El gallo de la veleta, recortado en una chapa de hierro que se cantea al viento sin moverse y que tiene un ojo solo que se ve por las dos partes, pero es un solo ojo, se bajó una noche de la casa y se fue a las piedras a cazar lagartos. Hacía luna, y a picotazos de hierro los mataba. Los colgó al tresbolillo en la blanca pared de levante que no tiene ventanas, prendidos de muchos clavos. Los más grandes puso arriba y cuanto más chicos, más abajo. Cuando los lagartos estaban frescos todavía, pasaban vergüenza, aunque muertos, porque no se les había aún secado la glandulita que segrega el rubor, que en los lagartos se llama "amarillor", pues tienen una vergüenza amarilla y fría.
(El gall de penell, retallat en una xapa de ferro que es caireja al vent sense moure's i que té un sol ull que es veu per les dues bandes, però és un sol ull, va baixar una nit de la casa i se'n va anar ales pedres a caçar llangardaixos. Feia lluna, i a becarrades de ferro els matava. Els va penjar a portell en la blanca paret de llevant que no té finestres, enganxats de molts claus. Va posar els més grans a dalt i com més xics, més a avall. Quan els llangardaixos estaven frescos encara, passaven vergonya, tot i que morts, perquè no se'ls havia encara assecat la glanduleta que segrega la rubor, que en els llangardaixos s'anomena "grogor", ja que tenen una vergonya groga i freda.
Però passant el temps es van anar assecant al sol, i es van posar d'un color negrenc, i se li va encongir la pell i se li va arrugar. La cua se'ls va doblegar cap a migdia, perquè aquesta part s'havia encongit més que la del septentrió, on no va mai. I vet aquí que els llangardaixos van quedar amb la positura dels alacrans, tots cap a una mateixa banda, perquè com que havien perdut els colors i la brillantor de la seva pell, no passaven vergonya.)
(...)
Alfanhuí vio, sobre su cabeza, pintar-se el gran arco de colores.
(El gall de penell, retallat en una xapa de ferro que es caireja al vent sense moure's i que té un sol ull que es veu per les dues bandes, però és un sol ull, va baixar una nit de la casa i se'n va anar ales pedres a caçar llangardaixos. Feia lluna, i a becarrades de ferro els matava. Els va penjar a portell en la blanca paret de llevant que no té finestres, enganxats de molts claus. Va posar els més grans a dalt i com més xics, més a avall. Quan els llangardaixos estaven frescos encara, passaven vergonya, tot i que morts, perquè no se'ls havia encara assecat la glanduleta que segrega la rubor, que en els llangardaixos s'anomena "grogor", ja que tenen una vergonya groga i freda.
Però passant el temps es van anar assecant al sol, i es van posar d'un color negrenc, i se li va encongir la pell i se li va arrugar. La cua se'ls va doblegar cap a migdia, perquè aquesta part s'havia encongit més que la del septentrió, on no va mai. I vet aquí que els llangardaixos van quedar amb la positura dels alacrans, tots cap a una mateixa banda, perquè com que havien perdut els colors i la brillantor de la seva pell, no passaven vergonya.)
(...)
Alfanhuí vio, sobre su cabeza, pintar-se el gran arco de colores.
Madrid, 13 de diciembre de 1950.
