Marina Espasa. La dona que es va perdre (2012)

PRIMERA PART

EL TOPÒGRAF

CORS EMBOLICATS

Tot li relliscava, amb aquelles mans de talp tan rosades i grosses. Va fer girar l'aixeta del punt blau com va poder. Es va mirar al mirall. Ja tenia nas. Els ulls se li estaven arrodonint. Va fer servir una de les ungles de la mà esquerra per obrir-se una escletxa al pit, que va engrandir fent pinça amb un polze i un índex humans, ja. El cor, que encara bategava, s'hi va esmunyir, va caure a la pica i la va omplir de sang. Sota el raig d'aigua freda, els batecs es van anar espaiant fins que la víscera es va encarcarar. Amb fil i agulla i quatre puntades, es va cosir l'escletxa: ja no hi havia manera de comptar les cicatrius que s'hi acumulaven. (...)


[…]


(...) Gràcies al paviment silenciós, circulava sense fer soroll, com si nedés sobre l'asfalt.