Ovidi. Les Metamorfosis (8)

LIBER PRIMVS

In noua fert animus mutatas dicere formas
Corpora: di, coeptis, nam uos mutastis et illas,
Adspirate meis primaque ab origine mundi
Ad mea perpetuum deducite tempora carmen!

LLIBRE PRIMER

Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, afavoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps.

Traducció d'Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1929

Titus Livi. Història de Roma. Llibre I (Segle I)

PREFACI

¿Faré res de profitós escrivint els fets del poble romà des de l'inici de la ciutat? No ho sé. I si ho sabés, no gosaria dir-ho, perquè veig que és un tema tan vell com conegut, i els escriptors nous creuen que aportaran més certesa als fets o que superaran als antics, rudes en l'art d'escriure. (...)

LLIBRE I

En primer lloc, ja consta que, després de conquerir Troia, els aqueus, cruels amb la resta dels troians, es van abstenir d'aplicar qualsevol dret de guerra a dos homes, Eneas i Antènor, tant per un lligam antic d'hospitalitat, com perquè havien estat sempre partidaris de la pau i de retornar Helena.

Suetoni. Vides dels dotze cèsars (segle I)

Llibre tercer

TIBERI

La família patrícia dels Claudis -que també n'hi hagué una altra de plebea, no pas menor en poder i prestigi- era originària de Regíl·lum, vila dels sabins.

[...]

Amb aquest testament instituí hereus, per parts iguals, Gai i Tiberi, néts seus, el primer per Germànic i el segon per Drusus, i els subrogà per hereus l'un i l'altre; també atorgà llegats a moltes persones, entre elles les verges Vestals, i així mateix a tots els soldats i a la plebs de Roma, cap per cap, i encara, separadament, als regidors dels barris.

* * *



Llibre quart

CALÍGULA

Germànic, pare de G. Cèsar, fill de Drusus i d'Antònia la Menor, adoptat pel seu oncle patern Tiberi, exercí la qüestura cinc anys abans del que permetien les lleis, i després, tot seguit, el consolat; fou enviat a l'exèrcit de Germània, i quan, anunciada la defunció d'August, les legions pertinaçment es resistien totes a reconèixer Tiberi per emperador, i li oferiren a ell el govern de l'Estat, no pot dir-se ben bé si fou més per la seva pietat filial o per la seva fermesa d'esperit que les va dominar; després, quan va ésser vençut l'enemic, obtingué el triomf.


[...]


Si més no, hom observà i féu notar de seguida que tots els cèsars que havien portat el prenom de Gai havien estat occits pel ferro, a partir ja d'aquell que havia estat assassinat en temps de Cinna.

Sèneca. De la providència (s. I)

M'has preguntat, Lucili, com s'explica que, sent el món governat per una providència, s'esdevinguin tants de mals als homes bons.


[...]


Allò mateix que s'en diu morir, és a dir, la separació d'ànima i cos, és tan breu, que la seva rapidesa ho fa insensible. Sia que un nus us escanyi, o que l'aigua us ofegui, o que us trenqueu el cap caient damunt la pedra dura, sia que engoliu foc per tallar-vos la respiració, sia com sia, la mort és ràpida. No us avergonyiu de témer tant de temps això que passa tan de pressa?

Sèneca. De la vida benaurada (s. I)

Tots els homes, germà Gal·lió, volen viure feliços, però per veure què és això que fa benaurada la vida, tenen la vista entelada.

(Incipit Ad Gallionem De uita beat: "Viuere, Gallio frater, omnes beate uolunt")

[...]


Però què he dit? No és veritat que ara mateix -per més que poc ho sentiu- un torb envolta i fa rodolar les vostres ànimes, que defugen i cerquen les mateixes coses, i ara són aixecades a les més grans alçàries, ara esclafades contra terra?...

El restant d'aquest diàleg manca en els còdexs.

Sèneca. De la brevetat de la vida (s. I)

La major part dels mortals, paulí, es queixa de la malignitat de la naturalesa en haver-nos engendrat per un temps tan breu, perquè aquest espai que ens és donat tan veloçment i ràpidament decorre, que, exceptuats molt pocs, els altres són privats de la vida quan tot just s'hi preparen. I no és sols la turba i el vulgar imprudent que gemeguen d'això que ells creuen un mal comú; també dels barons més il·lustres aquest sentiment ha provocat les queixes. D'aquí ve aquella exclamació del príncep dels metges. "La vida és breu, l'art és llarga".

(Incipit ad Paulinum De breuitate uitae: "Maior pars mortalium, Pauline, de naturae malignitate conqueritur".)

[...]


Ningú no té la mort en perspectiva, tothom allarga molt les seves esperances. Alguns arrangen fins aquelles coses que són més enllà de la vida: la construcció de grandiosos sepulcres, la dedicació de monuments públics, les fúnebres ofrenes i els funerals fastuosos. Però, a fe meva, els funerals d'aquests homes s'haurien de fer, com si haguessin viscut molt poc, a la claror de blandons i antorxes (com es fa en els funerals dels infants).

(L. A. Senecae. Ad Paulinum De breuitate uitae explicit)

Publi Ovidi Nasó. Les metamorfosis (segle I)

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos

mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,

ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos

i porteu fins al temps d'avui el poema continu.

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste

no hi havia res més que aquella unitat primitiva

anomenada Caos, de masses informes, confuses;

tot eren pesos inerts i partícules amuntegades

sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.

("Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, favoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps. " Traducció d'Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra)

(...)



Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme

com li plagui al període incert que em toca de vida:

la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre

pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable

per arreu on s'estén, dominant, l'imperi de Roma.

Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,

mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.

("I ara he acabat una obra que ni la ira de Júpiter ni el foc ni el ferro ni el temps voraç no podran destruir. Que aquell dia que no té dret sinó sobre el meu cos, posi, quan vulgui, un terme a l'espai incert de la meva vida: immortal en la part més noble de mi, em llançaré per sobre els astres encelats i el meu nom serà inesborrable. Tan lluny com el poder romà s'estén per la terra conquerida, seré llegit pels pobles; i per tota la durada dels segles, en glòria, si res hi ha de veritat en els presagis dels poetes, viuré." Traducció d'Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra)

Evangeli segons Joan (darrers anys del segle I)

Al principi existia
el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
Ell estava amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l'existència,
i res no hi ha vingut sense ell.
En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la.

(...)


Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer.