Tony Judt. El món no se'n surt. Un tractat sobre els malestars del present (2010) (Ill Fares The Land)

INTRODUCCIÓ

Una guia per als perplexos

Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l'interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d'allò que valen. Davant d'una resolució judicial o d'una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¡Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d'aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d'aprendre a formular-les una altra vegada.


[...]

CONCLUSIÓ: QUÈ VIU I QUÈ HA MORT EN LA SOCIALDEMOCRÀCIA

(...)

En escriure aquest llibre, espero haver ofert una mica d'orientació a aquells -sobretot, els joves- que miren d'articular les seves objeccions a la nostra manera de viure. Però això no és tot. Com a ciutadans d'una societat lliure, tenim el deure de mirar críticament el món. I si pensem que sabem què és allò que no rutlla, hem d'actuar segons aquest coneixement. Fins ara, els filòsofs -com bé sap tothom- només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo.

(Traducció de Miquel Izquierdo)

Pere Gimferrer. Rapsodia (2010)

Se ha desencuadernado por la mitad mi vida


[...]


somos protagonistas del fulgor

Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Exercicis d'espill (2010)

RELAT

Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: "Jo també sóc de Cassà de la Selva" i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa.

Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Somreia, mentre us apunyalava?"

((A la manera de Raymond Queneau, Lluís escriu la mateixa història de 123 maneres diferents.))

Eva Piquer. Dietari desacomplexat (AVUI, 26.04.2010)

El millor de les bones novel·les comença quan s'acaben

La primera frase no és ni de bon tros la més important. A vegades el millor d'una novel·la comença quan l'acabes. Quan la història que has llegit se t'instal·la a dins amb vocació d'okupa. Recordem com comencen certes novel·les, sí, però no és tant perquè el principi sigui bo com perquè la novel·la és bona. El repte de l'escriptor, més que el principi, és el final. Saber arribar a bon port. El pitjor, deia Orson Welles, és quan acabes un capítol i la màquina d'escriure no t'aplaudeix.

Hi ha lectors previsors que comencen els llibres per l'última pàgina, per no quedar-se amb la incògnita si tinguessin la mala sort de morir-se a mitja lectura. Però la majoria de mortals comencem pel principi amb l'esperança d'arribar al final. I de sobreviure per explicar-ho. D'aquí una de les gràcies de la primera frase: és la més llegida.

Jo tampoc crec en Déu i també el trobo a faltar

La primera frase de l'últim llibre de Julian Barnes, Res a témer (Angle), descriu perfectament el meu ateisme: "No crec en Déu, però el trobo a faltar". Sí senyor, és ben bé això. Tinc la desgràcia de ser atea, voldria deixar de ser-ho, però no puc fer-hi més.

Barnes reflexiona sobre la mort, la dels seus i la pròpia: "Mai no he escrit cap llibre, llevat del primer, sense que, en algun moment, consideri la possibilitat de morir-me abans d'acabar-lo". Diu que un amic novel·lista també solia tenir aquesta por, però per un motiu afegit: "Perquè apareixeria algun malparit que l'acabaria per tu". I ja seria casualitat que sabés trobar-hi un bon final.