EDIP. Infants, jove nissaga del nostre Cadmos antic, ¿què feu aquí, en aquesta postura, tan afanyosos, coronats de rams suplicants? La ciutat mentrestant és plena de fumeres d'encens, plena de peans i de planys. Això, jo no he cregut haver-ho de saber per missatgers, fills meus, i he vingut aquí jo mateix, jo, Edip -Edip que té un nom per a tothom il·lustre. Vejam, bon vell, explica't: t'escau, pels anys, que portis la paraula. ¿En quina actitud sou aquí? ¿És por, és un desig? Estigues segur que us vull donar ajuda. ben de mal adolorar seria, si no em commogués de veure-us així de genolls.
[...]
EL CORIFEU. Habitants de Tebes, la meva pàtria, mireu: aquell Edip, aquell expert en enigmes famosos, que era un home tan poderós, del qual ningú de la ciutat no podia contemplar la sort sense enveja, vegeu avui a quina maror d'esfereïdora desgràcia ha fet cap! De manera que, ningú que sigui mortal, considerem el seu darrer dia per proclamar-lo feliç; guardem-nos de fer-ho fins que hagi passat el terme de la seva vida sense haver sofert una pena.
