Quan Zaratustra tingué trenta anys, deixà la seva pàtria i el llac de la seva pàtria i féu cap a les muntanyes. Allà gaudí del seu esperit i de la solitud i durant deu anys no se'n cansà. Però a la fi mudà el seu cor, —es posà de cara al sol i li parlà així:
«Oh tu, gran astre! Què en seria de la teva felicitat, si no tinguessis aquells que il·lumines!
Durant deu anys has pujat a la meva caverna: prou que te n'hauries cansat, de fer llum i de fer aquest camí, si no hi haguéssim estat jo i la meva àguila i el meu serpent.
Però t'esperàvem cada matí, et preníem la teva ufana i per això et beneíem.
Mira!, estic sadoll de la meva saviesa, com l'abella que ha recollit prou mel, em calen mans esteses.
Tant de bo la pogués regalar i repartir, fins que una vegada més els savis d'entre els homes, de la seva follia, se n'alegrin i, una vegada més, els pobres, també de la seva riquesa.
Per això, em cal baixar fins al fons: com ho fas al crepuscle quan rera del mar tu davalles i portes la llum fins i tot al submón, oh tu, estrella rica en excés!
Em cal, com tu, enfonsar-me al meu ocàs, com diuen els homes, entre els quals vull davallar.
Beneeix-me, doncs, tu, ull serè, que pots mirar sense enveja i tot l'excés d'un goig!
Beneeix la copa que quasi es vessa, perquè en regali l'aigua d'or i escampi arreu l'esclat dels teus delits!
Mira!, aquesta copa frisa per buidar-se de nou i Zaratustra vol tornar a ser home.»
—Així començà l'ocàs de Zaratustra.
(...)
Així parlà Zaratustra, i deixà la seva caverna, ardent i fort, com un sol matinal que ve d'obscures muntanyes.
