Sòfocles. Les dones de Traquis (segle V aC)

DEIANIRA. —És una dita al món, ja d'antic declarada, que no es pot saber d'un mortal, abans de la seva mort, si la vida li ha estat bona o dolenta; però jo, la meva, fins abans d'haver fet cap a l'Hades, sé bé que només té desventures i feix.


[...]

EL CORIFEU. —Tu tampoc, joveneta, no et quedis aquí, lluny de casa teva. Has vist unes morts terribles, unes estranyes morts, i unes sofrences múltiples, tot just ara patides; i res de tot això que no sigui Zeus.

Sòfocles. Antígona (Segle V aC)

ANTÍGONA. —Ets de la meva sang, germana en tot, Ismene estimada; tu saps quantes desventures Edip va desfermar. Però, ¿en saps ni una que Zeus no consumi mentre encara som vives? Perquè no hi ha cosa dolorosa -no parlem de desastre-, no hi ha vergonya ni infàmia, que entre les teves desventures i les meves jo no hagi vist. Avui mateix, ¿què és encara aquest edicte que el general, diuen, ha promulgat al poble en armes? ¿En saps res? ¿O ignores que per als qui estimem vénen desgràcies d'enemics?

[...]

EL CORIFEU. —De molt el seny és la primera cosa de la felicitat. I cal no ésser gens impiu amb els déus; perquè els grans mots dels inflats per l'orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny.

Fiodor Dostoievski. Crim i càstig (1866)

Un dia extremadament xafogós de començaments del mes de juliol, a l'hora foscant, un jove sortia de la seva cambra de rellogat del carreró de S... i, ja a fora, s'encaminava lentament, com no acabant-se de decidir, cap al pont de K...

[...]

Però ací comença ja una nova història, la història de la renovació lenta d'un home, la història de la seva regeneració progressiva, del seu pas gradual d'un món a un altre, a una realitat fins aleshores completament inconeguda. Això podria ésser la matèria d'una altra narració, però aquesta està acabada.

FI

(Prestuplenie i nakazanie. Traducció directa del rus d'Andreu Nin, 1929)

William Thackeray. La fira de les vanitats. Una novel·la sense heroi (1848)

1. CHISWICK MALL

Un assolellat matí del mes de juny de la primera dècada del segle actual, arribà davant la portalada reixada del col·legi per a senyoretes de Chiswick Mall, que dirigeix la senyoreta Pinkerton, un carruatge familiar, arrossegat, a quatre milles per hora, per un tronc de ferrenys i llustrosos cavalls guarnits amb arnesos brunyits i lluents, el qual era guiat per un cotxer gras, cofat amb una perruca i un capell de tres puntes. El lacai negre, que seia al pescant a frec del gras cotxer, estirà les cames garrelles tan bon punt el vehicle s'aturà davant la brillant placa de bronze on figurava el nom de la senyoreta Pinkerton, i quan tocà la campaneta, més d'una vintena de caparrons aparegueren a les estretes finestres del vell edifici de rajols. No solament això: un observador perspicaç hauria pogut reconèixer el nassiró vermell de la bonassa senyoreta Jemima Pinkerton, que apuntava entre els testos de geranis que hi havia a la finestra de la seva cambra.

Orahan Pamuk. Istanbul. Ciutat i records (2003)

1

L'ALTRE ORHAN

Des de ben petit i durant molts anys, he sospitat que en algun lloc dels carrers d'Istanbul, en una casa semblant a la nostra, hi vivia un altre Orhan que se m'assemblava en tot, que era el meu bessó, exactament igual que jo. No recordo on vaig tenir aquesta idea, ni com se'm va acudir. Molt probablement se'm va gravar a conseqüència d'un llarg procés reeixit de malentesos, coincidències, jocs i pors. Per poder explicar el que sentia quan aquell somni em començava a espurnejar al cap explicaré un dels primers moments en què el vaig notar de manera més clara.


[...]

—No seré pintor —vaig dir—. Seré escriptor.

Francisco de Quevedo. La vida del Buscón (1626)

Capítulo primero. En que cuenta quién es y de dónde

Yo señor, soy de Segovia. Mi padre se llamó Clemente Pablo, natural del mismo pueblo; Dios le tenga en el cielo. Fue, tal como todos dicen, de oficio barbero; aunque eran tan altos sus pensamientos, que se corría de que le llamasen así, diciendo que el era tundidor de mejillas y sastre de barbas. Dicen que era de muy buena cepa, y, según él bebía, es cosa para creer.

[...]


(...) determiné, consultándolo primero con la Grajal, de pasarme a Indias con ella, a ver si, mudando mundo y tierra, mejoraría mi suerte. Y fueme peor, como v. m. verá en la segunda parte, pues nunca mejora su estado quien muda solamente de lugar, y no de vida y costumbres.

Stefan Zweig. Montaigne (1942)

Hi ha escriptors, no gaires, que són accessibles a qualsevol persona de qualsevol edat i a qualsevol època de la seva vida —Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tostói— i n'hi ha d'altres que s'obren amb tota la plenitud tan sols en un moment determinat: Montaigne és un d'aquests. No es pot ser massa jove ni mancat d'experiència i desenganys per apreciar-lo com cal, i el seu pensament lliure i impertorbable és encara més beneficiós quan es mostra a una generació que, com la nostra, ha estat llançada pel destí a un devessall catastròfic de proporcions mundials. Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l'individu i, dins d'aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d'una catàstrofe de masses. Tan sols quan un mateix ha desesperat i dubtat de la raó i de la dignitat humanes està capacitat per lloar com una proesa el fet que un individu es mantingui exemplarment íntegre enmig d'un caos mundial.

[...]

Rep l'extremunció el 13 de setembre de 1592. Amb ell s'extingeix la nissaga dels Eyquem i els Paçagon. No reposa, com el seu pare, entre els seus ancêtres, sinó sol, a l'església dels Feuillants de Bordeus: el primer i el darrer dels Montaigne i l'únic que ha llegat aquest nom a la posteritat.