dissabte, 2 de juny del 2012

Carmen Laforet. Nada (1945)


Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado, y no me esperaba nadie.


[]


El aire de la mañana estimulaba. El suelo aparecía mojado con el rocío de la noche. Antes de entrar en el auto alcé los ojos hacia la casa donde había vivido un año. Los primeros rayos del sol chocaban contra sus ventanas. Unos momentos después, la calle de Aribau y Barcelona entera quedaban detrás de mí.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Arturo Pérez-Reverte. La piel del tambor (1995)


El pirata informàtic se infiltró en el sistema central del Vaticano once minutos antes de la medianoche. (...)

[]

(...) Unos ojos idénticos a los que Honorato Bonafé había visto por última vez antes de caer fulminado por la ira de Dios.
La Navata, noviembre de 1995

Juan Marsé. Ronda del Guinardó (1984)


El inspector tropezó consigo mismo en el umbral del sueño y se dijo adiós, vete al infierno. (...)

[]

(...) Rosita entró en el sombrio zaguán de la Casa silbando por oirse silbar, todavía con pelusilla de plumón en los dedos, los calcetines bailando en sus tobillos y la Moreneta en la cadera.

Juan Marsé. Un día volveré (1982)


Nestor tenía dieciséis años y aún llevaba la armónica sujeta al cinturón como si fuese una pistola.

[]

--Ya estoy, papá.
--Bien. Esconde la pistolita y vámonos.

Juan Marsé. Si te dicen que caí (1973)


Cuenta que al levantar el borde de la sábana que cubría al ahogado, revivió en la cenagosa profundidad de pantano de sus ojos abiertos un barrio de solares ruinosos y tronchados geranios cruzado de punta a punta silbidos de afilador, un remoto espejismo traspasado por el aullido azul de la verdad. (...)

[]

(...), ya ni arrestos mentales tenían para verse con la cara tapada por el pasamontañas y pistola en mano empujando la puerta giratoria de un Banco o colocando un explosivo. Hombres de hierro, forjados en tantas batallas, soñando como niños.

FIN

347


dilluns, 27 de febrer del 2012

Marina Espasa. La dona que es va perdre (2012)


PRIMERA PART
EL TOPÒGRAF

CORS EMBOLICATS


Tot li relliscava, amb aquelles mans de talp tan rosades i grosses. Va fer girar l'aixeta del punt blau com va poder. Es va mirar al mirall. Ja tenia nas. Els ulls se li estaven arrodonint. Va fer servir una de les ungles de la mà esquerra per obrir-se una escletxa al pit, que va engrandir fent pinça amb un polze i un índex humans, ja. El cor, que encara bategava, s'hi va esmunyir, va caure a la pica i la va omplir de sang. Sota el raig d'aigua freda, els batecs es van anar espaiant fins que la víscera es va encarcarar. Amb fil i agulla i quatre puntades, es va cosir l'escletxa: ja no hi havia manera de comptar les cicatrius que s'hi acumulaven. (...)


[]


(...) Gràcies al paviment silenciós, circulava sense fer soroll, com si nedés sobre l'asfalt.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Herman Melville. Bartleby, l'escrivent. Bartleby the Scrivener (1853)


Sóc un home més aviat gran. Aquests darrers trenta anys, la naturalesa de les meves activitats m'ha posat en un contacte més estret que no és habitual amb una mena de gent podríem dir-ne interessant i una mica singular, de la qual fins ara, que jo sàpiga, no s'ha escrit ben res: em refereixo als passants o escrivents.


[]


Ah, Bartleby! Ah, humanitat!