El millor de les bones novel·les comença quan s'acaben
La primera frase no és ni de bon tros la més important. A vegades el millor d'una novel·la comença quan l'acabes. Quan la història que has llegit se t'instal·la a dins amb vocació d'okupa. Recordem com comencen certes novel·les, sí, però no és tant perquè el principi sigui bo com perquè la novel·la és bona. El repte de l'escriptor, més que el principi, és el final. Saber arribar a bon port. El pitjor, deia Orson Welles, és quan acabes un capítol i la màquina d'escriure no t'aplaudeix.
Hi ha lectors previsors que comencen els llibres per l'última pàgina, per no quedar-se amb la incògnita si tinguessin la mala sort de morir-se a mitja lectura. Però la majoria de mortals comencem pel principi amb l'esperança d'arribar al final. I de sobreviure per explicar-ho. D'aquí una de les gràcies de la primera frase: és la més llegida.
Jo tampoc crec en Déu i també el trobo a faltar
La primera frase de l'últim llibre de Julian Barnes, Res a témer (Angle), descriu perfectament el meu ateisme: "No crec en Déu, però el trobo a faltar". Sí senyor, és ben bé això. Tinc la desgràcia de ser atea, voldria deixar de ser-ho, però no puc fer-hi més.
Barnes reflexiona sobre la mort, la dels seus i la pròpia: "Mai no he escrit cap llibre, llevat del primer, sense que, en algun moment, consideri la possibilitat de morir-me abans d'acabar-lo". Diu que un amic novel·lista també solia tenir aquesta por, però per un motiu afegit: "Perquè apareixeria algun malparit que l'acabaria per tu". I ja seria casualitat que sabés trobar-hi un bon final.
