Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa. Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España (2011)

Las causas de la crisis mundial

Para tratar de resolver cualquier tipo de problema hay que empezar por conocer las causas que lo han provocado. Hacer un buen diagnóstico de los males que aquejan a un paciente es el primer paso para sanarlo, e igualmente ocurre en el campo económico.

[…]

Y con ello terminamos este libro. Saludamos y celebramos las movilizaciones que están ocurriendo hoy en España, como el movimiento 15M, que valoramos muy positivamente y que junto con las recientes movilizaciones laborales prefiguran un futuro en que la razón, la solidaridad, la justicia y la democracia predominarán y terminarán con el dogma, las crisis que ha causado, la injusticia y la manipulación que la aplicación del neoliberalismo nos ha conducido y nos ha llevado al lugar donde estamos y del que la mayoría de la población desea salir.

Tony Judt. El món no se'n surt. Un tractat sobre els malestars del present (2010) (Ill Fares The Land)

INTRODUCCIÓ

Una guia per als perplexos

Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l'interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d'allò que valen. Davant d'una resolució judicial o d'una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¡Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d'aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d'aprendre a formular-les una altra vegada.


[...]

CONCLUSIÓ: QUÈ VIU I QUÈ HA MORT EN LA SOCIALDEMOCRÀCIA

(...)

En escriure aquest llibre, espero haver ofert una mica d'orientació a aquells -sobretot, els joves- que miren d'articular les seves objeccions a la nostra manera de viure. Però això no és tot. Com a ciutadans d'una societat lliure, tenim el deure de mirar críticament el món. I si pensem que sabem què és allò que no rutlla, hem d'actuar segons aquest coneixement. Fins ara, els filòsofs -com bé sap tothom- només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo.

(Traducció de Miquel Izquierdo)

Stéphane Hessel. Indigneu-vos! (2011)

Noranta-tres anys. És ben bé l'última etapa. El final ja no és gaire lluny. Quina sort poder-los aprofitar per recordar el que ha fet de fonament al meu compromís polític: els anys de resistència i el programa elaborat fa setanta anys pel Consell Nacional de la Resistència!

[...]


No, aquesta amenaça (la barbàrie feixista) no ha desaparegut del tot. De la mateixa manera, continuem apel·lant a "una veritable insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que només proposen com a horitzó per a la nostra joventut el consum de masses, el menyspreu pels més febles i per la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots".
A aquells i aquelles que faran el segle XXI els diem amb tot el nostre afecte:

"CREAR ÉS RESISTIR.
RESISTIR ÉS CREAR".

Thomas N. Bisson. Tormented voices. Power, Crisis, and Humanity in Rural Catalonia, 1140 - 1200 (1998)

MEMORIALS

The people died long ago.

Philip Pettit. Republicanisme (1997)

Seria utòpic pensar que el que passa en política està en funció de les idees normatives que circulen per aquest paisatge.

[...]

El projecte, doncs, culmina de la manera més natural en la concepció d'una societat on regnen la civilitat i la confiança.

(Traducció de Sara Sicart i Rosó Gorgori)

Steven Shapin. The Scientific Revolution (1996)

La Revolució científica: història d'un terme

La Revolució científica mai no va existir, i aquest llibre tracta d'ella. Fa algun temps, quan el món acadèmic oferia més certesa i era més còmode, els historiadors van anunciar l'existència real d'un esdeveniment coherent, turbulent i culminant que, essencialment i irrevocablement, va canviar el que se sabia del món natural i de la manera com s'aconseguia el coneixement correcte d'aquest món. Va ser el moment en què el món es va fer modern; va ser una Cosa Bona que va ocórrer en algun moment del període que va des de finals del segle xvi fins a començaments del segle xviii.

[...]


La ciència continuarà sent el que sigui —certament el cos de coneixement més fiable que tenim— amb independència que les històries que ens parlen sobre el seu desenvolupament històric i les seves relacions socials siguin exactes o no. La ciència continua sent també el component més respectable de la nostra cultura. Dubto molt que la ciència necessiti una defensa que consisteixi a perpetuar faules i mites que són bunyols inventats amb la finalitat de ressaltar el seu valor. Fer això seria, realment, la negació final del llegat cultural de la Revolució científica.

John Rawls. El dret de gents (1999)

INTRODUCCIÓ

1. Per "dret de gents" entenc una concepció política particular de l'equitat i la justícia que s'aplica als principis i les normes del dret internacional i la seva pràctica. Utilitzaré el terme "societat dels pobles" per referir-me a tots aquells pobles que segueixen els ideals i principis del dret de gents en les seves relacions recíproques. Aquests pobles tenen els seus propis governs, que poden ser règims constitucionals lliberals, democràtics o no, però decents.


[...]


Si no és possible una raonablement justa societat dels pobles els membres de la qual subordinin els seu poder a fins raonables, i si els éssers humans són sobre manera amorals, si no incurablement egoistes i cínics, podríem preguntar amb Kant si paga la pena que els éssers humans visquin sobre la terra. ("Si la justícia pereix, llavors no paga la pena per als humans viure sobre la terra." Kant, Rechtslebre, 49, VI, 332.)

John Rawls. Una teoria de la justícia (1971)

CAPÍTOL I
LA JUSTÍCIA COM A IMPARCIALITAT

En aquest capítol introductori esbossaré algunes de les idees principals de la teoria de la justícia que vull desenvolupar. L'exposició és informal i intenta preparar el camí per als raonaments més detallats que venen a continuació. (...)

1. El paper de la justícia

La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per molt atractiva i aclaridora que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; d'igual manera, no importa que les lleis i institucions estén ordenades i siguin eficients; si són injustes han de ser reformades o abolides. Cada persona té una inviolabilitat basada en la justícia que fins i tot el benestar de la societat com un tot no pot trepitjar. És per aquesta raó per la qual la justícia nega que la pèrdua de llibertat per a alguns sigui correcta pel fet que un bé major sigui compartit per altres. No permet que els sacrificis imposats a uns siguin sobrevalorats per la major quantitat d'avantatges gaudides per molts. Per tant, en una societat justa, les llibertats de l'igualtat de ciutadania es consideren com a establertes definitivament, els drets assegurats per la justícia no es troben subjectes a regatejos polítics ni al càlcul d'interessos socials. L'única cosa que ens permet assentir a una teoria errònia és la manca d'una millor; anàlogament una injustícia només és tolerable quan és necessària per evitar una injustícia encara major. Sent les primeres virtuts de l'activitat humana, la veritat i la justícia no poden estar subjectes a transaccions.


[...]


La perspectiva de l'eternitat no és cap perspectiva des d'un cert lloc, més enllà del món, ni l punt de vista d'un ésser transcendent; més aviat, és una certa forma de pensament i de sentiment que les persones racionals poden adoptar en el món. I, en fer-lo així, poden, qualsevol que sigui la seva generació, integrar en un únic esquema totes les perspectives individuals, i atènyer, conjuntament, uns principis reguladors que puguin ser confirmats per tothom, en viure d'acord amb ells, cadascú des del seu propi punt de vista. La puresa de cor, si es pogués aconseguir, consistiria a veure clarament i en actuar amb indulgència i autodomini des d'aquesta posició.

Stefan Zweig. Montaigne (1942)

Hi ha escriptors, no gaires, que són accessibles a qualsevol persona de qualsevol edat i a qualsevol època de la seva vida —Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tostói— i n'hi ha d'altres que s'obren amb tota la plenitud tan sols en un moment determinat: Montaigne és un d'aquests. No es pot ser massa jove ni mancat d'experiència i desenganys per apreciar-lo com cal, i el seu pensament lliure i impertorbable és encara més beneficiós quan es mostra a una generació que, com la nostra, ha estat llançada pel destí a un devessall catastròfic de proporcions mundials. Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l'individu i, dins d'aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d'una catàstrofe de masses. Tan sols quan un mateix ha desesperat i dubtat de la raó i de la dignitat humanes està capacitat per lloar com una proesa el fet que un individu es mantingui exemplarment íntegre enmig d'un caos mundial.

[...]

Rep l'extremunció el 13 de setembre de 1592. Amb ell s'extingeix la nissaga dels Eyquem i els Paçagon. No reposa, com el seu pare, entre els seus ancêtres, sinó sol, a l'església dels Feuillants de Bordeus: el primer i el darrer dels Montaigne i l'únic que ha llegat aquest nom a la posteritat.

Azorín. Lope en silueta (1935)

Autobiografía

Un visitante recorre un manicomio y pregunta a un loquero sobre los diversos locos que ve.

Señalando a uno, dice:

—¿Y éste quién es?

El loquero contesta:

Belardo fué su nombre.

Escribe versos y es del mundo fábula

con los varios sucesos de su vida;

aunque algunos le miran que merecen

este mismo lugar con mejor título.

(Los locos de Valencia, III.)

[...]

las dos conclusiones a que hemos arribado son las siguientes:

1ª Es más fácil escribir versos claros que versos oscuros.

2ª Es más fácil comentar los versos oscuros que los versos claros.

[...] A las dos conclusiones enunciadas, hemos de añadir, en fin de cuentas, una tercera. Y es ésta:

3ª Para comentar a un poeta, se necesita ser poeta.

Y se ha acabado la exégesis de la exégesis.

José Luis Pardo. La regla del joc. Sobre la dificultat d'aprendre filosofia (2004)

Un llibre mai no comença per la primera línia ni acaba amb l'última. Si calgués començar per la primera línia, ningú no podria escriure (per on començar? d'on treure prou forces?). Un llibre comença sempre abans d'haver-se iniciat o després d'haver terminat, sempre va avançat o endarrerit respecte a ell mateix. Comença abans d'haver-se encetat, sense que ningú -i especialment sense que qui l'escriu- sàpiga que ha començat. Parlant en general, els llibres de filosofia comencen tots ells el mateix dia: el dia següent de la mort de Sòcrates. És difícil calcular el temps transcorregut entre la mort de Sòcrates i la redacció del primer diàleg de Plató, lloc de naixement de la filosofia, però quan Plató converteix Sòcrates en protagonista d'aquest primer diàleg escrit assenyala que aquell llibre, lloc de naixement de la filosofia, ja havia començat abans de que comencés a ser escrit, quan Sòcrates encara estava viu o acabava de morir. Des de llavors, es discuteix en va si l'escriptura falseja -i fins a quin punt- aquesta experiència anterior a ella que constitueix el seu inadvertit punt de començament, l'experiència anomenada amb l'expressió "la mort de Sòcrates".

(...)

Vet aquí perquè els llibres de filosofia només poden existir (és a dir, ésser llegits com a tals, i no únicament escrits) allí on es dóna alguna situació diferent de la tirania o de la sofística.