Doris Lessing. El quadern daurat (The Golden Notebook, 1962)

Dones lliures I

Anna es troba amb la seva amiga Molly a l'estiu del 1957, després d'una separació...

Les dues dones eren totes soles en un pis de Londres.
--La qüestió és --va dir Anna, quan la seva amiga va tornar del telèfon del replà--, la qüestió és que, pel que veig, tot se'n va en orris.


[...]


Hi va haver un silenci curt, que Molly va trencar quan va exclamar:
--Que curiós que és tot això, ¿oi, Anna?
--Moltíssim.
Al cap de molt poca estona, Anna va dir que havia de tornar amb Janet, perquè ja devia haver tornat del cine, on havia anat amb una amiga.
Les dues dones es van fer petons i es van separar.

Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, 1912)

En Gustav Aschenbach, o milldit, Von Aschenbach, com es deia oficialment d'ença que complí els cinquanta anys, havia sortit de la seva casa del carrer del Príncep Regent, a Munic, per emprendre tot sol una llarga passejada, una tarda de primavera de l'any 19..., sota un cel gris, amb cara de mal temps que d'un mes a aquesta banda semblava amenaçar la pau del nostre continent.


[...]


Passaren uns quants minuts abans no vingueren a socórrer-lo: havia caigut de costat a la cadira. El portaren a la seva cambra. I aquell mateix dia, el món, respectuosament commogut, rebé la nova de la seva mort.

Philip Pettit. Republicanisme (1997)

Seria utòpic pensar que el que passa en política està en funció de les idees normatives que circulen per aquest paisatge.

[...]

El projecte, doncs, culmina de la manera més natural en la concepció d'una societat on regnen la civilitat i la confiança.

(Traducció de Sara Sicart i Rosó Gorgori)

Pier Paolo Pasolini. El somni d'una cosa (1948-1949)

Des del Matí, si el dia és clar, la carretera comarcal i els camins rurals que porten a Casale s'omplen de gent que va a la fira del dilluns de Pasqua.

[...]

Eren el Nini, Milio i els altres companys que la portaven damunt les espatlles: (...), van anar marxant cap a l'església.

Tomás Eloy Martínez. Santa Evita (1995)

1
"Mi vida es de ustedes"

Al despertar de un desmayo que duró más de tres días, Evita tuvo al fin la certeza de que iba a morir.


[...]


Hubo un momento en que me dije: Si no la escribo, voy a asfixiarme. Si no trato de conocerla escribiéndola, jamás voy a conocerme yo. En la soledad de Highland Park, me senté y anoté estas palabras: "Al despertar de un desmayo que duró más de tres días, Evita tuvo al fin la certeza de que iba a morir". Era una tarde impasible de otoño, el buen tiempo cantaba desafinando, la vida no se detenía a mirarme.

Desde entonces, he remado con las palabras, llevando a Santa Evita en mi barco, de una playa a la otra del ciego mundo. No sé en qué punto del relato estoy. Creo que en el medio. Sigo, desde hace mucho, en el medio. Ahora tengo que escribir otra vez.

Demòstenes. Sobre la corona (s. IV aC)

La deessa (1927) d'Àngel Tarrac, Palau Reial de Pedralbes

[...]


Així, doncs, que cap de vosaltres, oh déus tots, no permeti aquestes coses, ans infoneu-los preferentment millors designis i sentiments. Però si, malgrat tot, són inguaribles, feu que morin exterminats per ells mateixos i anihilats del tot per terra i per mar, i a nosaltres, els restants, atorgueu-nos com més aviat millor l'alliberament dels perills que ens amenacen i una salvació segura.

Leibniz. Monadologia (1714)

LES PRINCIPES DE LA PHILOSOPHIE
OU
LA MONADOLOGIE

(1) La Monade dont nous parlerons ici, n'est autre chose, qu'une substance simple, qui entre dans les composés; simple, c'est à dire, sans parties.

PRINCIPIA PHILOSOPHIAE, AUTORE G. G. LEIBNITIO.

1 Monas, de qua dicemus, non est nisi substantia simplex, quae in composita ingreditur. Simplex dicitur, quae partibus caret.

Principis de Filosofia o MONADOLOGIA

(1) La Mònada, de la qual anem a parlar aquí, no és sinó una substància simple que entra en els compostos; simple vol dir sense parts.


[...]


(90) Enfin sous ce governement parfait il n'y aura point de bonne Action sans recompense, point de mauvaise sans chatiment: et tout doit reüssir au bien des bons; (...) si nous sommes attachés, comme il faut à l'Auteur du tout, non seulement comme à l'Architecte et à la cause efficiente de nôtre être, mais encore comme à nôtre Maître, et à la cause Finale qui doit faire tout le but de nôtre volonté, et peut seul faire nôtre bonheur.