ΦΑΙΔΟΝ
─ ¿Tu mateix, Fedó, et trobaves al costat de Sòcrates el dia en què va beure la cicuta a la presó, o bé ho has sentit d’altri?
─ Jo mateix, Equècrates.
─ ¿Què va dir doncs exactament el nostre home abans de la seva mort? ¿I com va morir? De bon grat ho escoltaria. Perquè, dels ciutadans de Fliunt, ningú no ha anat a Atenes per un llarg sojorn, i fa molt temps que no ha vingut d’allí cap foraster que ens pogués donar una informació clara de tot això, fora que després d’haver begut la cicuta va morir; de la resta, no ens n’ha pogut dir res.
─ ¿Ni tampoc no us heu assabentat de quina manera va anar el procés?
─ Això sí que ens ho va explicar algú, i ens estranyava que, celebrada la vista del procés feia temps, pel que sembla, hagi mort molt més tard. ¿Què va passar, Fedó?
─ En el seu cas, Equècrates, una pura casualitat. S’esdevingué que la vigília de la vista del procés havia quedat coronada la popa de la nau que els atenesos envien a Delos.
─ ¿I què és aquesta nau?
─ És la nau, segons afirmen els atenesos, en què un temps va navegar Teseu conduint a Creta aquella «doble setena», que ell va salvar després d’haver-se salvat ell mateix. Diuen que van prometre a Apol·lo en aquella ocasió si eren salvats, de conduir cada any una processó a Delos. Justament la que sempre més fins avui, des d’aquell any, anualment envien al déu. Un cop han començat la processó, hi ha una llei que els prescriu de mantenir pura la ciutat tot aquell període i de no executar cap sentència capital mentre la nau no hagi arribat a Delos i tornat després a port. Això alguna vegada pren molt de temps, quan ensopeguen vents que els són contraris. La processó comença en el moment en què el sacerdot d’Apol·lo corona la popa de la nau. És el que precisament es va escaure, com et dic, la vigília de la vista del procés. Per aquest motiu, va passar Sòcrates tant de temps a la presó, entre la vista del seu procés i la seva mort.
─ ¿I de la seva mort mateixa, Fedó, què pots exactament contar-nos? ¿Què es va dir? ¿Què es va fer? Dels seus íntims, ¿quins eren els qui acompanyaven el nostre home? ¿O tal vegada els magistrats no permetien que ningú li fes companyia i va morir privat dels seus amics?
─ De cap manera, n’hi havia uns quants, fins i tot molts.
─ Tot això, doncs, disposa’t a contar-nos-ho el més clarament que puguis, si res no t’ho impedeix.
─ Al contrari, tinc lleure i provaré de contar-vos-ho per peces menudes. Perquè recordar Sòcrates, tant si en parlo jo com si escolto un altre que en parli, ha estat sempre per a mi la cosa més plaent de totes.
─ Estigues cert, Fedó, que es troben igual els qui es disposen a escoltar-te. Prova, doncs, de referir-ho tot amb la màxima precisió possible.
[...]
Ja se li havia refredat gairebé tota la zona del baix ventre, quan descobrint-se la cara ─perquè la tenia coberta─ va dir el que foren les seves darreres paraules: Critó, devem un gall a Esculapi; pagueu-lo i no us n’oblideu.
Està bé, va respondre Critó, però veges si tens alguna altra cosa a dir.
Aquesta pregunta no la va respondre; poc després, es va estremir, i l’home llavors el va destapar: tenia la vista fixa. Critó, en veure-ho, li va tancar la boca i els ulls.
Aquesta, Equècrates, va ésser la fi del nostre amic, l’home del qual diríem que, dels que hem tractat del seu temps, era el millor, i també el més ple de seny i el més just.
