Ovidi. Les Metamorfosis (8)

LIBER PRIMVS

In noua fert animus mutatas dicere formas
Corpora: di, coeptis, nam uos mutastis et illas,
Adspirate meis primaque ab origine mundi
Ad mea perpetuum deducite tempora carmen!

LLIBRE PRIMER

Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, afavoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps.

Traducció d'Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1929

Veda de la glorificació o Rgveda (s. XII aC)

Lloo foc (agni), el sacerdot de la llar (purohita), representant (rtvik) de Déu en acte del sacrifici de foc. A ell qui és el sacerdot oferent (hotr), qui ens omple dels dons més valuosos.

Rgvedamantrasamhità, mandala 1, reà 1, mantra 1

L'Absolut és perfecte i complet; essent així perfecte i complet, tot allò que emana d'Ell, també és perfecte i complet en si mateix, i encara que d'Ell emanen tantes unitats perfectes i completes, Ell roman perfecte i complet.

Brhadàranyaka Upanisad, adhyàya 5.1

Cohèlet. Eclesiastès (Segle III aC)

Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer, tot és en va.

(La mateixa paraula traduïda en aquest verset per vanitat, efímer i en va; en sentit literal significa "cop de vent", "buf", "alè", i generalment s'aplica, en sentit figurat, a tot allò que és efímer, caduc, o bé a allò que és fútil, inútil o decebedor. Matayotes matayotetos kai panta matayotes. Vanitas vanitatis et omnia vanitas. Vanity of vanities, says the Preacher, vanity of vanities! All is vanity.)

Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

(Eclesiastès, 1, 1-3)

[...]

Final de l'obra. Ja ho has sentit tot. Reverencia Déu i guarda els seus manaments: això vol dir ser home.
Déu jutjarà totes les accions, per amagades que siguin, tant les bones com les dolentes.

(Eclesiastès, 12, 13-14)

Èsquil. Eumènides (458 aC)

LA PÍTIA. --Primerament, faig en la meva pregària un lloc d'honor, entre els déus, a la primera profetessa, la Terra; després d'ell, a Temis, que va seure la segona en aquest setial oracular de la seva mare, com diu un relat; en la tercera atribució, Temis volent-ho, i sense violència de ningú, una altra Titànida, filla de la Terra, s'hi assegué, Febe; i ella l'ofereix, en present de naixença, a Febos -Febos que té de Febe aquest sobrenom.

[...]

La pau, per a la ventura de les seves cases, és avui amb els ciutadans de Pal·las: Zeus, que tot ho veu, i la Parca així s'acorden. -I ara llanceu l'alarit en respost al nostre cant!

Èsquil. Coèfores (458 aC)

ORESTES. --Hermes Infernal, posa els ulls en el patern venciment, i sigues el salvador, l'aliat de mi que t'imploro. Arribo en aquesta terra i torno de l'exili.

[...]


Melodrama

Vet aquí la tercera tempesta que amb el seu bufarut ha descarregat sobtosa sobre les sales reials!

Uns infants devorats iniciaren les desventures -miserament per a Tiestes!

Després, el fat d'un heroi reial: degollat al bany finà el cabdill guerrer dels aqueus. I ara encara, ha vingut, qui sap d'on -¿què diré? ¿un salvador, la mort? ¿On s'acabarà doncs, on s'aturarà, per fi adormida, la ira d'Ate?

Llibre d'Ester (s. II aC)

Era en temps de Xerxes, aquell que regnava sobre cent vint-i-set províncies des de l'Índia fins a Etiòpia, quan ja havia pres possessió del seu tron a la ciutadella de Susa.

[...]

Mardoqueu, el jueu, era, en efecte, el segon després del rei Xerxes i era molt considerat entre els altres jueus. Tots els seus germans l'apreciaven: sempre havia procurat el bé del seu poble i havia augurat la pau a tots els del seu llinatge.

SAGARRA, Josep M. El Comte Arnau (1922-1928)

Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s'acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del Comte Arnau,
i espera la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de fruita li han desfet el pit.


[...]


Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Viladrau, 1922
Port de la Selva, 1928

Josep M. de Sagarra. El Comte Arnau (1922-1928)

Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s'acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del Comte Arnau,
i espera la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de fruita li han desfet el pit.


(...)


Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Viladrau, 1922
Port de la Selva, 1928

Dante Alighieri. Divina Comèdia (1307)

A la meitat del camí de la vida

em vaig trobar dins d'una selva obscura,

perquè havia deixat la recta via.

Quina cosa tan dura és dir com era

una selva salvatge, i aspra i forta

que em renova la por només pensar-hi!:

és tan amarga, que és poc menys que mort.

I per parlar del bé que hi vaig trobar,

diré també altres coses que hi vaig veure.



(...)



Ací la fantasia fou vençuda;

i em feia girar ja el desig i la voluntat,

com la roda uniformement moguda,


l'amor que mou el sol i les estrelles.

Publi Ovidi Nasó. Les metamorfosis (segle I)

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos

mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,

ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos

i porteu fins al temps d'avui el poema continu.

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste

no hi havia res més que aquella unitat primitiva

anomenada Caos, de masses informes, confuses;

tot eren pesos inerts i partícules amuntegades

sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.

("Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, favoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps. " Traducció d'Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra)

(...)



Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme

com li plagui al període incert que em toca de vida:

la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre

pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable

per arreu on s'estén, dominant, l'imperi de Roma.

Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,

mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.

("I ara he acabat una obra que ni la ira de Júpiter ni el foc ni el ferro ni el temps voraç no podran destruir. Que aquell dia que no té dret sinó sobre el meu cos, posi, quan vulgui, un terme a l'espai incert de la meva vida: immortal en la part més noble de mi, em llançaré per sobre els astres encelats i el meu nom serà inesborrable. Tan lluny com el poder romà s'estén per la terra conquerida, seré llegit pels pobles; i per tota la durada dels segles, en glòria, si res hi ha de veritat en els presagis dels poetes, viuré." Traducció d'Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra)

Homer. Ilíada (segle VIII aC)

Canta, Musa, la ira funesta del fill de Peleu, Aquil·leu, ira que va causar als aqueus sofrences sens fi, va enfonsar a l'Hades, el món d'ultratomba, les ànimes valeroses de molts herois i, a ells, els va fer presa dels gossos i de tots els ocells de rapinya -s'acomplia el designi de Zeus!- des d'aquell primer dia que, havent-se barallat, el fill d'Atreu, Agamèmnon, rei d'homes, i el diví Aquil·leu van renyir.

Homer. Odissea (segle VIII aC)

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,

fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia;

mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,

car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,

els insensats! Que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,

van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.

Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

Poema de Gilgamesh (II mil·lenni aC)

Aquell que va veure l'abisme, el fonament del país,

Aquell que va conèixer els costums de l'Univers, era savi en tot,

Gilgamesh, aquell que va veure l'abisme, el fonament del país,

Aquell que va conèixer els costums de l'Univers, era savi en tot.

Tauleta I, 1-4

(...)


La ciutat fa tres quarterons i mig, els camps tres quarterons i mig,

el pou tres quarterons i mig, el temple d'Ishtar dos quarterons;

Uruk abasta dotze quarterons i mig.

Tauleta XI, 327-329

Segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lennis II i I aC

Evangeli segons Joan (darrers anys del segle I)

Al principi existia
el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
Ell estava amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l'existència,
i res no hi ha vingut sense ell.
En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la.

(...)


Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer.

Gènesi, 1, 1-5

Quan Déu va començar a crear el cel i la terra, la terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i un vent huracanat planava sobre les aigües.

Déu digué:

- Que existeixi la llum.

I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.