Ovidi. Les Metamorfosis (8)

LIBER PRIMVS

In noua fert animus mutatas dicere formas
Corpora: di, coeptis, nam uos mutastis et illas,
Adspirate meis primaque ab origine mundi
Ad mea perpetuum deducite tempora carmen!

LLIBRE PRIMER

Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, afavoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps.

Traducció d'Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1929

Pere Gimferrer. Rapsodia (2010)

Se ha desencuadernado por la mitad mi vida


[...]


somos protagonistas del fulgor

Pedro Salinas. La voz a ti debida (1934)

Tú vives siempre en tus actos.
Con la punta de tus dedos
pulsas el mundo, le arrancas
auroras, triunfos, colores,
alegrías: es tu música.
La vida es lo que tú tocas.


[...]


Y su afanoso sueño
de sombras, otra vez, será el retorno
a esta corporeidad mortal y rosa
donde el amor inventa su infinito.

Teòcrit. Idil·lis I (s. III aC)

Tirsis o la cançó

TIRSIS: És dolç, oh cabrer, l'arpegi d'aquest pi que es dreça prop de la font; i tu també fas sonar amb dolcesa el teu flabiol. Després de Pan t'emportaràs el premi. Si ell pren el cabrit banyut, la cabra serà teva; si ell s'emporta, en premi, la cabra, a les teves mans vindrà la cabreta; que la cabreta té una carn molt bona, mentre no arriba el moment de munyir-la.

PROPERCI, Sext. Elegies (29 aC)

Cynthia prima suis miserum me cepit ocellis,
Contactum nullis ante cupidinibus.

Cíntia fou la primera que em captivà amb els seus dolços ulls, miser de mi, jo que encara no havia estat tocat de cap desig.

CATUL. Carmina (Segle I aC)

Cui dono lepidum nouum libellum
arida modo pumice expolitum?

(A qui dedico aquest bonic llibret nou, acabat de polir amb l'asprosa pedra tosca?)

Virgili. Bucòliques (Segle I aC)

MELIBEU

Títir, tu ajagut sota cobert d'un faig espaiós, assages cançons boscanes amb la prima caramella. Jo, fites de la pàtria i dolços camps, tot ho abandono; jo fujo de la pàtria. Tu, Títir, a pler sota l'ombra, ensenyes els boscos de repetir els mots: Amaril·lis és bella.


[...]


Aixequem-nos: l'ombra sol ésser malsana per als qui canten; del ginebrer sobretot l'ombra és malsana; són nocives també per a les messes les ombres. Aneu a casa, ja esteu sadolles; l'Estel de la nit ja és aquí; aneu cabretes meves.

SAGARRA, Josep M. El Comte Arnau (1922-1928)

Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s'acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del Comte Arnau,
i espera la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de fruita li han desfet el pit.


[...]


Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Viladrau, 1922
Port de la Selva, 1928

Jaume Roig. Espill o llibre de les dones (1460)

PRIMER LLIBRE:
DE SA JOVENTUT

I
DE LA FADRINEA, AB SA MARE

Doncs, Déu aidant, / io entonant
mon spill e norma, / servant la forma
de l'abreujar, / me vull llexar
la infantea. / Ma fadrinea
e joventut, / en servitud,
desheretat, / foragitat
e camps seguint, / los més vivint
anys meu millors / ab prou suors,
perills, treballs, / nafres e talls,
ab mal passí; / e comenci
mort mon bon pare. / Ell ab ma mare
vixqué poc temps, / e mai ensemps
los viu menjar / ni festejar,
mai los viu riure, / per llur mal viure
e mala sort, / cert a gran tort
per alguns mals; / no vull dir quals
e no'ls declare / per ser ma mare.

(...)

Si mai pratiques / ni t'emboliques
gens amb les dones, / sols te consones
ab l'alta mare, / qui ab Déu lo Pare,
l'Esperit Sant / d'ells emanant,
té Fill comú, / qui viu Déu u
en unitat / e trinitat
eternalment. / Tots, finalment,
Hòmens e fembres, / pròmens, profembres,
vixcam deçà, / salvats dellà,
direm: "Amén."

Juan Ramón Jiménez. Platero y yo (1917)

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

(...)

Tu, Platero, estás solo en el pasado. Pero ¿qué más te da el pasado a ti, que vives en lo eterno, que, como yo aquí, tienes en tu mano, grana como el corazón de Dios perenne, el sol de cada aurora?

Moguer, 1916.

Lucreci. La naturalesa de les coses ( Segle I aC)

Mare dels Enéades, plaer dels humans, i dels déus, Venus nutrícia, que sota els senyals que llisquen pel cel, omples de vida la mar portadora de naus i les terres portadores de fruits, perquè a través teu, tota espècie d'animals és concebuda i veu la llum nascuda del sol: davant teu, deessa, davant teu, i a la teva arribada, fugen els vents del cel; a tu la terra hàbil t'ofereix flors agradables; per a tu somriuen les planúries de la mar, i el cel asserenat resplendeix amb un esclat de llum. Ja que de seguida que es mostra l'aspecte primaveral del dia, i, oberta, agafa força l'aura fecundant del Favoni, et saluden, primer de tot, o divina, les aus del cel i assenyalen la teva arribada, colpits els seus cors, per la teva força.

Josep M. de Sagarra. El Comte Arnau (1922-1928)

Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s'acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del Comte Arnau,
i espera la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de fruita li han desfet el pit.


(...)


Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Viladrau, 1922
Port de la Selva, 1928

Dante Alighieri. Divina Comèdia (1307)

A la meitat del camí de la vida

em vaig trobar dins d'una selva obscura,

perquè havia deixat la recta via.

Quina cosa tan dura és dir com era

una selva salvatge, i aspra i forta

que em renova la por només pensar-hi!:

és tan amarga, que és poc menys que mort.

I per parlar del bé que hi vaig trobar,

diré també altres coses que hi vaig veure.



(...)



Ací la fantasia fou vençuda;

i em feia girar ja el desig i la voluntat,

com la roda uniformement moguda,


l'amor que mou el sol i les estrelles.

Publi Ovidi Nasó. Les metamorfosis (segle I)

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos

mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,

ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos

i porteu fins al temps d'avui el poema continu.

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste

no hi havia res més que aquella unitat primitiva

anomenada Caos, de masses informes, confuses;

tot eren pesos inerts i partícules amuntegades

sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.

("Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, favoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps. " Traducció d'Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra)

(...)



Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme

com li plagui al període incert que em toca de vida:

la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre

pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable

per arreu on s'estén, dominant, l'imperi de Roma.

Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,

mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.

("I ara he acabat una obra que ni la ira de Júpiter ni el foc ni el ferro ni el temps voraç no podran destruir. Que aquell dia que no té dret sinó sobre el meu cos, posi, quan vulgui, un terme a l'espai incert de la meva vida: immortal en la part més noble de mi, em llançaré per sobre els astres encelats i el meu nom serà inesborrable. Tan lluny com el poder romà s'estén per la terra conquerida, seré llegit pels pobles; i per tota la durada dels segles, en glòria, si res hi ha de veritat en els presagis dels poetes, viuré." Traducció d'Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra)