Demòstenes. Sobre la corona (s. IV aC)

La deessa (1927) d'Àngel Tarrac, Palau Reial de Pedralbes

[...]


Així, doncs, que cap de vosaltres, oh déus tots, no permeti aquestes coses, ans infoneu-los preferentment millors designis i sentiments. Però si, malgrat tot, són inguaribles, feu que morin exterminats per ells mateixos i anihilats del tot per terra i per mar, i a nosaltres, els restants, atorgueu-nos com més aviat millor l'alliberament dels perills que ens amenacen i una salvació segura.

Plató. Crítias (Segle IV aC)

TIMEU.- Que bé em sento, Sòcrates, ara que, com descansant després d'un llarg viatge, tinc la satisfacció de donar per acabada la caminada del discurs! I demano al déu que va néixer realment fa tant de temps i que ara acabem de fer néixer amb paraules que ens concedeixi que puguem retenir tot el que ha estat dit amb harmonia, i que si, sense voler, s'ha dit alguna cosa fora de to, ens imposi la pena que calgui. Ara bé, la pena que ha de pagar el qui ha cantat fora de to és que recuperi l'harmonia. Per tant, a fi que puguem anar endavant i parlar correctament sobre el naixement dels déus, hem de pregar que ens atorgui el fàrmac més acabat i excel·lent de tots els fàrmacs, val a dir, el coneixement. I, feta aquesta pregària inicial, deixem a Crítias que, tal com s'havia convingut, continuï el discurs.


[...]


Ara bé, Zeus, el déu dels déus que regna per les lleis, com que té la capacitat d'observar totes aquestes coses, veient de quina manera aquella noble dinastia s'havia tornat miserable, decidí infligir-los un càstig per tal que tornessin al bon seny i visquessin amb moderació. Va reunir tots els déus en el més noble dels seus palaus, el que està bastit al bell mig de tot l'univers, des d'on contempla tot el que s'esdevé. I, havent-los reunit, els digué...

Plató. Timeu (segle IV aC)

SÒCRATES.- Un, dos, tres..., però, Timeu estimat, ¿on és el quart dels qui ahir vaig convidar i que avui m'havia de retornar la invitació?

TIMEU.- Es deu haver trobat malament, Sòcrates, ja que no hauria pas faltat en aquesta trobada si li hagués estat possible de venir.

[...]

I ara ens toca de dir que hem arribat ja a la fi del nostre discurs sobre l'univers. Aquest món nostre, havent acollit els vivents mortals i immortals que l'emplenen, és un Vivent visible que conté els vivents visibles, imatge sensible del déu intel·ligible, un sol món, el més gran, el millor, el més bell, el més perfecte, criatura única.

Plató. Laques (Segle IV aC)

LISÍMAC. —Haveu vist lluitar aquest home armat, Nícies i Laques. Per què Melèsias i jo us havem pregat d'assistir amb nosaltres a l'espectacle, és cosa que no us havem dit, però que ara us direm. Ja que amb vosaltres cal parlar francament. Hi ha gent que fa burla d'aquests espectacles, però si algú els demanava consell no li dirien el que pensen, ans, per tal d'acomodar-se a l'opinió del seu interlocutor, parlen contra el seu propi parer, però com que estem convençuts que vosaltres us n'haveu fet una opinió justa i que un cop arribats a ella ens direu obertament el que us sembla, us hacem cridat per aconsellar-nos amb vosaltres sobre el que ara us anem a sotmetre. La cosa sobre la qual estic fent aquest llarg preàmbul és la següent. (...) que cal fer dels nostres fills.


[...]


LIS. —M'agrada el que dius, Sòcrates. I vull, ja que sóc el més vell, ésser el més desitjós d'aprendre amb aquests nois. Però vet aquí què et demano: demà de matí vina a casa, no deixis pas de fer-ho, per tal que deliberem sobre la qüestió. Per avui dissolguem la reunió.

SÒC. —Ho faré, Lisímac; demà vindré a casa teva, si el déu vol.

Plató. Fedó Φαίδωον (Segle IV aC)

ΦΑΙΔΟΝ

─ ¿Tu mateix, Fedó, et trobaves al costat de Sòcrates el dia en què va beure la cicuta a la presó, o bé ho has sentit d’altri?

─ Jo mateix, Equècrates.

─ ¿Què va dir doncs exactament el nostre home abans de la seva mort? ¿I com va morir? De bon grat ho escoltaria. Perquè, dels ciutadans de Fliunt, ningú no ha anat a Atenes per un llarg sojorn, i fa molt temps que no ha vingut d’allí cap foraster que ens pogués donar una informació clara de tot això, fora que després d’haver begut la cicuta va morir; de la resta, no ens n’ha pogut dir res.

─ ¿Ni tampoc no us heu assabentat de quina manera va anar el procés?

─ Això sí que ens ho va explicar algú, i ens estranyava que, celebrada la vista del procés feia temps, pel que sembla, hagi mort molt més tard. ¿Què va passar, Fedó?

─ En el seu cas, Equècrates, una pura casualitat. S’esdevingué que la vigília de la vista del procés havia quedat coronada la popa de la nau que els atenesos envien a Delos.

─ ¿I què és aquesta nau?

─ És la nau, segons afirmen els atenesos, en què un temps va navegar Teseu conduint a Creta aquella «doble setena», que ell va salvar després d’haver-se salvat ell mateix. Diuen que van prometre a Apol·lo en aquella ocasió si eren salvats, de conduir cada any una processó a Delos. Justament la que sempre més fins avui, des d’aquell any, anualment envien al déu. Un cop han començat la processó, hi ha una llei que els prescriu de mantenir pura la ciutat tot aquell període i de no executar cap sentència capital mentre la nau no hagi arribat a Delos i tornat després a port. Això alguna vegada pren molt de temps, quan ensopeguen vents que els són contraris. La processó comença en el moment en què el sacerdot d’Apol·lo corona la popa de la nau. És el que precisament es va escaure, com et dic, la vigília de la vista del procés. Per aquest motiu, va passar Sòcrates tant de temps a la presó, entre la vista del seu procés i la seva mort.

─ ¿I de la seva mort mateixa, Fedó, què pots exactament contar-nos? ¿Què es va dir? ¿Què es va fer? Dels seus íntims, ¿quins eren els qui acompanyaven el nostre home? ¿O tal vegada els magistrats no permetien que ningú li fes companyia i va morir privat dels seus amics?

─ De cap manera, n’hi havia uns quants, fins i tot molts.

─ Tot això, doncs, disposa’t a contar-nos-ho el més clarament que puguis, si res no t’ho impedeix.

─ Al contrari, tinc lleure i provaré de contar-vos-ho per peces menudes. Perquè recordar Sòcrates, tant si en parlo jo com si escolto un altre que en parli, ha estat sempre per a mi la cosa més plaent de totes.

─ Estigues cert, Fedó, que es troben igual els qui es disposen a escoltar-te. Prova, doncs, de referir-ho tot amb la màxima precisió possible.

[...]

Ja se li havia refredat gairebé tota la zona del baix ventre, quan descobrint-se la cara ─perquè la tenia coberta─ va dir el que foren les seves darreres paraules: Critó, devem un gall a Esculapi; pagueu-lo i no us n’oblideu.

Està bé, va respondre Critó, però veges si tens alguna altra cosa a dir.

Aquesta pregunta no la va respondre; poc després, es va estremir, i l’home llavors el va destapar: tenia la vista fixa. Critó, en veure-ho, li va tancar la boca i els ulls.

Aquesta, Equècrates, va ésser la fi del nostre amic, l’home del qual diríem que, dels que hem tractat del seu temps, era el millor, i també el més ple de seny i el més just.

Plató. Protàgores (Segle IV aC)

— ¿D'on surts, Sòcrates? Ben segur que d'anar a la caça del jove Alcibíades. Cert que l'altre dia, en veure'l, va semblar-me un home bell encara, però un home, Sòcrates, dit entre nosaltres, i amb la barba que ja li comença a sortir forta.

— ¿I què hi fa? ¿Per ventura tu no admires Homer, que deia que l'edat més amable és la de la primera barba, l'edat que ara té Alcibíades?

— Bé. ¿Què hi ha de nou? ¿Acabes d'estar amb ell? ¿I com està disposat envers tu el minyó?

— Bé, pel que m'ha semblat, sobretot avui. Ha parlat molt a favor meu per ajudar-me; perquè ara vinc, en efecte, de veure'l. Però et diré una cosa sorprenent: malgrat la seva presència, no he estat per ell i fins i tot sovint m'he oblidat que ell era present.

(...)

— Jo, Sòcrates, —va dir Protàgores— he de lloar el teu zel i la manera de portar el raonament. No crec ésser un home dolent tampoc en altres coses, però, sobretot, sóc el menys envejós dels homes; i així he dit de tu a molts que, entre tota la gent que trobo, ets el qui més admiro, sobretot tenint en compte la teva edat, i et dic que no m'estranyaria que un dia fossis comptat entre els homes més cèlebres per la seva saviesa. Quant a la nostra discussió, un altre dia que vulguis la reprendrem: ara és hora de girar-nos cap a d'altres ocupacions.

— Molt bé, vaig dir jo; que es faci així, si a tu et sembla. Perquè a mi mateix també m'ha passat, de molt, l'hora d'anar on deia, però el desig de complaure el bell Càl·lies m'ha fet restar.

I després d'haver tingt tota aquesta conversa, ens n'anàrem.

Plató. Eutífron (segle IV aC)

— ¿Què s'ha esdevingut de nou, Sòcrates, que has deixat les teves converses del Liceu i passes l'estona aquí prop del pòrtic del Basileu? No deus pas tenir cap plet davant del Basileu, com jo tinc.

— Els atenesos no en diuen un plet, Eutífron, sinó més aviat una causa criminal.

— ¿Què dius? ¿Algú ha emprès una causa criminal contra tu? Ja que no puc creure que tu l'hagis empresa contra un altre.

— No, certament.

— ¿Un altre, doncs, contra tu?

— Ben cert.

— ¿I qui és?

— Gairebé ni el conec jo mateix, Eutífron. Segurament això deu ser perquè és jove i sense anomenada. Li diuen, em penso, Meletos; i és del demos Piteu. Potser tens present algun Meletos d'aquest demos, amb cabell llarg i estirat, barba mal crescuda i nas corb.

— No el tinc present, Sòcrates. ¿Però quina causa criminal et posa?

(...)

— (...) En canvi, jo veig que tu estàs segur de saber bé què és pietat i què no ho és. Digues-m'ho, doncs, excel·lent amic, i no m'ocultis el teu parer.

— Una altra vegada, Sòcrates; ara he d'anar en un altre lloc: ja és hora de partir.

— ¿Què fas, mon car amic? Em fas desprendre de la gran esperança que tenia d'esdevenir savi amb tu respecte a la pietat, i de desfer-me de l'acusació de Meletos, demostrant-li que havia esdevingut, gràcies a Eutífron, entès en les coses divines, i que mai més no improvisaria per ignorància ni innovaria en aquestes matèries, i que d'ara endavant portaria una vida millor.

Plató. Apologia de Sòcrates (Segle IV aC)

Com heu estat afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé; quant a mi, sentint les seves paraules, de poc que no m'oblido de mi mateix: tan persuasivament han parlat. Tanmateix, de veritat, per dir-ho clar, no n'han dit un mot. Però el que més m'ha admirat, entre totes les mentides que han dit, és el que havíeu de prevenir-vos, no fos que us enganyés, sent jo molt hàbil a parlar. Ja que no avergonyir-se d'ésser immediatament desmentits per mi amb els fets, en veure's ara que no sóc gens ni mica hàbil a parlar, em sembla el desvergonyiment més gran de tots, llevat que no diguin que parla bé aquell que diu la veritat; si volen dir això, confesso que sóc un orador, però no pas ells ho entenen.

(...)

Però és hora d'anar-nos-en: jo per morir, vosaltres per viure: Qui de nosaltres va a una millor sort, és obscur per a tothom, llevat del déu.

Plató. Critó (segle IV aC)

— Per què compareixes a aquesta hora, Critó? O és que no és encara molt dejorn?

— Molt, encara.

— Quina hora deu ser?

— Punta d'alba.

— M'estranya que el guarda de la presó t'hagi volgut deixar entrar.

— Ens coneixem de venir sovint aquí, Sòcrates, i a més a més ha rebut de mi algunes gratificacions.

— Has arribat ara, o ja fa estona?

— Ja fa una estona.

— I doncs, per què no em despertaves de seguida, en comptes de seure en silenci al meu costat?

(...)

— (...) Sàpigues només que de tot això que ara em sembla, si parles en contra, parlaràs en va. Però si creus poder aconseguir res, parla.

— No tinc res a dir, Sòcrates.

— Deixa-ho córrer, doncs, Critó, i fem allò que jo dic, ja que el déu ens duu per aquesta via.

Plató. Apologia de Sòcrates (segle IV aC)

Ciutadans d'Atenes! No sé en quina mesura heu estat impressionats pel que us han dit els meus acusadors. val a dir que jo mateix, en escoltar les seves paraules, he estat a punt de no reconèixer-m'hi: tan persuasivament han parlat.

No obstant això, de veritat, per dir-ho clar i net, no han dit res. Sobretot m´ha sobtat una de les nombroses mentides que han engegat, aquella en què deien que calia que vosaltres anéssiu amb compte de no deixar-vos enganyar per mi, que, segons el seu parer, sóc hàbil a parlar.

Això em sembla el súmmum del desvergonyiment, ja que no tenen vergonya de ser contradits per mi amb la realitat, quan es faci palès que no sóc gens ni mica hàbil a parlar. Naturalment, si no és que consideren hàbil a parlar el qui diu la veritat. Si així ho entenen, estaria d'acord que sóc un orador, però no segons el seu criteri. De fet els acusadors, com us dic, no han dit bo i res de verídic; de mi, en canvi, escoltareu tota la veritat.


(...)


Però ja és l'hora d'anar-nos-en: jo a morir, vosaltres a viure.

Qui de nosaltres emprèn un camí millor? Això només ho sap el déu.

Plató. Gòrgias (segle IV aC)

— Comenten que és així com cal, oh Sócrates, prendre part en el combat i en la guerra.

— És potser allò que diuen, que ens hem presentat a misses dites, acabada la festa?

— Sí, i una festa molt agradable, perquè Gòrgias ha fet una exposició àmplia i interessant.

— Doncs la culpa d’això, Cal·licles, la té aquest, Querefont, que ens ha fet quedar massa estona a l’àgora.

— No hi fa res, Sócrates, també seré jo qui ho arrangi. Gòrgias és amic meu, saps, de manera que si ho vols et farà la demostració ara mateix, i si no ho vols, en una altra ocasió.

— Què dius, Querefont? És que li plauria d’escoltar Gòrgias, a Sócrates?

— Si és per això que hem vingut!

— Bé, aleshores podeu acudir a casa meva quan ho vulgueu: Gòrgias s’hi està i dissertarà davant vostre.

— Ben dit, Cal·licles! Ara, s’hi avindrà, a conversar amb nosaltres? Perquè jo voldria assabentar-me per ell mateix de com és la força de l’art d’aquest home, de què fa professió i de què ensenya; la resta de la seva exposició ja la pot fer un altre dia, com tu has dit.

— No hi haurà res com inquirir-ho d'ell mateix, Sòcrates, perquè precisament ara era en aquest punt de la seva exhibició: ens deia que els qui som aquí li preguntéssim el que volguéssim, i assegurava que té resposta per a tot.

— Parles com un llibre! Querefont, fes-li una pregunta.

— I què li pregunto?

— Qui és.

— Què vols dir?

— És com si fos per casualitat un artesà del calçat: et diria, no ho dubtis, que és un sabater. Entens què vull dir?

(...)

— (…) Per tant, fem servir de guia el nostre raonament, que ara hem vist clar: ell ens assenyala que aquesta és la manera més assenyada d’existir, viure i morir practicant la justícia i qualsevol altra virtut. Sí, seguim-lo i exhortem-hi els altres, i no adoptem l’altre en el qual confies i al qual m’indueixes, perquè no val res, Cal·licles.

Plató. Fedre (segle IV aC)

— Estimat Fedre, d’on véns i a on vas?

— Vinc de trobar-me amb Lísias, el fill de Cèfal, Sócrates, i me’n vais al passeig que hi ha fora muralles, hi he pasta una bella estona assegut, des de l’aurora. Segueixo el consell del nostre comú amic Acumen i banderejo pels camins; ell diu que no és tan cansat com fer-ho pels carrers.

(…)

— Així serà; ara anem-nos-en, Sòcrates, que la calor ja ha minvat.

— No s’escau primer de pregar els déus d’aquí, i després marxar?

— Sí, com no?

— Estimat Pan i tots els altres déus d’aquest lloc, concediu-me de tornar-me bell en el meu interior, i que allò que tinc exterior s’ajusti i sigui amic del meu interior. Que tingui per ric el qui és savi. I que tingui la suma de diners que no pugui dur i emportar-se´n un que no sigui prudent. Demanem alguna cosa més, Fedre? Perquè amb aquest prec jo ja en tinc prou.

— Demana això també per a mi, perquè els béns dels amics són comuns.

— Anem-nos-en.

Plató. República (segle IV aC)

Ahir vaig baixar al Pireu amb Glaucó, el fill d'Aristó; volia adorar la deessa (Àrtemis) i també contemplar la festa, a veure com l'organitzaven, ja que la dirigeixen per primera vegada. Doncs la processó dels veïns del Pireu, em semblà prou bonica, ara, que no em paregué pas menys vistosa la que enviaren els tracis. Quan ja havíem adorat la deessa i vist la processó, i ens n'entornàvem a la ciutat, vet aquí que Polemarc, el noi de Cèfal, ens afigurà de lluny, i manà a un esclau que vingués corrents a demanar-nos que l'esperéssim. I l'esclau m'estrebà pel darrera, pel mantell, i ens va fer: "Polemarc us prega que l'espereu". Jo em vaig girar, i vaig preguntar-li Polemarc on era. "És aquest que ara ve darrera vostre. Si us plau, espereu-lo". "Bé, doncs, l'esperem" que li féu Glaucó.

I al cap d'un moment ja eren allà Polemarc i Adimant, el germà de Galucó, i encara Nicèrat, el fill de Nícies, i altres que havien deixat la desfilada.