— Estimat Fedre, d’on véns i a on vas?
— Vinc de trobar-me amb Lísias, el fill de Cèfal, Sócrates, i me’n vais al passeig que hi ha fora muralles, hi he pasta una bella estona assegut, des de l’aurora. Segueixo el consell del nostre comú amic Acumen i banderejo pels camins; ell diu que no és tan cansat com fer-ho pels carrers.
(…)
— Així serà; ara anem-nos-en, Sòcrates, que la calor ja ha minvat.
— No s’escau primer de pregar els déus d’aquí, i després marxar?
— Sí, com no?
— Estimat Pan i tots els altres déus d’aquest lloc, concediu-me de tornar-me bell en el meu interior, i que allò que tinc exterior s’ajusti i sigui amic del meu interior. Que tingui per ric el qui és savi. I que tingui la suma de diners que no pugui dur i emportar-se´n un que no sigui prudent. Demanem alguna cosa més, Fedre? Perquè amb aquest prec jo ja en tinc prou.
— Demana això també per a mi, perquè els béns dels amics són comuns.
— Anem-nos-en.
