William Shakespeare. The Merchant of Venice (1600)

Anthonio. In sooth I know not why I am so sad,
It wearies me: you say it wearies you;
But how I caught it, found it, or came by it,
What stuffe 'tis made of, whereof it is borne,
I am to learne: and such a Want-wit sadnesse makes of mee,
That I haue much ado to know my selfe

[…]

Graziano. Let it be so, the first intergatory
That my Nerrissa shall be sworne on, is,
Whether till the next night she had rather stay,
Or goe to bed, now being two houres to day,
But were the day come, I should wish it darke,
Till I were couching with the Doctors Clarke.
Well, while I liue, Ile feare no other thing
So sore, as keeping safe Nerrissas ring.

Pierre Corneille. L'illusion comique (1636)

DORANTE

Ce mage, qui d'un mot renverse la nature
N'a choisi pour palais que cette grotte obscure.
La nuit qu'il entretient sur cet affreux séjour
N'ouvrant son voile épais qu'aux rayons d'un faux jour,
De leur éclat douteux n'admet en ces lieux sombres
Que ce qu'en peut souffrir le commerce des ombres.
(...)


[...]

PRIDAMANT

Un si rare bienfait ne se peut reconnaître :
Mais, grand Mage, du moins croyez qu'à l'avenir
Mon âme en gardera l'éternel souvenir.

José Zorrilla. Don Juan Tenorio (1844)

D. JUAN

¡Quál gritan esos malditos!
¡Pero mal rayo me parta
si, en concluyendo la carta,
no pagan caros sus gritos!


[...]

D. JUAN

¡Clemente Dios, gloria a Ti!
Mañana a los sevillanos
aterrará al creer que a manos
de mis víctimas caí.
Mas es justo; quede aquí
al universo notorio
que, pues me abre el purgatorio
un punto de penitencia,
es el Dios de la clemencia,
el Dios de don Juan Tenorio.

Tracy Letts. August: Osage County (2007)

Beverly Weston: -- "La vida és molt llarga" T. S. Eliot


[...]


Johnna Monevata: (cantant) -- Així és com s'acaba el món.

Sòfocles. Àiax (s. V aC)

ATENA. Sempre de caça, fill de Laertes, sempre cercant l'ocasió de posar a prova els teus enemics! Aquesta vegada et veig davant les tendes d'Àiax, vora els seus vaixells, a l'extrem de les vostres línies. fa estona que segueixes la seva pista i mesures l'empremta encara fresca dels seus passos, per veure si és dins o no és dins. Vas bé: com si et guiés el bon nas d'una gossa de lacònia. Si, l'home hi és, ha entrat suara: el front li regala de suor i les mans d'haver matat a espasa. No cal que espiïs més darrera aquesta porta; més aviat digues-me per què t'has pres aquesta feina: jo sé i et puc informar.

[...]

EL CORIFEU. Molt és el que poden, veient-ho, els mortals conèixer; però fins que ho ha vist, no hi ha ningú profeta de com li anirà.

Sòfocles. Edip Rei (426 aC)

EDIP. Infants, jove nissaga del nostre Cadmos antic, ¿què feu aquí, en aquesta postura, tan afanyosos, coronats de rams suplicants? La ciutat mentrestant és plena de fumeres d'encens, plena de peans i de planys. Això, jo no he cregut haver-ho de saber per missatgers, fills meus, i he vingut aquí jo mateix, jo, Edip -Edip que té un nom per a tothom il·lustre. Vejam, bon vell, explica't: t'escau, pels anys, que portis la paraula. ¿En quina actitud sou aquí? ¿És por, és un desig? Estigues segur que us vull donar ajuda. ben de mal adolorar seria, si no em commogués de veure-us així de genolls.


[...]


EL CORIFEU. Habitants de Tebes, la meva pàtria, mireu: aquell Edip, aquell expert en enigmes famosos, que era un home tan poderós, del qual ningú de la ciutat no podia contemplar la sort sense enveja, vegeu avui a quina maror d'esfereïdora desgràcia ha fet cap! De manera que, ningú que sigui mortal, considerem el seu darrer dia per proclamar-lo feliç; guardem-nos de fer-ho fins que hagi passat el terme de la seva vida sense haver sofert una pena.

Eurípides. Alcestis (438 aC)

APOL·LO. -- Casal d'Admet, on jo, tot un déu, vaig haver d'acceptar la taula dels jornalers. Zeus en fou culpable per haver matat el meu fill Asclepi, clavant-li el llamp en mig del pit. Aleshores jo, endut per la ira, vaig matar els Ciclops, forjadors de la flama de Zeus. I el meu pare, en càstig, m'obligà a servir a la llar d'un mortal. Vaig venir, doncs, en aquesta terra i pasturava els bous del meu hoste; i fins al dia d'avui he protegit aquesta casa. Perquè jo, que sóc sant, vaig topar un sant baró, el fill de Feres, a qui vaig salvar la vida enganyant les Moires. Aquestes dees m'havien promès que Admet es lliuraria de la mort imminent si enviava als déus de baix un altre difunt al seu lloc. A tots els seus va acudir, i provar -al seu pare i a l'anciana mare que el dugué al món- però no va trobar ningú, llevat de la seva esposa, que morint per ell volgués deixar la llum del sol. I ara, ella, dintre el casal, recolzada als seus braços, està agonitzant. Perquè el dia d'avui està fixat perquè mori i deixi la vida. Quant a mi -per tal que la sutzura no em sorprengui a dins- abandono aquesta mansió, el meu més estimat aixopluc.

[...]

COR. -- Innúmers són els aspectes de la divinitat. Sovint, els déus obren contra el que s'esperava; a vegades, el presumible no s'acompleix, d'altres, el déu troba un camí a l'inesperat. Així ha succeït en aquest cas.

Plaute. Amfitrió (201)

MERCURI. -- Així com voleu que us asseguri, propici, guanys en el vostre mercadeig, en les compres i en les vendes, i us assisteixi en tota cosa; així com voleu que els afers i comptes meni jo a bon acabament, a l'estranger i en el país, i que amb un bon i abundós guany prosperi contínuament les empreses començades i les que heu de començar; així com voleu que us porti, a vosaltres i a tots els vostres, bones notícies; (...), d'aquesta mateixa manera fareu silenci per a aquesta representació, i semblantment tots sereu, aquí, àrbitres equitables i justos.


[...]


AMFITRIÓ. --Faré tal com tu, Júpiter, manes, i et prego que, les teves prometences, les compleixis. Entraré a veure la meva muller; acomiado el vell Tirèsias. --Ara, espectadors, en honor al suprem Júpiter, aplaudiu ben fort.

Plaute. Asinaria, la comèdia dels ases (212)

EL CAP DE LA COLLA: Presteu-nos atenció, si us plau, espectadors, tot seguit. I que la cosa vagi bé per a mi, i per a aquesta colla, per als seus amos i per als qui l'han llogada. I ara, tu, cridador, fes tot aquest públic orelles.

[...]

EL CAP DE LA COLLA: Aquest vell, si d'amagat de la muller s'ha donat un gust, no ha fet res de nou ni d'extraordinari, ni de diferent del que els altres solen fer.

Ningú no és d'un natural tan rígid, ni d'un pit tan ferm que, quan se'n presenta ocasió, no es doni bona vida. Ara, si voleu intercedir perquè aquest vell no sigui aporrinat, ens pensem que podreu aconseguir-ho, si aplaudiu ben fort.

Èsquil. Eumènides (458 aC)

LA PÍTIA. --Primerament, faig en la meva pregària un lloc d'honor, entre els déus, a la primera profetessa, la Terra; després d'ell, a Temis, que va seure la segona en aquest setial oracular de la seva mare, com diu un relat; en la tercera atribució, Temis volent-ho, i sense violència de ningú, una altra Titànida, filla de la Terra, s'hi assegué, Febe; i ella l'ofereix, en present de naixença, a Febos -Febos que té de Febe aquest sobrenom.

[...]

La pau, per a la ventura de les seves cases, és avui amb els ciutadans de Pal·las: Zeus, que tot ho veu, i la Parca així s'acorden. -I ara llanceu l'alarit en respost al nostre cant!

Èsquil. Coèfores (458 aC)

ORESTES. --Hermes Infernal, posa els ulls en el patern venciment, i sigues el salvador, l'aliat de mi que t'imploro. Arribo en aquesta terra i torno de l'exili.

[...]


Melodrama

Vet aquí la tercera tempesta que amb el seu bufarut ha descarregat sobtosa sobre les sales reials!

Uns infants devorats iniciaren les desventures -miserament per a Tiestes!

Després, el fat d'un heroi reial: degollat al bany finà el cabdill guerrer dels aqueus. I ara encara, ha vingut, qui sap d'on -¿què diré? ¿un salvador, la mort? ¿On s'acabarà doncs, on s'aturarà, per fi adormida, la ira d'Ate?

Èsquil. Agamèmnon (458 aC)

EL GUAITA. --Als déus imploro la fi de les meves penes, una llargada anyal de vigilància, que passada dormint al sostre dels Atrides, de qui sap el temps, com un gos, m'ha ensenyat a conèixer l'assemblea dels astres nocturns, i aquells sobretot que porten l'hivern i l'estiu als homes, prínceps lluminosos que brillen enmig de l'èter, dels quals sé quan es consumen, i els llevants.


[...]


EGIST. --Sàpigues que em pagaràs cara la teva bogeria d'avui.
EL CORIFEU. --Coratge, estarrufa't, com un gall al costat de la seva gallina!
CLITEMNESTRA. --No facis cabal d'aqueixos vans lladrucs. Jo i tu, senyors d'aquest palau, ho posarem tot en ordre.

Maquiavel, Nicolau. La Mandràgora (1518)

Cançó

Perquè la vida és breu i moltes són les penes que vivint i lluitant tots suportem, rere els nostres anhels, anem passant i consumint els anys, perquè qui renuncia al plaer per viure amb afanys i angoixes no coneix els enganys d'aquest món, o de quins mals i de quins estranys casos són oprimits quasi tots els mortals.


[...]


Vosaltres, espectadors, no espereu que tornem a sortir: l'ofici és llarg i jo em quedaré a l'església, I ells, se 'aniran cap a casa per la porta del costat. Que estigueu bons!

Sòfocles. Les dones de Traquis (segle V aC)

DEIANIRA. —És una dita al món, ja d'antic declarada, que no es pot saber d'un mortal, abans de la seva mort, si la vida li ha estat bona o dolenta; però jo, la meva, fins abans d'haver fet cap a l'Hades, sé bé que només té desventures i feix.


[...]

EL CORIFEU. —Tu tampoc, joveneta, no et quedis aquí, lluny de casa teva. Has vist unes morts terribles, unes estranyes morts, i unes sofrences múltiples, tot just ara patides; i res de tot això que no sigui Zeus.

Sòfocles. Antígona (Segle V aC)

ANTÍGONA. —Ets de la meva sang, germana en tot, Ismene estimada; tu saps quantes desventures Edip va desfermar. Però, ¿en saps ni una que Zeus no consumi mentre encara som vives? Perquè no hi ha cosa dolorosa -no parlem de desastre-, no hi ha vergonya ni infàmia, que entre les teves desventures i les meves jo no hagi vist. Avui mateix, ¿què és encara aquest edicte que el general, diuen, ha promulgat al poble en armes? ¿En saps res? ¿O ignores que per als qui estimem vénen desgràcies d'enemics?

[...]

EL CORIFEU. —De molt el seny és la primera cosa de la felicitat. I cal no ésser gens impiu amb els déus; perquè els grans mots dels inflats per l'orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny.

William Shakespeare. Romeo i Julieta (1595)

COR. A la bella Verona, on situem l'escena,
dos llinatges, semblants en dignitat,
reprenen per vells greuges lluites noves,
i s'ensagnen les mans dels ciutadans.
Dels fatals cossos dels dos enemics,
prenen vida uns amants de mala estrella.
El seu destí desventurat sepulta,
amb la pròpia mort, l'odi dels pares.
El seu amort, senyalat per la mort,
i el vell furor patern (al qual només
la dissort dels seus fills pot posar fi)
componen l'argument de la nostra obra.
Si ens escolteu atents, allà on hi hagi defectes
el nostre esforç procurarà de reparar-los.

(...)

CAPULET. Oh, germà Montagú, dóna'm la mà.
I que sigui aquest gest el dot de Julieta.
I res més no demano.

MONTAGÚ. Però jo puc donar-te més
perquè vull fer-li una estàtua d'or pur
i mentre el nom de Verona es conegui,
que res no pugui ser més estimat que la figura
de la fidel i lleial Julieta.

CAPULET. Igual de ric jaurà Romeo al seu costat;
pobres sacrificats dels nostres odis.

PRÍNCEP. Aquest matí ens aboca una pau tenebrosa;
de pena, el sol no ens vol ensenyar el rostre.
Separem-nos i no oblidem aquests fets tristos.
Uns serem perdonats i d'altres castigats,
perquè mai cap història no ha estat més dolorosa
que aquesta de Romeo i Julieta.

Pedro Calderón de la Barca. La vida es sueño (1635)

Jornada primera

Sale en lo alto de un monte ROSAURA en hábito de hombre, de camino, y en representando los primeros versos va bajando.

ROSAURA:

Hipogrifo violento,

que corriste parejas con el viento,

¿dónde rayo sin llama,

pájaro sin matiz, pez sin escama

y bruto sin instinto

natural, al confuso laberinto

de esas desnudas peñas te desbocas,

te arrastras y despeñas?

Quédate en este monte,

donde tengan los brutos su Faetonte

que yo, sin más camino

que el que me dan las leyes del destino,

ciega y desesperada,

bajaré la cabeza enmarañada

deste monte eminente

que arruga el sol el ceño de la frente.

Mal, Polonia, recibes

a un extranjero, pues con sangre escribes

su entrada en tus arenas;

y apenas llega, cuando llega a penas.

Bien mi suerte lo dice;

mas ¿dónde halló piedad un infelice?

(…)

SEGISMUNDO:

¿Qué os admira? ¿Qué os espanta,

si fue mi maestro un sueño,

y estoy temiendo en mis ansias

que he de despertar y hallarme

otra vez en mi cerrada

prisión? Y cuando no sea,

el soñarlo sólo basta;

pues así llegué a saber

que toda la dicha humana,

en fin, pasa como sueño.

Y quiero hoy aprovecharla

el tiempo que me durare,

pidiendo de nuestras faltas

perdón, pues de pechos nobles

es tan propio el perdonarlas.

Sòfocles. Antígona (segle V aC)

— Cara Ismene, germana meva estimada, saps d'algun mal que vingui d'Èdip que Zeus no hagi acomplert encara en les nostres vides? No hi ha res de dolorós ni exempt de dissort, ni res de vergonyós ni d'infamant que jo no hagi vist en els teus mals ni en els meus. I ara, què és aquest edicte de què parla tota la ciutat, aquest que acaba de promulgar el general? En saps alguna cosa? N'has sentit res? Ignores, potser, els mals que els enemics projecten contra els nostres éssers estimats?

— No m'ha arribat cap notícia de les persones estimades, Antígona, ni plaent ni dolorosa, d'ençà que vam veure'ns privats dels dos germans, morts el mateix dia per mà mútua. Després que, aquesta mateixa nit, s'ha retirat l'exèrcit dels argius, no m'ha pervingut cap altra nova que em faci ni més feliç ni més dissortada.

(..)

Corifeu: — El seny és, en molt, la primera condició per a la felicitat. I non convé captenir-se amb impietat amb els déus, perquè els orgullosos paguen les seves paraules arrogants amb malastres infinits i només amb la vellesa aprenen a ésser assenyats.