Aristòfanes. La Pau (421 aC)

SERVIDOR PRIMER.--Passa'm, passa'm un pastís per a l'escarabat. Tan de pressa com puguis!

SERVIDOR SEGON.--Aquí el tens. Engargalla-li, a aquesta bèstia maleïda, i que mai no endrapi un pastís més dolç que aquest.


[...]


TRIGEU. (Al cor.) --Prou que ho diràs quan en mengis, quan beguis vi a balquera. Himen, himeneu! Oh! Himen, himeneu! Oh! (Als espectadors.) Salve, salve, oh homes! Si em seguiu, menjareu pastissos.

Aristòfanes. Les vespes (422 aC)

SERVIDOR PRIMER. (Desperta el seu company.) --Ep, tu, què et passa, malaurat Xàntias?
SERVIDOR SEGON. --Aprenc com s'edludeix una guàrdia nocturna.
SERVIDOR PRIMER. --Això és que devies una gran pallissa a les teves costelles. ¿O és que no saps la mena de monstre que vetllem?
SERVIDOR SEGON. --Sí que ho sé; però desitjo oblidar una estoneta les meves misèries. (Es torna a endormiscar.)


[...]

COR. --Regira't, desfila en cercle, apunyega't la panxa, gita la cama al cel: torneu-vos com baldufes. El mateix sobirà rei del mar, el vostre pare, acut, adelitat pels seus minyons, aquests dansarins. Si us abelleix en alguna cosa la dansa, conduïu-nos de pressa cap ala porta, perquè això no ho havia fet mai ningú fins ara, acomiadar entre danses el cor d'una comèdia.

António Lobo Antunes. O esplendor de Portugal (1997)

24 de desembre de 1995

Quan vaig dir que havia convidat els meus germans a passar la nit de Nadal amb nosaltres
(dinàvem a la cuina i es veien les grues i els vaixells enllà de les últimes teulades d'Ajuda)
la Lena em va omplir el plat de fum, va desaparèixer entre el fum i mentre desapareixia la seva veu va entelar els vidres abans d'esborrar-se també

--Fa quinze anys que no veus els teus germans

[...]


i jo corrent per la sorra en direcció als meus pares, amb el barret de palla que em relliscava cap al clatell, feliç, sense necessitat de demanar-los si m'estimaven.

FINIS LAUS DEO

Plató. Crítias (Segle IV aC)

TIMEU.- Que bé em sento, Sòcrates, ara que, com descansant després d'un llarg viatge, tinc la satisfacció de donar per acabada la caminada del discurs! I demano al déu que va néixer realment fa tant de temps i que ara acabem de fer néixer amb paraules que ens concedeixi que puguem retenir tot el que ha estat dit amb harmonia, i que si, sense voler, s'ha dit alguna cosa fora de to, ens imposi la pena que calgui. Ara bé, la pena que ha de pagar el qui ha cantat fora de to és que recuperi l'harmonia. Per tant, a fi que puguem anar endavant i parlar correctament sobre el naixement dels déus, hem de pregar que ens atorgui el fàrmac més acabat i excel·lent de tots els fàrmacs, val a dir, el coneixement. I, feta aquesta pregària inicial, deixem a Crítias que, tal com s'havia convingut, continuï el discurs.


[...]


Ara bé, Zeus, el déu dels déus que regna per les lleis, com que té la capacitat d'observar totes aquestes coses, veient de quina manera aquella noble dinastia s'havia tornat miserable, decidí infligir-los un càstig per tal que tornessin al bon seny i visquessin amb moderació. Va reunir tots els déus en el més noble dels seus palaus, el que està bastit al bell mig de tot l'univers, des d'on contempla tot el que s'esdevé. I, havent-los reunit, els digué...

Plató. Timeu (segle IV aC)

SÒCRATES.- Un, dos, tres..., però, Timeu estimat, ¿on és el quart dels qui ahir vaig convidar i que avui m'havia de retornar la invitació?

TIMEU.- Es deu haver trobat malament, Sòcrates, ja que no hauria pas faltat en aquesta trobada si li hagués estat possible de venir.

[...]

I ara ens toca de dir que hem arribat ja a la fi del nostre discurs sobre l'univers. Aquest món nostre, havent acollit els vivents mortals i immortals que l'emplenen, és un Vivent visible que conté els vivents visibles, imatge sensible del déu intel·ligible, un sol món, el més gran, el millor, el més bell, el més perfecte, criatura única.

Veda de la glorificació o Rgveda (s. XII aC)

Lloo foc (agni), el sacerdot de la llar (purohita), representant (rtvik) de Déu en acte del sacrifici de foc. A ell qui és el sacerdot oferent (hotr), qui ens omple dels dons més valuosos.

Rgvedamantrasamhità, mandala 1, reà 1, mantra 1

L'Absolut és perfecte i complet; essent així perfecte i complet, tot allò que emana d'Ell, també és perfecte i complet en si mateix, i encara que d'Ell emanen tantes unitats perfectes i completes, Ell roman perfecte i complet.

Brhadàranyaka Upanisad, adhyàya 5.1

Miguel de Unamuno. Sant Manuel Bo, Màrtir (1930)

Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
Sant Pau: 1a Corints, 15, 19

Ara que el bisbe de la diocesi de Renada, a la qual pertany aquesta la meva estimada aldea de Valverde de Lucena, està, segons es diu, promovent el procés per a la beatificació del nostre don Manuel, o, millor, Sant Manuel Bo, que va ser pàrroc en aquesta, vull deixar aquí consignat, a tall de confessió i només Deu sap, que no jo, amb quin destí, tot el que sé i recordo d'aquell varó matriarcal que va omplir tota la més endinsada vida de la meva ànima, que va ser el meu vertader pare espiritual, el pare del meu esperit, del meu, el d'Àngela Carballino.


[...]


Y ahora, antes de cerrar este epílogo, quiero recordarte, lector paciente, el versillo noveno de la Epístola del olvidado apóstol San Judas -¡lo que hace un nombre!-, donde se nos dice cómo mi celestial patrono, san Miguel Arcángel -Miguel quiere decir «¿Quién como Dios?», y arcángel, archimensajero-, disputó con el diablo -diablo quiere decir acusador, fiscal- por el cuerpo de Moisés y no toleró que se lo llevase en juicio de maldición, sino que le dijo al diablo: «El Señor te reprenda». Y el que quiera entender que entienda. Quiero también, ya que Ángela Carballino mezcló a su relato sus propios sentimientos, ni sé que otra cosa quepa, comentar yo aquí lo que ella dejó dicho de que si Don Manuel y su discípulo Lázaro hubiesen confesado al pueblo su estado de creencia, este, el pueblo, no les habría entendido. Ni les habría creído, añado yo. Habrían creído a sus obras y no a sus palabras, porque las palabras no sirven para apoyar las obras, sino que las obras se bastan. Y para un pueblo como el de Valverde de Lucerna no hay más confesión que la conducta. Ni sabe el pueblo qué cosa es fe, ni acaso le importa mucho. Bien sé que en lo que se cuenta en este relato, si se quiere novelesco -y la novela es la más íntima historia, la más verdadera, por lo que no me explico que haya quien se indigne de que se llame novela al Evangelio, lo que es elevarle, en realidad, sobre un cronicón cualquiera-, bien sé que en lo que se cuenta en este relato no pasa nada; mas espero que sea porque en ello todo se queda, como se quedan los lagos y las montañas y las santas almas sencillas asentadas más allá de la fe y de la desesperación, que en ellos, en los lagos y las montañas, fuera de la historia, en divina novela, se cobijaron.