Una mica apartats l'un de l'altre, posats d'esquena, el vell Joan i el seu fill treballaven. Portaven ja hores aixedejant amb la mateixa energia, sense repòs. La tarda venia apagant les seves llums sobre les amples riberes de l'Ebre, els camperols plegaven de les feines i emprenien el camí per tal d'arribar al poble ans de la nit.
[...]
La tomba d'ella estava, però, quieta i tranquil·la sota la lluna. Ni un sospir de vent no movia les herbes ni les branques. Tot estava callat: com la llum i les flors, i els xiprers, i les creus... tot immòbil. Com ella. I ella, sota la terra, quieta, ben abrigada, amb els ulls buits de cara al cel i sense plor; com aquell matí llunyà que ell la va treure de l'aigua i la deixà estesa damunt les herbes. Freda i llunyana, com aleshores. Sense plor, sense ulls i sense cor: terra sota l'inútil parpelleig de les estrelles.
