Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa. Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España (2011)

Las causas de la crisis mundial

Para tratar de resolver cualquier tipo de problema hay que empezar por conocer las causas que lo han provocado. Hacer un buen diagnóstico de los males que aquejan a un paciente es el primer paso para sanarlo, e igualmente ocurre en el campo económico.

[…]

Y con ello terminamos este libro. Saludamos y celebramos las movilizaciones que están ocurriendo hoy en España, como el movimiento 15M, que valoramos muy positivamente y que junto con las recientes movilizaciones laborales prefiguran un futuro en que la razón, la solidaridad, la justicia y la democracia predominarán y terminarán con el dogma, las crisis que ha causado, la injusticia y la manipulación que la aplicación del neoliberalismo nos ha conducido y nos ha llevado al lugar donde estamos y del que la mayoría de la población desea salir.

Jordi Pujol. Memòries. Temps de construir (1980-1993) (2009)

1
SOM-HI!

"Senyores i senyors diputats i en nom seu, poble de Catalunya: els proposo que, plegats, construïm Catalunya. És l'hora de fer-ho. Som-hi!".


(...)


(...) S'acosta un moment prometedor. El moment de poder posar en pràctica l'eslògan amb el qual vam anar a les eleccions generals que van llevar la majoria al PSOE: "Ara decidirem".

Tony Judt. El món no se'n surt. Un tractat sobre els malestars del present (2010) (Ill Fares The Land)

INTRODUCCIÓ

Una guia per als perplexos

Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l'interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d'allò que valen. Davant d'una resolució judicial o d'una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¡Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d'aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d'aprendre a formular-les una altra vegada.


[...]

CONCLUSIÓ: QUÈ VIU I QUÈ HA MORT EN LA SOCIALDEMOCRÀCIA

(...)

En escriure aquest llibre, espero haver ofert una mica d'orientació a aquells -sobretot, els joves- que miren d'articular les seves objeccions a la nostra manera de viure. Però això no és tot. Com a ciutadans d'una societat lliure, tenim el deure de mirar críticament el món. I si pensem que sabem què és allò que no rutlla, hem d'actuar segons aquest coneixement. Fins ara, els filòsofs -com bé sap tothom- només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo.

(Traducció de Miquel Izquierdo)

Stéphane Hessel. Indigneu-vos! (2011)

Noranta-tres anys. És ben bé l'última etapa. El final ja no és gaire lluny. Quina sort poder-los aprofitar per recordar el que ha fet de fonament al meu compromís polític: els anys de resistència i el programa elaborat fa setanta anys pel Consell Nacional de la Resistència!

[...]


No, aquesta amenaça (la barbàrie feixista) no ha desaparegut del tot. De la mateixa manera, continuem apel·lant a "una veritable insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que només proposen com a horitzó per a la nostra joventut el consum de masses, el menyspreu pels més febles i per la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots".
A aquells i aquelles que faran el segle XXI els diem amb tot el nostre afecte:

"CREAR ÉS RESISTIR.
RESISTIR ÉS CREAR".

Philip Pettit. Republicanisme (1997)

Seria utòpic pensar que el que passa en política està en funció de les idees normatives que circulen per aquest paisatge.

[...]

El projecte, doncs, culmina de la manera més natural en la concepció d'una societat on regnen la civilitat i la confiança.

(Traducció de Sara Sicart i Rosó Gorgori)

John Rawls. El dret de gents (1999)

INTRODUCCIÓ

1. Per "dret de gents" entenc una concepció política particular de l'equitat i la justícia que s'aplica als principis i les normes del dret internacional i la seva pràctica. Utilitzaré el terme "societat dels pobles" per referir-me a tots aquells pobles que segueixen els ideals i principis del dret de gents en les seves relacions recíproques. Aquests pobles tenen els seus propis governs, que poden ser règims constitucionals lliberals, democràtics o no, però decents.


[...]


Si no és possible una raonablement justa societat dels pobles els membres de la qual subordinin els seu poder a fins raonables, i si els éssers humans són sobre manera amorals, si no incurablement egoistes i cínics, podríem preguntar amb Kant si paga la pena que els éssers humans visquin sobre la terra. ("Si la justícia pereix, llavors no paga la pena per als humans viure sobre la terra." Kant, Rechtslebre, 49, VI, 332.)

John Rawls. Una teoria de la justícia (1971)

CAPÍTOL I
LA JUSTÍCIA COM A IMPARCIALITAT

En aquest capítol introductori esbossaré algunes de les idees principals de la teoria de la justícia que vull desenvolupar. L'exposició és informal i intenta preparar el camí per als raonaments més detallats que venen a continuació. (...)

1. El paper de la justícia

La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per molt atractiva i aclaridora que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; d'igual manera, no importa que les lleis i institucions estén ordenades i siguin eficients; si són injustes han de ser reformades o abolides. Cada persona té una inviolabilitat basada en la justícia que fins i tot el benestar de la societat com un tot no pot trepitjar. És per aquesta raó per la qual la justícia nega que la pèrdua de llibertat per a alguns sigui correcta pel fet que un bé major sigui compartit per altres. No permet que els sacrificis imposats a uns siguin sobrevalorats per la major quantitat d'avantatges gaudides per molts. Per tant, en una societat justa, les llibertats de l'igualtat de ciutadania es consideren com a establertes definitivament, els drets assegurats per la justícia no es troben subjectes a regatejos polítics ni al càlcul d'interessos socials. L'única cosa que ens permet assentir a una teoria errònia és la manca d'una millor; anàlogament una injustícia només és tolerable quan és necessària per evitar una injustícia encara major. Sent les primeres virtuts de l'activitat humana, la veritat i la justícia no poden estar subjectes a transaccions.


[...]


La perspectiva de l'eternitat no és cap perspectiva des d'un cert lloc, més enllà del món, ni l punt de vista d'un ésser transcendent; més aviat, és una certa forma de pensament i de sentiment que les persones racionals poden adoptar en el món. I, en fer-lo així, poden, qualsevol que sigui la seva generació, integrar en un únic esquema totes les perspectives individuals, i atènyer, conjuntament, uns principis reguladors que puguin ser confirmats per tothom, en viure d'acord amb ells, cadascú des del seu propi punt de vista. La puresa de cor, si es pogués aconseguir, consistiria a veure clarament i en actuar amb indulgència i autodomini des d'aquesta posició.

Jesús Mosterín. La cultura de la libertad (2008)

Malgrat que la llibertat, per ella mateixa, no soluciona cap dels nostres problemes, constitueix la condició de possibilitat del desplegament dels nostres esforços i de les nostres iniciatives per solucionar-los. L'absència de llibertat redueix les nostres alternatives, estreny el nostre horitzó, fa un furat en la nostra creativitat, ens impedeix donar el millor de nosaltres mateixos i ens condemna a viure vides menys interessants i felices del que podrien haver estat.

(...)

Ni la impunitat dels més grans crims pel fet d'ésser comesos per Estats sobirans, ni les accions militars unilaterals de potències particulars, solucionen el problema. L'única sortida raonable a aquest tipus de situacions consisteix en l'establiment de corts mundials de justícia que disposin d'una força de policia militaritzada al seu servei. Això permetria la intervenció immediata en qualsevol lloc del món per ordre judicial, encara que el corresponent govern no estigués d'acord. Aquesta mesura aniria acompanyada per la gradual abolició de tots els exercits nacionals, que ja no serien necessaris i fins i tot resultarien perillosos i desestabilitzadors, pel risc que poguessin oposar-se a la intervenció de la policia mundial i a l'imperi de la llei en el món.

Declaració Universal de Drets Humans (1948)

Eleanor Roosevelt

PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l'opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota la seva jurisdicció.

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

(...)

Article 30

Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

Plató. República (segle IV aC)

Ahir vaig baixar al Pireu amb Glaucó, el fill d'Aristó; volia adorar la deessa (Àrtemis) i també contemplar la festa, a veure com l'organitzaven, ja que la dirigeixen per primera vegada. Doncs la processó dels veïns del Pireu, em semblà prou bonica, ara, que no em paregué pas menys vistosa la que enviaren els tracis. Quan ja havíem adorat la deessa i vist la processó, i ens n'entornàvem a la ciutat, vet aquí que Polemarc, el noi de Cèfal, ens afigurà de lluny, i manà a un esclau que vingués corrents a demanar-nos que l'esperéssim. I l'esclau m'estrebà pel darrera, pel mantell, i ens va fer: "Polemarc us prega que l'espereu". Jo em vaig girar, i vaig preguntar-li Polemarc on era. "És aquest que ara ve darrera vostre. Si us plau, espereu-lo". "Bé, doncs, l'esperem" que li féu Glaucó.

I al cap d'un moment ja eren allà Polemarc i Adimant, el germà de Galucó, i encara Nicèrat, el fill de Nícies, i altres que havien deixat la desfilada.

Karl Marx i Friedrich Engels. Manifest Comunista (1848)

Un fantasma ronda per Europa, el fantasma del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s'han aliat en santa cacera contra aquest fantasma: el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.

(...)

Capítol I

BURGESOS I PROLETARIS

La història de totes les societats existents fins avui és la història de la lluita de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres artesans i oficials dels gremis, en definitiva, opressors i oprimits, s'han contraposat sempre uns contra altres sostenint una constant lluita, a vegades amagada i altres cops oberta, una lluita però que sempre finalitzà en una transformació de tota la societat o bé amb l'enfonsament mutu de les classes en lluita.


(...)


Els comunistes rebutgen amagar les seves opinions i intencions. Declaren obertament que els seus objectius solament podran aconseguir-se mitjançant la subversió violenta de tot ordre social existent fins avui dia. Poden tremolar les classes dominants davant una revolució comunista. Els proletaris, en canvi, res no hi tenen a perdre sinó les seves cadenes. Tenen un món per guanyar.

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Nicolau Maquiavel. El Príncep (1513)

1. De quantes menes són els principats i com s'adquireixen

Tots els estats, tots els dominis que han tingut i tenen sobirania damunt dels homes, han estat i són o repúbliques o principats. Els principats o són hereditaris, en els quals els avantpassats del seu senyor n'han estat prínceps de molt temps ença, o són nous. Els nous, o són totalment nous, com ho fou Milà per a Francesco Sforza o són com membres afegits a l'estat hereditari del príncep que els adquireix, com és el reialme de Nàpols per al rei d'Espanya. Aquests dominis així adquirits o estan avesats a viure sotmesos a un príncep o acostumats a ésser lliures; i es guanyen o amb les armes alienes o amb les pròpies, o amb l'ajuda de la fortuna o de la virtut.

(...)

26. Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars

(...)

No he de passar per alt, doncs, aquesta ocasió per tal que Itàlia, després de tant de temps, vegi sorgir un redemptor seu. (...) Que la vostra il·lustre casa, doncs, faci seu aquest afer, amb el mateix ànim i amb la mateixa esperança amb què es fan pròpies les causes justes, a fi que, sota la seva ensenya, aquesta pàtria en surti ennoblida i, sota els seus auspicis, s'acompleixi la sentència de Petrarca, quan digué:

Virtut contra furor
Virtù contro a furore
Prendrà les armes, el combat serà curt,
prenderà l'armi, e fia el combatter corto,
Perquè l'antic valor
che l'antico valore
Als cors itàlics no és encara mort.
nelli italici cor non è ancor morto.
Italia mia, ben che'l parlar dia indarno (CXXVIII), Vi, 93-96