William Shakespeare. Romeo i Julieta (1595)

COR. A la bella Verona, on situem l'escena,
dos llinatges, semblants en dignitat,
reprenen per vells greuges lluites noves,
i s'ensagnen les mans dels ciutadans.
Dels fatals cossos dels dos enemics,
prenen vida uns amants de mala estrella.
El seu destí desventurat sepulta,
amb la pròpia mort, l'odi dels pares.
El seu amort, senyalat per la mort,
i el vell furor patern (al qual només
la dissort dels seus fills pot posar fi)
componen l'argument de la nostra obra.
Si ens escolteu atents, allà on hi hagi defectes
el nostre esforç procurarà de reparar-los.

(...)

CAPULET. Oh, germà Montagú, dóna'm la mà.
I que sigui aquest gest el dot de Julieta.
I res més no demano.

MONTAGÚ. Però jo puc donar-te més
perquè vull fer-li una estàtua d'or pur
i mentre el nom de Verona es conegui,
que res no pugui ser més estimat que la figura
de la fidel i lleial Julieta.

CAPULET. Igual de ric jaurà Romeo al seu costat;
pobres sacrificats dels nostres odis.

PRÍNCEP. Aquest matí ens aboca una pau tenebrosa;
de pena, el sol no ens vol ensenyar el rostre.
Separem-nos i no oblidem aquests fets tristos.
Uns serem perdonats i d'altres castigats,
perquè mai cap història no ha estat més dolorosa
que aquesta de Romeo i Julieta.