Sal·lusti. La guerra de Jugurta (s. I aC)

I. És sense raó que el gènere humà es plany de la seva naturalesa, perquè creu que, desvalguda i de curta existència com és, està regida més per l'atzar que per les seves facultats.

[...]

 CXIV. (...) Amb tot, quan es féu saber que la guerra de Numídia s'havia acabat i que Jugurta era conduït encadenat a Roma, Mari, bé que absent, fou elegit cònsol i li fou assignada la província de la Gàl·lia. I, les calendes de gener, cònsol ja, celebrà el seu triomf amb gran pompa. I aleshores les esperances i les forces de la ciutat eren posades en ell.

Títol original: Jugurtha seu Bellum Jugurthinum. Traducció: Joaquim Icart

Lleó Tolstoi. Els cosacs (1863)

Tot callava a Moscou. Només de tant en tant podia copsar-se el grinyol d'unes rodes al defora, de la calma hivernal. A les finestres ja no brillaven llums i els fanals de la via pública eren apagats també. Arribaven dels temples sons de campanes que, en brandar damunt la vila dormida, recordaven el matí. Els carrers eren deserts. (...) 

[...]

Olenin es tombà per tal de mirar enrere. L'avi Eroixka i Mariana conversaven de llurs afers segurament, i ni el vell ni la mossa no li adreçaren un darrer esguard.

 Títol original: Kazaki. Traducció: Francesc Payarols

Albert Camus. L'étranger (1942)

Aujoud'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un télégramme de l'asile : " Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués. " Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier.

(...)

(...) Pour que tout soit consommé, pour que je me sente moins seul, il me restait à souhaiter qu'il y ait beaucoup de spectateurs le jour de mon exécution et qu'ils m'accueillent avec des cris de haine.

Carmen Laforet. Nada (1945)

Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado, y no me esperaba nadie.

[…]

El aire de la mañana estimulaba. El suelo aparecía mojado con el rocío de la noche. Antes de entrar en el auto alcé los ojos hacia la casa donde había vivido un año. Los primeros rayos del sol chocaban contra sus ventanas. Unos momentos después, la calle de Aribau y Barcelona entera quedaban detrás de mí.

Arturo Pérez-Reverte. La piel del tambor (1995)

El pirata informàtic se infiltró en el sistema central del Vaticano once minutos antes de la medianoche. (...)

[…]

(...) Unos ojos idénticos a los que Honorato Bonafé había visto por última vez antes de caer fulminado por la ira de Dios.

La Navata, noviembre de 1995

Juan Marsé. Ronda del Guinardó (1984)

El inspector tropezó consigo mismo en el umbral del sueño y se dijo adiós, vete al infierno. (...)

[…]

(...) Rosita entró en el sombrio zaguán de la Casa silbando por oirse silbar, todavía con pelusilla de plumón en los dedos, los calcetines bailando en sus tobillos y la Moreneta en la cadera.

Juan Marsé. Un día volveré (1982)

Nestor tenía dieciséis años y aún llevaba la armónica sujeta al cinturón como si fuese una pistola.

[…]

--Ya estoy, papá.
--Bien. Esconde la pistolita y vámonos.