaven probables: des d'aquest període fins al dia d'avui he perseguit incessantment el mateix objecte. Espero que se m'excusarà d'entrar en aquests detalls personals, perquè els dono per fer eure que no m'he precipitat pas a arribar a una decisió.

[...]

XIV RECAPITULACIÓ I CONCLUSIÓ

(...)

Observacions finals

En un futur llunyà veig camps oberts a recerques molt més importants. La psicologia es basarà en un fonament nou: el de la necessària adquisició gradual de cadascuna de les facultats i aptituds mentals. I s'aclarirà l'origen de l'home i de la seva història.
Autors eminentíssims semblen estar totalment satisfets amb l'opinió que cada espècie fou creada independentment. Segons el meu parer, s'adiu més amb el que sabem de les lleis fixades pel Creador a la matèria el fet que la producció i l'extinció dels habitants passats i presents del món siguin degudes a causes secundàries, com les que determinen la naixença i la mort de l'individu. Quan considero tots els éssers no pas com a creacions especials, sinó com els descendents directes d'uns pocs éssers que visqueren molt abans que es diposités la primera capa del sistema silurià, em sembla que s'ennobleixen. Judicant pel passat , podem deduir amb seguretat que cap espècie vivent no transmetrà la seva semblança inalterada a un esdevenidor distant. I, de les espècies vivents avui dia, molt poques, transmetran progènie de cap mena a un esdevenidor llunyà; ja que la manera en què estan agrupats tots els éssers orgànics demostra que la majoria de les espècies de cada gènere, i que totes les espècies de molts gèneres, no han deixat pas descendents, sinó que s'han extingit del tot. Podem doncs llançar una mirada profètica a l'esdevenidor fins al punt de predir que seran les espècies comunes i àmpliament esteses, pertanyents als grups més amplis i dominants, les que prevaldran al capdavall i procrearan espècies noves i dominants. Com que totes les formes de vida existents són descendents directes de les que visqueren molt abans de l'època siluriana, podem estar segurs que la successió ordinària per generació no s'ha trencat ni una sola vegada, i que cap cataclisme no ha desolat el món sencer. Per això podem mirar amb alguna confiança cap a un futur segur de la mateixa durada immesurable. I, com que la selecció natural treballa només per i per a benefici de cada individu, tots els dots corporals i mentals tendiran a progressar cap a la perfecció.

És interessant de contemplar un turó embardissat, cobert de moltes plantes de moltes menes, amb ocells cantant entre els matolls, amb insectes variats voletejant per damunt i amb cucs arrossegant-se per la terra humida, i reflexionar que aquestes formes construïdes acuradament, tan diferents entre si, dependents les unes de les altres d'un manera tan complexa, han estat totes produïdes per lleis que actuen al nostre entorn. Aquestes lleis, preses en sentit més ampli, són la del creixement amb reproducció, la de l'herència, quasi sempre compresa en la reproducció, la de la variabilitat, a partir de l'acció indirecta i directa de les condicions de vida externes i de l'ús i el desús, la de la progressió geomètrica de creixement, prou alta per conduir a la lluita per la vida, i en conseqüència a la selecció natural, que comporta la divergència de caràcters i l'extinció de les formes menys millorades. Així, de la guerra de la natura, de la fam i de la mort, se segueix directament l'objecte més excels que podem concebre, és a dir, la producció dels animals superiors. Hi ha grandesa en aquesta concepció que la vida, amb els seus poders diversos, fou insuflada originàriament en unes poques formes o en una de sola; i que, mentre aquest planeta ha anat girant d'acord amb la llei fixa de la gravetat, hi evolucionaren i hi evolucionen, a partir d'un comerç tan simple, infinitat de formes de les més belles i meravelloses.

Suetoni. Vides dels dotze cèsars (segle I)

2009-04-13T23:32:00.000-07:00

Llibre tercer

TIBERI

La família patrícia dels Claudis -que també n'hi hagué una altra de plebea, no pas menor en poder i prestigi- era originària de Regíl·lum, vila dels sabins.

[...]

Amb aquest testament instituí hereus, per parts iguals, Gai i Tiberi, néts seus, el primer per Germànic i el segon per Drusus, i els subrogà per hereus l'un i l'altre; també atorgà llegats a moltes persones, entre elles les verges Vestals, i així mateix a tots els soldats i a la plebs de Roma, cap per cap, i encara, separadament, als regidors dels barris.

* * *

Llibre quart

CALÍGULA

Germànic, pare de G. Cèsar, fill de Drusus i d'Antònia la Menor, adoptat pel seu oncle patern Tiberi, exercí la qüestura cinc anys abans del que permetien les lleis, i després, tot seguit, el consolat; fou enviat a l'exèrcit de Germània, i quan, anunciada la defunció d'August, les legions pertinaçment es resistien totes a reconèixer Tiberi per emperador, i li oferiren a ell el govern de l'Estat, no pot dir-se ben bé si fou més per la seva pietat filial o per la seva fermesa d'esperit que les va dominar; després, quan va ésser vençut l'enemic, obtingué el triomf.

[...]

Si més no, hom observà i féu notar de seguida que tots els cèsars que havien portat el prenom de Gai havien estat occits pel ferro, a partir ja d'aquell que havia estat assassinat en temps de Cinna.

Longus. Dafnis i Cloe (Segle II o III)

2009-04-01T00:18:00.000-07:00

A la vila de Lesbos, mentre caçava en un bosc consagrat a les nimfes, vaig veure la cosa més bella que mai hagi vist: unes imatges pintades, una història d'amor.

[...]

Dafnis i Cloe es van posar al llit nus, s'abraçaven i es besaven, desvetllats tota la nit, com les òlibes; i Dafnis va fer quelcom del que li havia ensenyat Licènion, i Cloe, aquesta vegada, va comprendre que allò que havien fet al bosc no era més que jocs de pastors.

Cohèlet. Eclesiastès (Segle III aC)

2009-03-30T00:56:00.000-07:00

Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer, tot és en va.

(La mateixa paraula traduïda en aquest verset per vanitat, efímer i en va; en sentit literal significa "cop de vent", "buf", "alè", i generalment s'aplica, en sentit figurat, a tot allò que és efímer, caduc, o bé a allò que és fútil, inútil o decebedor. Matayotes matayotetos kai panta matayotes. Vanitas vanitatis et omnia vanitas. Vanity of vanities, says the Preacher, vanity of vanities! All is vanity.)

Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

(Eclesiastès, 1, 1-3)

[...]

Final de l'obra. Ja ho has sentit tot. Reverencia Déu i guarda els seus manaments: això vol dir ser home.
Déu jutjarà totes les accions, per amagades que siguin, tant les bones com les dolentes.

(Eclesiastès, 12, 13-14)

M. Tul·li Ciceró. Primera catilinària (63 aC)

2009-03-27T01:21:00.000-07:00

ORATIO QVA L. CATILINAM EMISIT IN SENATV HABITA

PRIMER DISCURS CONTRA LUCI CATILINA PRONUNCIAT DAVANT EL SENAT

Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? quam diu etiam furor iste tuus nos eludet? quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?

Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència? Quan de temps encara es burlarà de nosaltres aquesta bogeria teva? Fins a quin límit es llançarà la teva desenfrenada audàcia?

[...]

Amb aquests presagis, Catilina, -la suprema seguretat de la república, la pesta i la perdició que hi ha dins de tu i la destrucció dels qui s'associaren amb tu en tota mena de crims i parricidis- vés-te'n a aquesta guerra impia i criminal. I tu, Júpiter, que vas ser consagrat per Ròmul amb els mateixos auspicis amb què ho fou aquesta ciutat; tu, que amb tota justícia anomenem el Mantenidor d'aquesta ciutat i de l'imperi, rebutjaràs aquest home i els seus companys dels teus temples i dels dels altres déus, de les cases i de les muralles de la ciutat, i de les vides i hisendes de tots els ciutadans; i els qui odien la gent de bé, els enemics de la pàtria, saltejadors d'Itàlia, lligats entre ells per una aliança de crims i uns tractes impius, els oferiràs en vida i després de morts, als suplicis eterns.

Discurs pronunciat davant el Senat, reunit al temple de Júpiter Estàtor, el 8 de novembre de l'any 63 aC. El dia anterior, Catilina, en una reunió de conjurats s'havia decidit assassinar el cònsol Cicerò com més aviat millor. Avisat, Ciceró evitael perill i convoca els senadors al temple de Júpiter i els exposa totes les temptatives revolucionàries dels dies anteriors. Catilina assisteix a la sessió intenta respondre a les acusacions del cònsol, però rebutjat abandona la sessió i al vespre parteix cap a Etrúria amb els conjurats.

Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre (1932)

2009-03-24T03:16:00.000-07:00

Una mica apartats l'un de l'altre, posats d'esquena, el vell Joan i el seu fill treballaven. Portaven ja hores aixedejant amb la mateixa energia, sense repòs. La tarda venia apagant les seves llums sobre les amples riberes de l'Ebre, els camperols plegaven de les feines i emprenien el camí per tal d'arribar al poble ans de la nit.

[...]

La tomba d'ella estava, però, quieta i tranquil·la sota la lluna. Ni un sospir de vent no movia les herbes ni les branques. Tot estava callat: com la llum i les flors, i els xiprers, i les creus... tot immòbil. Com ella. I ella, sota la terra, quieta, ben abrigada, amb els ulls buits de cara al cel i sense plor; com aquell matí llunyà que ell la va treure de l'aigua i la deixà estesa damunt les herbes. Freda i llunyana, com aleshores. Sense plor, sense ulls i sense cor: terra sota l'inútil parpelleig de les estrelles.

Èsquil. Eumènides (458 aC)

2009-03-19T12:51:00.000-07:00

LA PÍTIA. --Primerament, faig en la meva pregària un lloc d'honor, entre els déus, a la primera profetessa, la Terra; després d'ell, a Temis, que va seure la segona en aquest setial oracular de la seva mare, com diu un relat; en la tercera atribució, Temis volent-ho, i sense violència de ningú, una altra Titànida, filla de la Terra, s'hi assegué, Febe; i ella l'ofereix, en present de naixença, a Febos -Febos que té de Febe aquest sobrenom.

[...]

La pau, per a la ventura de les seves cases, és avui amb els ciutadans de Pal·las: Zeus, que tot ho veu, i la Parca així s'acorden. -I ara llanceu l'alarit en respost al nostre cant!

Èsquil. Coèfores (458 aC)

2009-03-19T12:38:00.000-07:00

ORESTES. --Hermes Infernal, posa els ulls en el patern venciment, i sigues el salvador, l'aliat de mi que t'imploro. Arribo en aquesta terra i torno de l'exili.

[...]

Melodrama

Vet aquí la tercera tempesta que amb el seu bufarut ha descarregat sobtosa sobre les sales reials!

Uns infants devorats iniciaren les desventures -miserament per a Tiestes!

Després, el fat d'un heroi reial: degollat al bany finà el cabdill guerrer dels aqueus. I ara encara, ha vingut, qui sap d'on -¿què diré? ¿un salvador, la mort? ¿On s'acabarà doncs, on s'aturarà, per fi adormida, la ira d'Ate?

Èsquil. Agamèmnon (458 aC)

2009-03-18T04:30:00.000-07:00

EL GUAITA. --Als déus imploro la fi de les meves penes, una llargada anyal de vigilància, que passada dormint al sostre dels Atrides, de qui sap el temps, com un gos, m'ha ensenyat a conèixer l'assemblea dels astres nocturns, i aquells sobretot que porten l'hivern i l'estiu als homes, prínceps lluminosos que brillen enmig de l'èter, dels quals sé quan es consumen, i els llevants.

[...]

EGIST. --Sàpigues que em pagaràs cara la teva bogeria d'avui.
EL CORIFEU. --Coratge, estarrufa't, com un gall al costat de la seva gallina!
CLITEMNESTRA. --No facis cabal d'aqueixos vans lladrucs. Jo i tu, senyors d'aquest palau, ho posarem tot en ordre.

Sèneca. De la providència (s. I)

2009-03-16T01:14:00.000-07:00

M'has preguntat, Lucili, com s'explica que, sent el món governat per una providència, s'esdevinguin tants de mals als homes bons.

[...]

Allò mateix que s'en diu morir, és a dir, la separació d'ànima i cos, és tan breu, que la seva rapidesa ho fa insensible. Sia que un nus us escanyi, o que l'aigua us ofegui, o que us trenqueu el cap caient damunt la pedra dura, sia que engoliu foc per tallar-vos la respiració, sia com sia, la mort és ràpida. No us avergonyiu de témer tant de temps això que passa tan de pressa?

Sèneca. De la vida benaurada (s. I)

2009-03-16T01:01:00.000-07:00

Tots els homes, germà Gal·lió, volen viure feliços, però per veure què és això que fa benaurada la vida, tenen la vista entelada.

(Incipit Ad Gallionem De uita beat: "Viuere, Gallio frater, omnes beate uolunt")

[...]

Però què he dit? No és veritat que ara mateix -per més que poc ho sentiu- un torb envolta i fa rodolar les vostres ànimes, que defugen i cerquen les mateixes coses, i ara són aixecades a les més grans alçàries, ara esclafades contra terra?...

El restant d'aquest diàleg manca en els còdexs.

Sèneca. De la brevetat de la vida (s. I)

2009-03-16T00:33:00.000-07:00

La major part dels mortals, paulí, es queixa de la malignitat de la naturalesa en haver-nos engendrat per un temps tan breu, perquè aquest espai que ens és donat tan veloçment i ràpidament decorre, que, exceptuats molt pocs, els altres són privats de la vida quan tot just s'hi preparen. I no és sols la turba i el vulgar imprudent que gemeguen d'això que ells creuen un mal comú; també dels barons més il·lustres aquest sentiment ha provocat les queixes. D'aquí ve aquella exclamació del príncep dels metges. "La vida és breu, l'art és llarga".

(Incipit ad Paulinum De breuitate uitae: "Maior pars mortalium, Pauline, de naturae malignitate conqueritur".)

[...]

Ningú no té la mort en perspectiva, tothom allarga molt les seves esperances. Alguns arrangen fins aquelles coses que són més enllà de la vida: la construcció de grandiosos sepulcres, la dedicació de monuments públics, les fúnebres ofrenes i els funerals fastuosos. Però, a fe meva, els funerals d'aquests homes s'haurien de fer, com si haguessin viscut molt poc, a la claror de blandons i antorxes (com es fa en els funerals dels infants).

(L. A. Senecae. Ad Paulinum De breuitate uitae explicit)

Doris Lessing. El somni més dolç (2001)

2009-03-09T10:23:00.000-07:00

Era un capvespre de principis de tardor, a baix, el carrer era un escenari ple de llumetes grogues que suggerien intimitat, i la gent es començava a recollir per a l'hivern.

[...]

Però la nena no volia que l'agafessin i l'aixequessin, i per això girava sobre si mateix i cantava, només per a ella:

—Sí, el meu Colin, sí, la meva Sophie, sí, i aquest és el meu Johnny, pobrissó, petitó...

Maquiavel, Nicolau. La Mandràgora (1518)

2009-03-02T09:45:00.000-08:00

Cançó

Perquè la vida és breu i moltes són les penes que vivint i lluitant tots suportem, rere els nostres anhels, anem passant i consumint els anys, perquè qui renuncia al plaer per viure amb afanys i angoixes no coneix els enganys d'aquest món, o de quins mals i de quins estranys casos són oprimits quasi tots els mortals.

[...]

Vosaltres, espectadors, no espereu que tornem a sortir: l'ofici és llarg i jo em quedaré a l'església, I ells, se 'aniran cap a casa per la porta del costat. Que estigueu bons!

CATUL. Carmina (Segle I aC)

2009-02-20T01:01:00.000-08:00

Cui dono lepidum nouum libellum
arida modo pumice expolitum?

(A qui dedico aquest bonic llibret nou, acabat de polir amb l'asprosa pedra tosca?)

PLATÓN. Apología de Sócrates o defensa ante el jurado. Traducción de Agustín García Calvo, enero de 1972

2009-02-15T00:49:00.000-08:00

Plató. Laques (Segle IV aC)

2009-02-11T02:59:00.000-08:00

LISÍMAC. —Haveu vist lluitar aquest home armat, Nícies i Laques. Per què Melèsias i jo us havem pregat d'assistir amb nosaltres a l'espectacle, és cosa que no us havem dit, però que ara us direm. Ja que amb vosaltres cal parlar francament. Hi ha gent que fa burla d'aquests espectacles, però si algú els demanava consell no li dirien el que pensen, ans, per tal d'acomodar-se a l'opinió del seu interlocutor, parlen contra el seu propi parer, però com que estem convençuts que vosaltres us n'haveu fet una opinió justa i que un cop arribats a ella ens direu obertament el que us sembla, us hacem cridat per aconsellar-nos amb vosaltres sobre el que ara us anem a sotmetre. La cosa sobre la qual estic fent aquest llarg preàmbul és la següent. (...) que cal fer dels nostres fills.

[...]

LIS. —M'agrada el que dius, Sòcrates. I vull, ja que sóc el més vell, ésser el més desitjós d'aprendre amb aquests nois. Però vet aquí què et demano: demà de matí vina a casa, no deixis pas de fer-ho, per tal que deliberem sobre la qüestió. Per avui dissolguem la reunió.

SÒC. —Ho faré, Lisímac; demà vindré a casa teva, si el déu vol.

Tracy Chevalier. La noia de la perla (1999)

2009-02-06T11:39:00.000-08:00

La mare no em va dir que venien. Després va dir que no volia que se'm veiés nerviosa. Em va sorprendre, perquè pensava que ella em coneixia prou bé. els desconeguts sempre es pensaven que jo estava perfectament tranquil·la. No plorava, de petita. Només la mare em notava la tibantor a les barres, o que feia encara més grans uns ulls que ja ho eren.

[...]

Pieter quedaria content amb la resta de monedes, amb el deute saldat. Jo no li hauria costat res. No se'n pagava res, per una minyona.

Borís Pasternak. Doctor Zhibago (1957)

2009-02-05T11:31:00.000-08:00

Caminaven, i al caminar cantaven Eterna memòria. Els peus, els cavalls i el bufar del vent semblaven continuar el càntic en les pauses.

[...]

A les seves mans el petit quadern semblava saber tot això i confirmava i donava certesa als seus sentiments.

Mary W. Shelley. Frankestein (1818)

2009-02-05T10:48:00.000-08:00

CARTA I

A la senyora Saville, Anglaterra
Sant Petersburg, 11 de desembre de 17...

T'alegrarà saber que cap desgràcia no ha acompanyat l'inici d'una empresa que havies vist amb tants mals presagis.

[...]

Després de dir això, ha saltat per la finestra de la cabina, cap a la panna que hi havia a tocar del vaixell. Les onades se l'han endut ben ràpidament, i s'ha perdut en la foscor i en la llunyania.

Truman Capote. Esmorzar al Tiffany's (1950)

2009-02-05T02:08:00.000-08:00

Sempre m'han atret els llocs on he viscut, les cases i el seu veïnatge. Per exemple, cap als volts del carrer Setanta de l'Est hi ha una casa de pedra grisa on vaig tenir el meu primer apartament a Nova York, durant els primers anys de la guerra. Era una sola cambra, ...

[...]

Però un dia, una tarda de diumenge d'hivern, freda i assolellada, el vaig trobar. Amb uns testos de flors a banda i banda, i emmarcat per unes cortinetes de randa, hi havia el gat de la Holly assegut a la finestra d'una cambra que semblava ben calentona. Em vaig preguntar a mi mateix com es devia dir, perquè estava ben segur que ara ja tenia nom, que havia arribat a un lloc on "pertanyia". Cabanya africana o el que sigui, espero que la Holly també hi hagi arribat.

Truman Capote. A sang freda (1965)

2009-02-03T10:24:00.000-08:00

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen "cap enllà".

[...]

Llavors ell, emprenent el camí casa seva, es va endinsar sota la volta dels arbres, deixant endarrere el cel immens i el murmuri de les veus del vent damunt el blat onejant.