LISÍMAC. —Haveu vist lluitar aquest home armat, Nícies i Laques. Per què Melèsias i jo us havem pregat d'assistir amb nosaltres a l'espectacle, és cosa que no us havem dit, però que ara us direm. Ja que amb vosaltres cal parlar francament. Hi ha gent que fa burla d'aquests espectacles, però si algú els demanava consell no li dirien el que pensen, ans, per tal d'acomodar-se a l'opinió del seu interlocutor, parlen contra el seu propi parer, però com que estem convençuts que vosaltres us n'haveu fet una opinió justa i que un cop arribats a ella ens direu obertament el que us sembla, us hacem cridat per aconsellar-nos amb vosaltres sobre el que ara us anem a sotmetre. La cosa sobre la qual estic fent aquest llarg preàmbul és la següent. (...) que cal fer dels nostres fills.
[...]
LIS. —M'agrada el que dius, Sòcrates. I vull, ja que sóc el més vell, ésser el més desitjós d'aprendre amb aquests nois. Però vet aquí què et demano: demà de matí vina a casa, no deixis pas de fer-ho, per tal que deliberem sobre la qüestió. Per avui dissolguem la reunió.
SÒC. —Ho faré, Lisímac; demà vindré a casa teva, si el déu vol.
