Demòstenes. Sobre la corona (s. IV aC)

La deessa (1927) d'Àngel Tarrac, Palau Reial de Pedralbes

[...]


Així, doncs, que cap de vosaltres, oh déus tots, no permeti aquestes coses, ans infoneu-los preferentment millors designis i sentiments. Però si, malgrat tot, són inguaribles, feu que morin exterminats per ells mateixos i anihilats del tot per terra i per mar, i a nosaltres, els restants, atorgueu-nos com més aviat millor l'alliberament dels perills que ens amenacen i una salvació segura.

Aristòfanes. La Pau (421 aC)

SERVIDOR PRIMER.--Passa'm, passa'm un pastís per a l'escarabat. Tan de pressa com puguis!

SERVIDOR SEGON.--Aquí el tens. Engargalla-li, a aquesta bèstia maleïda, i que mai no endrapi un pastís més dolç que aquest.


[...]


TRIGEU. (Al cor.) --Prou que ho diràs quan en mengis, quan beguis vi a balquera. Himen, himeneu! Oh! Himen, himeneu! Oh! (Als espectadors.) Salve, salve, oh homes! Si em seguiu, menjareu pastissos.

Aristòfanes. Les vespes (422 aC)

SERVIDOR PRIMER. (Desperta el seu company.) --Ep, tu, què et passa, malaurat Xàntias?
SERVIDOR SEGON. --Aprenc com s'edludeix una guàrdia nocturna.
SERVIDOR PRIMER. --Això és que devies una gran pallissa a les teves costelles. ¿O és que no saps la mena de monstre que vetllem?
SERVIDOR SEGON. --Sí que ho sé; però desitjo oblidar una estoneta les meves misèries. (Es torna a endormiscar.)


[...]

COR. --Regira't, desfila en cercle, apunyega't la panxa, gita la cama al cel: torneu-vos com baldufes. El mateix sobirà rei del mar, el vostre pare, acut, adelitat pels seus minyons, aquests dansarins. Si us abelleix en alguna cosa la dansa, conduïu-nos de pressa cap ala porta, perquè això no ho havia fet mai ningú fins ara, acomiadar entre danses el cor d'una comèdia.

Plató. Crítias (Segle IV aC)

TIMEU.- Que bé em sento, Sòcrates, ara que, com descansant després d'un llarg viatge, tinc la satisfacció de donar per acabada la caminada del discurs! I demano al déu que va néixer realment fa tant de temps i que ara acabem de fer néixer amb paraules que ens concedeixi que puguem retenir tot el que ha estat dit amb harmonia, i que si, sense voler, s'ha dit alguna cosa fora de to, ens imposi la pena que calgui. Ara bé, la pena que ha de pagar el qui ha cantat fora de to és que recuperi l'harmonia. Per tant, a fi que puguem anar endavant i parlar correctament sobre el naixement dels déus, hem de pregar que ens atorgui el fàrmac més acabat i excel·lent de tots els fàrmacs, val a dir, el coneixement. I, feta aquesta pregària inicial, deixem a Crítias que, tal com s'havia convingut, continuï el discurs.


[...]


Ara bé, Zeus, el déu dels déus que regna per les lleis, com que té la capacitat d'observar totes aquestes coses, veient de quina manera aquella noble dinastia s'havia tornat miserable, decidí infligir-los un càstig per tal que tornessin al bon seny i visquessin amb moderació. Va reunir tots els déus en el més noble dels seus palaus, el que està bastit al bell mig de tot l'univers, des d'on contempla tot el que s'esdevé. I, havent-los reunit, els digué...

Plató. Timeu (segle IV aC)

SÒCRATES.- Un, dos, tres..., però, Timeu estimat, ¿on és el quart dels qui ahir vaig convidar i que avui m'havia de retornar la invitació?

TIMEU.- Es deu haver trobat malament, Sòcrates, ja que no hauria pas faltat en aquesta trobada si li hagués estat possible de venir.

[...]

I ara ens toca de dir que hem arribat ja a la fi del nostre discurs sobre l'univers. Aquest món nostre, havent acollit els vivents mortals i immortals que l'emplenen, és un Vivent visible que conté els vivents visibles, imatge sensible del déu intel·ligible, un sol món, el més gran, el millor, el més bell, el més perfecte, criatura única.

Arquimedes. Mètode sobre els teoremes mecànics (s. III aC)

Arquimedes saluda Eratòstenes.

Fa temps vaig enviar-te alguns teoremes que havia descobert; te n'exposava els enunciats i t'invitava a trobar-ne les demostracions que aleshores no vaig indicar-te; els enunciats dels teoremes enviats eren els següents:

Del primer, si en un prisma recte que té per base un paral·lelogram s'inscriu un cilindre que té les bases en els paral·lelograms oposats i els costats sobre els plans restants del prisma, i si es traça un pla pel centre del cercle que és la base del cilindre i per un costat del quadrat situat en el pla oposat, aleshores el pla traçat separarà del cilindre un segment limitat per la superfície del cilindre i per dos plans; un d'ells és el que s'ha traçat, i l'altre, on és la base del cilindre; la superfície és la compresa entre els dos plans citats; i el segment separat del cilindre és la sisena part del prisma sencer.

Teòcrit. Idil·lis I (s. III aC)

Tirsis o la cançó

TIRSIS: És dolç, oh cabrer, l'arpegi d'aquest pi que es dreça prop de la font; i tu també fas sonar amb dolcesa el teu flabiol. Després de Pan t'emportaràs el premi. Si ell pren el cabrit banyut, la cabra serà teva; si ell s'emporta, en premi, la cabra, a les teves mans vindrà la cabreta; que la cabreta té una carn molt bona, mentre no arriba el moment de munyir-la.

Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès (421 aC)

Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s'han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s'hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents. Així li ho feia creure el fet que els dos Estats anaren a ella en la plenitud de tota llur potència i el veure que els restants pobles del món grec, els uns tot seguit i els altres tenint-ne la intenció, s'anaven unint a l'un o a l'altre dels dos bàndols. Efectivament, aquesta és la més profunda commoció que mai hagin sofert els grecs, una part dels bàrbars i, com qui diu, gairebé tota la humanitat. Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no podien ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixoque no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.

Sòfocles. Àiax (s. V aC)

ATENA. Sempre de caça, fill de Laertes, sempre cercant l'ocasió de posar a prova els teus enemics! Aquesta vegada et veig davant les tendes d'Àiax, vora els seus vaixells, a l'extrem de les vostres línies. fa estona que segueixes la seva pista i mesures l'empremta encara fresca dels seus passos, per veure si és dins o no és dins. Vas bé: com si et guiés el bon nas d'una gossa de lacònia. Si, l'home hi és, ha entrat suara: el front li regala de suor i les mans d'haver matat a espasa. No cal que espiïs més darrera aquesta porta; més aviat digues-me per què t'has pres aquesta feina: jo sé i et puc informar.

[...]

EL CORIFEU. Molt és el que poden, veient-ho, els mortals conèixer; però fins que ho ha vist, no hi ha ningú profeta de com li anirà.

Sòfocles. Edip Rei (426 aC)

EDIP. Infants, jove nissaga del nostre Cadmos antic, ¿què feu aquí, en aquesta postura, tan afanyosos, coronats de rams suplicants? La ciutat mentrestant és plena de fumeres d'encens, plena de peans i de planys. Això, jo no he cregut haver-ho de saber per missatgers, fills meus, i he vingut aquí jo mateix, jo, Edip -Edip que té un nom per a tothom il·lustre. Vejam, bon vell, explica't: t'escau, pels anys, que portis la paraula. ¿En quina actitud sou aquí? ¿És por, és un desig? Estigues segur que us vull donar ajuda. ben de mal adolorar seria, si no em commogués de veure-us així de genolls.


[...]


EL CORIFEU. Habitants de Tebes, la meva pàtria, mireu: aquell Edip, aquell expert en enigmes famosos, que era un home tan poderós, del qual ningú de la ciutat no podia contemplar la sort sense enveja, vegeu avui a quina maror d'esfereïdora desgràcia ha fet cap! De manera que, ningú que sigui mortal, considerem el seu darrer dia per proclamar-lo feliç; guardem-nos de fer-ho fins que hagi passat el terme de la seva vida sense haver sofert una pena.

Eurípides. Alcestis (438 aC)

APOL·LO. -- Casal d'Admet, on jo, tot un déu, vaig haver d'acceptar la taula dels jornalers. Zeus en fou culpable per haver matat el meu fill Asclepi, clavant-li el llamp en mig del pit. Aleshores jo, endut per la ira, vaig matar els Ciclops, forjadors de la flama de Zeus. I el meu pare, en càstig, m'obligà a servir a la llar d'un mortal. Vaig venir, doncs, en aquesta terra i pasturava els bous del meu hoste; i fins al dia d'avui he protegit aquesta casa. Perquè jo, que sóc sant, vaig topar un sant baró, el fill de Feres, a qui vaig salvar la vida enganyant les Moires. Aquestes dees m'havien promès que Admet es lliuraria de la mort imminent si enviava als déus de baix un altre difunt al seu lloc. A tots els seus va acudir, i provar -al seu pare i a l'anciana mare que el dugué al món- però no va trobar ningú, llevat de la seva esposa, que morint per ell volgués deixar la llum del sol. I ara, ella, dintre el casal, recolzada als seus braços, està agonitzant. Perquè el dia d'avui està fixat perquè mori i deixi la vida. Quant a mi -per tal que la sutzura no em sorprengui a dins- abandono aquesta mansió, el meu més estimat aixopluc.

[...]

COR. -- Innúmers són els aspectes de la divinitat. Sovint, els déus obren contra el que s'esperava; a vegades, el presumible no s'acompleix, d'altres, el déu troba un camí a l'inesperat. Així ha succeït en aquest cas.

Heròdot. Història (Segle V aC)

Això és l'exposició dels resultats de la recerca d'Heròdt d'Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra.

Longus. Dafnis i Cloe (Segle II o III)

A la vila de Lesbos, mentre caçava en un bosc consagrat a les nimfes, vaig veure la cosa més bella que mai hagi vist: unes imatges pintades, una història d'amor.


[...]


Dafnis i Cloe es van posar al llit nus, s'abraçaven i es besaven, desvetllats tota la nit, com les òlibes; i Dafnis va fer quelcom del que li havia ensenyat Licènion, i Cloe, aquesta vegada, va comprendre que allò que havien fet al bosc no era més que jocs de pastors.

Èsquil. Agamèmnon (458 aC)

EL GUAITA. --Als déus imploro la fi de les meves penes, una llargada anyal de vigilància, que passada dormint al sostre dels Atrides, de qui sap el temps, com un gos, m'ha ensenyat a conèixer l'assemblea dels astres nocturns, i aquells sobretot que porten l'hivern i l'estiu als homes, prínceps lluminosos que brillen enmig de l'èter, dels quals sé quan es consumen, i els llevants.


[...]


EGIST. --Sàpigues que em pagaràs cara la teva bogeria d'avui.
EL CORIFEU. --Coratge, estarrufa't, com un gall al costat de la seva gallina!
CLITEMNESTRA. --No facis cabal d'aqueixos vans lladrucs. Jo i tu, senyors d'aquest palau, ho posarem tot en ordre.

Plató. Laques (Segle IV aC)

LISÍMAC. —Haveu vist lluitar aquest home armat, Nícies i Laques. Per què Melèsias i jo us havem pregat d'assistir amb nosaltres a l'espectacle, és cosa que no us havem dit, però que ara us direm. Ja que amb vosaltres cal parlar francament. Hi ha gent que fa burla d'aquests espectacles, però si algú els demanava consell no li dirien el que pensen, ans, per tal d'acomodar-se a l'opinió del seu interlocutor, parlen contra el seu propi parer, però com que estem convençuts que vosaltres us n'haveu fet una opinió justa i que un cop arribats a ella ens direu obertament el que us sembla, us hacem cridat per aconsellar-nos amb vosaltres sobre el que ara us anem a sotmetre. La cosa sobre la qual estic fent aquest llarg preàmbul és la següent. (...) que cal fer dels nostres fills.


[...]


LIS. —M'agrada el que dius, Sòcrates. I vull, ja que sóc el més vell, ésser el més desitjós d'aprendre amb aquests nois. Però vet aquí què et demano: demà de matí vina a casa, no deixis pas de fer-ho, per tal que deliberem sobre la qüestió. Per avui dissolguem la reunió.

SÒC. —Ho faré, Lisímac; demà vindré a casa teva, si el déu vol.

Sòfocles. Les dones de Traquis (segle V aC)

DEIANIRA. —És una dita al món, ja d'antic declarada, que no es pot saber d'un mortal, abans de la seva mort, si la vida li ha estat bona o dolenta; però jo, la meva, fins abans d'haver fet cap a l'Hades, sé bé que només té desventures i feix.


[...]

EL CORIFEU. —Tu tampoc, joveneta, no et quedis aquí, lluny de casa teva. Has vist unes morts terribles, unes estranyes morts, i unes sofrences múltiples, tot just ara patides; i res de tot això que no sigui Zeus.

Sòfocles. Antígona (Segle V aC)

ANTÍGONA. —Ets de la meva sang, germana en tot, Ismene estimada; tu saps quantes desventures Edip va desfermar. Però, ¿en saps ni una que Zeus no consumi mentre encara som vives? Perquè no hi ha cosa dolorosa -no parlem de desastre-, no hi ha vergonya ni infàmia, que entre les teves desventures i les meves jo no hagi vist. Avui mateix, ¿què és encara aquest edicte que el general, diuen, ha promulgat al poble en armes? ¿En saps res? ¿O ignores que per als qui estimem vénen desgràcies d'enemics?

[...]

EL CORIFEU. —De molt el seny és la primera cosa de la felicitat. I cal no ésser gens impiu amb els déus; perquè els grans mots dels inflats per l'orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny.

Plató. Fedó Φαίδωον (Segle IV aC)

ΦΑΙΔΟΝ

─ ¿Tu mateix, Fedó, et trobaves al costat de Sòcrates el dia en què va beure la cicuta a la presó, o bé ho has sentit d’altri?

─ Jo mateix, Equècrates.

─ ¿Què va dir doncs exactament el nostre home abans de la seva mort? ¿I com va morir? De bon grat ho escoltaria. Perquè, dels ciutadans de Fliunt, ningú no ha anat a Atenes per un llarg sojorn, i fa molt temps que no ha vingut d’allí cap foraster que ens pogués donar una informació clara de tot això, fora que després d’haver begut la cicuta va morir; de la resta, no ens n’ha pogut dir res.

─ ¿Ni tampoc no us heu assabentat de quina manera va anar el procés?

─ Això sí que ens ho va explicar algú, i ens estranyava que, celebrada la vista del procés feia temps, pel que sembla, hagi mort molt més tard. ¿Què va passar, Fedó?

─ En el seu cas, Equècrates, una pura casualitat. S’esdevingué que la vigília de la vista del procés havia quedat coronada la popa de la nau que els atenesos envien a Delos.

─ ¿I què és aquesta nau?

─ És la nau, segons afirmen els atenesos, en què un temps va navegar Teseu conduint a Creta aquella «doble setena», que ell va salvar després d’haver-se salvat ell mateix. Diuen que van prometre a Apol·lo en aquella ocasió si eren salvats, de conduir cada any una processó a Delos. Justament la que sempre més fins avui, des d’aquell any, anualment envien al déu. Un cop han començat la processó, hi ha una llei que els prescriu de mantenir pura la ciutat tot aquell període i de no executar cap sentència capital mentre la nau no hagi arribat a Delos i tornat després a port. Això alguna vegada pren molt de temps, quan ensopeguen vents que els són contraris. La processó comença en el moment en què el sacerdot d’Apol·lo corona la popa de la nau. És el que precisament es va escaure, com et dic, la vigília de la vista del procés. Per aquest motiu, va passar Sòcrates tant de temps a la presó, entre la vista del seu procés i la seva mort.

─ ¿I de la seva mort mateixa, Fedó, què pots exactament contar-nos? ¿Què es va dir? ¿Què es va fer? Dels seus íntims, ¿quins eren els qui acompanyaven el nostre home? ¿O tal vegada els magistrats no permetien que ningú li fes companyia i va morir privat dels seus amics?

─ De cap manera, n’hi havia uns quants, fins i tot molts.

─ Tot això, doncs, disposa’t a contar-nos-ho el més clarament que puguis, si res no t’ho impedeix.

─ Al contrari, tinc lleure i provaré de contar-vos-ho per peces menudes. Perquè recordar Sòcrates, tant si en parlo jo com si escolto un altre que en parli, ha estat sempre per a mi la cosa més plaent de totes.

─ Estigues cert, Fedó, que es troben igual els qui es disposen a escoltar-te. Prova, doncs, de referir-ho tot amb la màxima precisió possible.

[...]

Ja se li havia refredat gairebé tota la zona del baix ventre, quan descobrint-se la cara ─perquè la tenia coberta─ va dir el que foren les seves darreres paraules: Critó, devem un gall a Esculapi; pagueu-lo i no us n’oblideu.

Està bé, va respondre Critó, però veges si tens alguna altra cosa a dir.

Aquesta pregunta no la va respondre; poc després, es va estremir, i l’home llavors el va destapar: tenia la vista fixa. Critó, en veure-ho, li va tancar la boca i els ulls.

Aquesta, Equècrates, va ésser la fi del nostre amic, l’home del qual diríem que, dels que hem tractat del seu temps, era el millor, i també el més ple de seny i el més just.

Plató. Protàgores (Segle IV aC)

— ¿D'on surts, Sòcrates? Ben segur que d'anar a la caça del jove Alcibíades. Cert que l'altre dia, en veure'l, va semblar-me un home bell encara, però un home, Sòcrates, dit entre nosaltres, i amb la barba que ja li comença a sortir forta.

— ¿I què hi fa? ¿Per ventura tu no admires Homer, que deia que l'edat més amable és la de la primera barba, l'edat que ara té Alcibíades?

— Bé. ¿Què hi ha de nou? ¿Acabes d'estar amb ell? ¿I com està disposat envers tu el minyó?

— Bé, pel que m'ha semblat, sobretot avui. Ha parlat molt a favor meu per ajudar-me; perquè ara vinc, en efecte, de veure'l. Però et diré una cosa sorprenent: malgrat la seva presència, no he estat per ell i fins i tot sovint m'he oblidat que ell era present.

(...)

— Jo, Sòcrates, —va dir Protàgores— he de lloar el teu zel i la manera de portar el raonament. No crec ésser un home dolent tampoc en altres coses, però, sobretot, sóc el menys envejós dels homes; i així he dit de tu a molts que, entre tota la gent que trobo, ets el qui més admiro, sobretot tenint en compte la teva edat, i et dic que no m'estranyaria que un dia fossis comptat entre els homes més cèlebres per la seva saviesa. Quant a la nostra discussió, un altre dia que vulguis la reprendrem: ara és hora de girar-nos cap a d'altres ocupacions.

— Molt bé, vaig dir jo; que es faci així, si a tu et sembla. Perquè a mi mateix també m'ha passat, de molt, l'hora d'anar on deia, però el desig de complaure el bell Càl·lies m'ha fet restar.

I després d'haver tingt tota aquesta conversa, ens n'anàrem.

Plató. Eutífron (segle IV aC)

— ¿Què s'ha esdevingut de nou, Sòcrates, que has deixat les teves converses del Liceu i passes l'estona aquí prop del pòrtic del Basileu? No deus pas tenir cap plet davant del Basileu, com jo tinc.

— Els atenesos no en diuen un plet, Eutífron, sinó més aviat una causa criminal.

— ¿Què dius? ¿Algú ha emprès una causa criminal contra tu? Ja que no puc creure que tu l'hagis empresa contra un altre.

— No, certament.

— ¿Un altre, doncs, contra tu?

— Ben cert.

— ¿I qui és?

— Gairebé ni el conec jo mateix, Eutífron. Segurament això deu ser perquè és jove i sense anomenada. Li diuen, em penso, Meletos; i és del demos Piteu. Potser tens present algun Meletos d'aquest demos, amb cabell llarg i estirat, barba mal crescuda i nas corb.

— No el tinc present, Sòcrates. ¿Però quina causa criminal et posa?

(...)

— (...) En canvi, jo veig que tu estàs segur de saber bé què és pietat i què no ho és. Digues-m'ho, doncs, excel·lent amic, i no m'ocultis el teu parer.

— Una altra vegada, Sòcrates; ara he d'anar en un altre lloc: ja és hora de partir.

— ¿Què fas, mon car amic? Em fas desprendre de la gran esperança que tenia d'esdevenir savi amb tu respecte a la pietat, i de desfer-me de l'acusació de Meletos, demostrant-li que havia esdevingut, gràcies a Eutífron, entès en les coses divines, i que mai més no improvisaria per ignorància ni innovaria en aquestes matèries, i que d'ara endavant portaria una vida millor.