René Descartes. Meditacions metafísiques (1641)

Primera meditació

De les coses que es poden posar en dubte

[§ 1] Ja fa algun temps que m’he adonat que, des de ben jove, he admès com a vertaderes moltes opinions falses, i que allò que després he construït sobre principis tan poc sòlids, havia de ser molt dubtós i incert; i des d’aleshores he considerat que em calia proposar-me seriosament, un cop a la vida, desfer-me de totes les opinions en les quals havia cregut anteriorment, i començar de nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa sòlida i permanent en les ciències. Considerant, però, aquesta empresa molt difícil, he esperat haver arribat a una edat prou madura, de manera que ja no en pogués esperar d’altra, darrera d’aquesta, més adient per dur a terme el meu propòsit; això m’ha fet esperar tant que, a partir d’ara, em sentiria culpable si passes el temps que em queda per actuar deliberant. Avui, doncs, en estreta relació amb aquest projecte, he alliberat el meu esperit de tota mena de preocupacions, de manera que, sortosament, sense sentir-me turmentat per cap passió, i havent trobat un descans segur en una tranquil·la solitud, em dedicaré seriosament i amb llibertat a destruir en general totes les meves antigues opinions.

(...)

Sisena meditació

De l'existència de les coses materials i de la distinció real entre l'ànima i el cos de l'home

(...)

Però, com que la necessitat dels afers ens obliga sovint a decidir-nos, abans que hàgim tingut el lleure d'examinar-los prou acuradament, cal admetre que la vida de l'home és subjecta a equivocar-nos força sovint en les coses particulars, i, en fi, cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura.

Immanuel Kant. Crítica de la raó pura (1781)

No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, perquè amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les lligui o les separi i elabori així la matèria bruta de les impressions per aconseguir un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.

Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experiencial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Karl R. Popper. La lògica de la investigació científica (1959)

L'home de ciència, tant el teòric com l'experimental, proposa enunciats, o sistemes d'enunciats, i els contrasta pas a pas. En particular, en el camp de les ciències empíriques, construeix hipòtesis, o sistemes de teories, i les contrasta amb l'experiència mitjançant l'observació i l'experimentació.

Penso que la tasca de la lògica de la investigació científica, o lògica del coneixement, és la de proporcionar una anàlisi lògica d'aquest procediment, és a dir, la d'analitzar el mètode de les ciències empíriques.

Però, ¿quins són aquests "mètodes de les ciències empíriques"? ¿I què entenem per "ciència empírica"?

(...)

La ciència no persegueix mai el fi il·lusori de fer que les seves respostes siguin definitives, ni tan sols probables. Tot al contrari, el seu avenç s'encamina cap a una meta infinita i, tanmateix, aconseguible: la de descobrir incessantment problemes nous, més profunds i més generals, i de sotmetre les nostres respostes, sempre provisionals, a contrastacions constantment renovades i cada vegada més rigoroses.

René Descartes. Discurs del mètode (1637)

El seny és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom creu estar-ne tan ben proveït que fins i tot els més difícils de complaure en qualsevol altra cosa no solen desitjar-ne més del que tenen. En la qual cosa no és versemblant que tothom s'enganyi, sinó que més aviat demostra que la facultat de jutjar correctament i de discernir el vertader del fals, que és el que pròpiament s'anomena seny o raó, és igual de manera natural en tothom; d'aquí que la diversitat de les nostres opinions no prové del fet que uns siguin més enraonats que els altres, sinó del fet que conduïm els nostres pensaments per camins diversos, i no considerem les mateixes coses. Perquè no n'hi ha prou de tenir un bon esperit, el principal és aplicar-lo bé. Les ànimes més insignes són capaces dels majors vicis com de les majors virtuts, i els que alenteixen el pas poden avançar molt més, si sempre segueixen el camí dret, que no els qui corren i se n'allunyen.


(...)

Confio que els nostres néts em reconeixeran no només les coses que explícitament he exposat aquí, sinó també totes les que he omès voluntàriament per tal deixar-los el plaer d'inventar-les.

FI