Aristòfanes. La Pau (421 aC)

SERVIDOR PRIMER.--Passa'm, passa'm un pastís per a l'escarabat. Tan de pressa com puguis!

SERVIDOR SEGON.--Aquí el tens. Engargalla-li, a aquesta bèstia maleïda, i que mai no endrapi un pastís més dolç que aquest.


[...]


TRIGEU. (Al cor.) --Prou que ho diràs quan en mengis, quan beguis vi a balquera. Himen, himeneu! Oh! Himen, himeneu! Oh! (Als espectadors.) Salve, salve, oh homes! Si em seguiu, menjareu pastissos.

Aristòfanes. Les vespes (422 aC)

SERVIDOR PRIMER. (Desperta el seu company.) --Ep, tu, què et passa, malaurat Xàntias?
SERVIDOR SEGON. --Aprenc com s'edludeix una guàrdia nocturna.
SERVIDOR PRIMER. --Això és que devies una gran pallissa a les teves costelles. ¿O és que no saps la mena de monstre que vetllem?
SERVIDOR SEGON. --Sí que ho sé; però desitjo oblidar una estoneta les meves misèries. (Es torna a endormiscar.)


[...]

COR. --Regira't, desfila en cercle, apunyega't la panxa, gita la cama al cel: torneu-vos com baldufes. El mateix sobirà rei del mar, el vostre pare, acut, adelitat pels seus minyons, aquests dansarins. Si us abelleix en alguna cosa la dansa, conduïu-nos de pressa cap ala porta, perquè això no ho havia fet mai ningú fins ara, acomiadar entre danses el cor d'una comèdia.

Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès (421 aC)

Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s'han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s'hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents. Així li ho feia creure el fet que els dos Estats anaren a ella en la plenitud de tota llur potència i el veure que els restants pobles del món grec, els uns tot seguit i els altres tenint-ne la intenció, s'anaven unint a l'un o a l'altre dels dos bàndols. Efectivament, aquesta és la més profunda commoció que mai hagin sofert els grecs, una part dels bàrbars i, com qui diu, gairebé tota la humanitat. Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no podien ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixoque no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.

Sòfocles. Àiax (s. V aC)

ATENA. Sempre de caça, fill de Laertes, sempre cercant l'ocasió de posar a prova els teus enemics! Aquesta vegada et veig davant les tendes d'Àiax, vora els seus vaixells, a l'extrem de les vostres línies. fa estona que segueixes la seva pista i mesures l'empremta encara fresca dels seus passos, per veure si és dins o no és dins. Vas bé: com si et guiés el bon nas d'una gossa de lacònia. Si, l'home hi és, ha entrat suara: el front li regala de suor i les mans d'haver matat a espasa. No cal que espiïs més darrera aquesta porta; més aviat digues-me per què t'has pres aquesta feina: jo sé i et puc informar.

[...]

EL CORIFEU. Molt és el que poden, veient-ho, els mortals conèixer; però fins que ho ha vist, no hi ha ningú profeta de com li anirà.

Sòfocles. Edip Rei (426 aC)

EDIP. Infants, jove nissaga del nostre Cadmos antic, ¿què feu aquí, en aquesta postura, tan afanyosos, coronats de rams suplicants? La ciutat mentrestant és plena de fumeres d'encens, plena de peans i de planys. Això, jo no he cregut haver-ho de saber per missatgers, fills meus, i he vingut aquí jo mateix, jo, Edip -Edip que té un nom per a tothom il·lustre. Vejam, bon vell, explica't: t'escau, pels anys, que portis la paraula. ¿En quina actitud sou aquí? ¿És por, és un desig? Estigues segur que us vull donar ajuda. ben de mal adolorar seria, si no em commogués de veure-us així de genolls.


[...]


EL CORIFEU. Habitants de Tebes, la meva pàtria, mireu: aquell Edip, aquell expert en enigmes famosos, que era un home tan poderós, del qual ningú de la ciutat no podia contemplar la sort sense enveja, vegeu avui a quina maror d'esfereïdora desgràcia ha fet cap! De manera que, ningú que sigui mortal, considerem el seu darrer dia per proclamar-lo feliç; guardem-nos de fer-ho fins que hagi passat el terme de la seva vida sense haver sofert una pena.

Eurípides. Alcestis (438 aC)

APOL·LO. -- Casal d'Admet, on jo, tot un déu, vaig haver d'acceptar la taula dels jornalers. Zeus en fou culpable per haver matat el meu fill Asclepi, clavant-li el llamp en mig del pit. Aleshores jo, endut per la ira, vaig matar els Ciclops, forjadors de la flama de Zeus. I el meu pare, en càstig, m'obligà a servir a la llar d'un mortal. Vaig venir, doncs, en aquesta terra i pasturava els bous del meu hoste; i fins al dia d'avui he protegit aquesta casa. Perquè jo, que sóc sant, vaig topar un sant baró, el fill de Feres, a qui vaig salvar la vida enganyant les Moires. Aquestes dees m'havien promès que Admet es lliuraria de la mort imminent si enviava als déus de baix un altre difunt al seu lloc. A tots els seus va acudir, i provar -al seu pare i a l'anciana mare que el dugué al món- però no va trobar ningú, llevat de la seva esposa, que morint per ell volgués deixar la llum del sol. I ara, ella, dintre el casal, recolzada als seus braços, està agonitzant. Perquè el dia d'avui està fixat perquè mori i deixi la vida. Quant a mi -per tal que la sutzura no em sorprengui a dins- abandono aquesta mansió, el meu més estimat aixopluc.

[...]

COR. -- Innúmers són els aspectes de la divinitat. Sovint, els déus obren contra el que s'esperava; a vegades, el presumible no s'acompleix, d'altres, el déu troba un camí a l'inesperat. Així ha succeït en aquest cas.

Heròdot. Història (Segle V aC)

Això és l'exposició dels resultats de la recerca d'Heròdt d'Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra.

Èsquil. Eumènides (458 aC)

LA PÍTIA. --Primerament, faig en la meva pregària un lloc d'honor, entre els déus, a la primera profetessa, la Terra; després d'ell, a Temis, que va seure la segona en aquest setial oracular de la seva mare, com diu un relat; en la tercera atribució, Temis volent-ho, i sense violència de ningú, una altra Titànida, filla de la Terra, s'hi assegué, Febe; i ella l'ofereix, en present de naixença, a Febos -Febos que té de Febe aquest sobrenom.

[...]

La pau, per a la ventura de les seves cases, és avui amb els ciutadans de Pal·las: Zeus, que tot ho veu, i la Parca així s'acorden. -I ara llanceu l'alarit en respost al nostre cant!

Èsquil. Coèfores (458 aC)

ORESTES. --Hermes Infernal, posa els ulls en el patern venciment, i sigues el salvador, l'aliat de mi que t'imploro. Arribo en aquesta terra i torno de l'exili.

[...]


Melodrama

Vet aquí la tercera tempesta que amb el seu bufarut ha descarregat sobtosa sobre les sales reials!

Uns infants devorats iniciaren les desventures -miserament per a Tiestes!

Després, el fat d'un heroi reial: degollat al bany finà el cabdill guerrer dels aqueus. I ara encara, ha vingut, qui sap d'on -¿què diré? ¿un salvador, la mort? ¿On s'acabarà doncs, on s'aturarà, per fi adormida, la ira d'Ate?

Èsquil. Agamèmnon (458 aC)

EL GUAITA. --Als déus imploro la fi de les meves penes, una llargada anyal de vigilància, que passada dormint al sostre dels Atrides, de qui sap el temps, com un gos, m'ha ensenyat a conèixer l'assemblea dels astres nocturns, i aquells sobretot que porten l'hivern i l'estiu als homes, prínceps lluminosos que brillen enmig de l'èter, dels quals sé quan es consumen, i els llevants.


[...]


EGIST. --Sàpigues que em pagaràs cara la teva bogeria d'avui.
EL CORIFEU. --Coratge, estarrufa't, com un gall al costat de la seva gallina!
CLITEMNESTRA. --No facis cabal d'aqueixos vans lladrucs. Jo i tu, senyors d'aquest palau, ho posarem tot en ordre.

Sòfocles. Les dones de Traquis (segle V aC)

DEIANIRA. —És una dita al món, ja d'antic declarada, que no es pot saber d'un mortal, abans de la seva mort, si la vida li ha estat bona o dolenta; però jo, la meva, fins abans d'haver fet cap a l'Hades, sé bé que només té desventures i feix.


[...]

EL CORIFEU. —Tu tampoc, joveneta, no et quedis aquí, lluny de casa teva. Has vist unes morts terribles, unes estranyes morts, i unes sofrences múltiples, tot just ara patides; i res de tot això que no sigui Zeus.

Sòfocles. Antígona (Segle V aC)

ANTÍGONA. —Ets de la meva sang, germana en tot, Ismene estimada; tu saps quantes desventures Edip va desfermar. Però, ¿en saps ni una que Zeus no consumi mentre encara som vives? Perquè no hi ha cosa dolorosa -no parlem de desastre-, no hi ha vergonya ni infàmia, que entre les teves desventures i les meves jo no hagi vist. Avui mateix, ¿què és encara aquest edicte que el general, diuen, ha promulgat al poble en armes? ¿En saps res? ¿O ignores que per als qui estimem vénen desgràcies d'enemics?

[...]

EL CORIFEU. —De molt el seny és la primera cosa de la felicitat. I cal no ésser gens impiu amb els déus; perquè els grans mots dels inflats per l'orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny.

Sòfocles. Antígona (segle V aC)

— Cara Ismene, germana meva estimada, saps d'algun mal que vingui d'Èdip que Zeus no hagi acomplert encara en les nostres vides? No hi ha res de dolorós ni exempt de dissort, ni res de vergonyós ni d'infamant que jo no hagi vist en els teus mals ni en els meus. I ara, què és aquest edicte de què parla tota la ciutat, aquest que acaba de promulgar el general? En saps alguna cosa? N'has sentit res? Ignores, potser, els mals que els enemics projecten contra els nostres éssers estimats?

— No m'ha arribat cap notícia de les persones estimades, Antígona, ni plaent ni dolorosa, d'ençà que vam veure'ns privats dels dos germans, morts el mateix dia per mà mútua. Després que, aquesta mateixa nit, s'ha retirat l'exèrcit dels argius, no m'ha pervingut cap altra nova que em faci ni més feliç ni més dissortada.

(..)

Corifeu: — El seny és, en molt, la primera condició per a la felicitat. I non convé captenir-se amb impietat amb els déus, perquè els orgullosos paguen les seves paraules arrogants amb malastres infinits i només amb la vellesa aprenen a ésser assenyats.