Hi ha escriptors, no gaires, que són accessibles a qualsevol persona de qualsevol edat i a qualsevol època de la seva vida —Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tostói— i n'hi ha d'altres que s'obren amb tota la plenitud tan sols en un moment determinat: Montaigne és un d'aquests. No es pot ser massa jove ni mancat d'experiència i desenganys per apreciar-lo com cal, i el seu pensament lliure i impertorbable és encara més beneficiós quan es mostra a una generació que, com la nostra, ha estat llançada pel destí a un devessall catastròfic de proporcions mundials. Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l'individu i, dins d'aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d'una catàstrofe de masses. Tan sols quan un mateix ha desesperat i dubtat de la raó i de la dignitat humanes està capacitat per lloar com una proesa el fet que un individu es mantingui exemplarment íntegre enmig d'un caos mundial.
[...]
Rep l'extremunció el 13 de setembre de 1592. Amb ell s'extingeix la nissaga dels Eyquem i els Paçagon. No reposa, com el seu pare, entre els seus ancêtres, sinó sol, a l'església dels Feuillants de Bordeus: el primer i el darrer dels Montaigne i l'únic que ha llegat aquest nom a la posteritat.
