— Comenten que és així com cal, oh Sócrates, prendre part en el combat i en la guerra.
— És potser allò que diuen, que ens hem presentat a misses dites, acabada la festa?
— Sí, i una festa molt agradable, perquè Gòrgias ha fet una exposició àmplia i interessant.
— Doncs la culpa d’això, Cal·licles, la té aquest, Querefont, que ens ha fet quedar massa estona a l’àgora.
— No hi fa res, Sócrates, també seré jo qui ho arrangi. Gòrgias és amic meu, saps, de manera que si ho vols et farà la demostració ara mateix, i si no ho vols, en una altra ocasió.
— Què dius, Querefont? És que li plauria d’escoltar Gòrgias, a Sócrates?
— Si és per això que hem vingut!
— Bé, aleshores podeu acudir a casa meva quan ho vulgueu: Gòrgias s’hi està i dissertarà davant vostre.
— Ben dit, Cal·licles! Ara, s’hi avindrà, a conversar amb nosaltres? Perquè jo voldria assabentar-me per ell mateix de com és la força de l’art d’aquest home, de què fa professió i de què ensenya; la resta de la seva exposició ja la pot fer un altre dia, com tu has dit.
— No hi haurà res com inquirir-ho d'ell mateix, Sòcrates, perquè precisament ara era en aquest punt de la seva exhibició: ens deia que els qui som aquí li preguntéssim el que volguéssim, i assegurava que té resposta per a tot.
— Parles com un llibre! Querefont, fes-li una pregunta.
— I què li pregunto?
— Qui és.
— Què vols dir?
— És com si fos per casualitat un artesà del calçat: et diria, no ho dubtis, que és un sabater. Entens què vull dir?
(...)
— (…) Per tant, fem servir de guia el nostre raonament, que ara hem vist clar: ell ens assenyala que aquesta és la manera més assenyada d’existir, viure i morir practicant la justícia i qualsevol altra virtut. Sí, seguim-lo i exhortem-hi els altres, i no adoptem l’altre en el qual confies i al qual m’indueixes, perquè no val res, Cal·licles.
