Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Exercicis d'espill (2010)

RELAT

Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: "Jo també sóc de Cassà de la Selva" i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa.

Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Somreia, mentre us apunyalava?"

((A la manera de Raymond Queneau, Lluís escriu la mateixa història de 123 maneres diferents.))

Eva Piquer. Dietari desacomplexat (AVUI, 26.04.2010)

El millor de les bones novel·les comença quan s'acaben

La primera frase no és ni de bon tros la més important. A vegades el millor d'una novel·la comença quan l'acabes. Quan la història que has llegit se t'instal·la a dins amb vocació d'okupa. Recordem com comencen certes novel·les, sí, però no és tant perquè el principi sigui bo com perquè la novel·la és bona. El repte de l'escriptor, més que el principi, és el final. Saber arribar a bon port. El pitjor, deia Orson Welles, és quan acabes un capítol i la màquina d'escriure no t'aplaudeix.

Hi ha lectors previsors que comencen els llibres per l'última pàgina, per no quedar-se amb la incògnita si tinguessin la mala sort de morir-se a mitja lectura. Però la majoria de mortals comencem pel principi amb l'esperança d'arribar al final. I de sobreviure per explicar-ho. D'aquí una de les gràcies de la primera frase: és la més llegida.

Jo tampoc crec en Déu i també el trobo a faltar

La primera frase de l'últim llibre de Julian Barnes, Res a témer (Angle), descriu perfectament el meu ateisme: "No crec en Déu, però el trobo a faltar". Sí senyor, és ben bé això. Tinc la desgràcia de ser atea, voldria deixar de ser-ho, però no puc fer-hi més.

Barnes reflexiona sobre la mort, la dels seus i la pròpia: "Mai no he escrit cap llibre, llevat del primer, sense que, en algun moment, consideri la possibilitat de morir-me abans d'acabar-lo". Diu que un amic novel·lista també solia tenir aquesta por, però per un motiu afegit: "Perquè apareixeria algun malparit que l'acabaria per tu". I ja seria casualitat que sabés trobar-hi un bon final.

George Orwell. Homenatge a Catalunya (Homage to Catalonia, 1938)

A les Casernes Lenin de Barcelona, la vigília del dia en què vaig allistar-me a les milícies, vaig veure un milicià italià dret davant la taula dels oficials.


[...]


Quina finalitat se serveix en dir que homes com en Maxton estan a sou del feixisme? L'única finalitat que se serveix és de fer impossible tota discussió seriosa. és com si, enmig d'un torneig d'escacs, un dels partcipants es posés a cridar, de sobte, que el seu contrincant és culpable d'un delicte d'incendi provocat o de bigàmia. El punt que realment es tracta d'escatir resta inafectat. El libel no resol res.

Thomas Mann. Mario i el Màgic (Mario und der Zauberer, 1930)

Torre di Venere em deixà el record d'una atmosfera desagradable.

[...]

Un final horripilant, fatal. I malgrat tot, un final que era un alliberament. No vaig poder, ni podria ara, interpretar-lo d'altra manera.

Doris Lessing. El quadern daurat (The Golden Notebook, 1962)

Dones lliures I

Anna es troba amb la seva amiga Molly a l'estiu del 1957, després d'una separació...

Les dues dones eren totes soles en un pis de Londres.
--La qüestió és --va dir Anna, quan la seva amiga va tornar del telèfon del replà--, la qüestió és que, pel que veig, tot se'n va en orris.


[...]


Hi va haver un silenci curt, que Molly va trencar quan va exclamar:
--Que curiós que és tot això, ¿oi, Anna?
--Moltíssim.
Al cap de molt poca estona, Anna va dir que havia de tornar amb Janet, perquè ja devia haver tornat del cine, on havia anat amb una amiga.
Les dues dones es van fer petons i es van separar.

Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, 1912)

En Gustav Aschenbach, o milldit, Von Aschenbach, com es deia oficialment d'ença que complí els cinquanta anys, havia sortit de la seva casa del carrer del Príncep Regent, a Munic, per emprendre tot sol una llarga passejada, una tarda de primavera de l'any 19..., sota un cel gris, amb cara de mal temps que d'un mes a aquesta banda semblava amenaçar la pau del nostre continent.


[...]


Passaren uns quants minuts abans no vingueren a socórrer-lo: havia caigut de costat a la cadira. El portaren a la seva cambra. I aquell mateix dia, el món, respectuosament commogut, rebé la nova de la seva mort.

Philip Pettit. Republicanisme (1997)

Seria utòpic pensar que el que passa en política està en funció de les idees normatives que circulen per aquest paisatge.

[...]

El projecte, doncs, culmina de la manera més natural en la concepció d'una societat on regnen la civilitat i la confiança.

(Traducció de Sara Sicart i Rosó Gorgori)