Julio Cortázar. Rayuela (1963)

¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.

(…)

Era así, la armonía duraba increíblemente, no había palabras para contestar a la bondad de esos dos ahí abajo, mirándolo y hablándole desde la rayuela, porque Talita estaba parada sin darse cuenta en la casilla tres, y Traveler tenía un pie metido en la seis, de manera que lo único que él podía hacer era mover un poco la mano derecha en un saludo tímido y quedarse mirando a la Maga, a Manú, diciéndose que al fin y al cabo algún encuentro había, aunque no pudiera durar más que ese instante terriblemente dulce en el que lo mejor sin lugar a dudas hubiera sido inclinarse apenas hacia fuera y dejarse ir, paf se acabó.

* * *

Sòfocles. Antígona (segle V aC)

— Cara Ismene, germana meva estimada, saps d'algun mal que vingui d'Èdip que Zeus no hagi acomplert encara en les nostres vides? No hi ha res de dolorós ni exempt de dissort, ni res de vergonyós ni d'infamant que jo no hagi vist en els teus mals ni en els meus. I ara, què és aquest edicte de què parla tota la ciutat, aquest que acaba de promulgar el general? En saps alguna cosa? N'has sentit res? Ignores, potser, els mals que els enemics projecten contra els nostres éssers estimats?

— No m'ha arribat cap notícia de les persones estimades, Antígona, ni plaent ni dolorosa, d'ençà que vam veure'ns privats dels dos germans, morts el mateix dia per mà mútua. Després que, aquesta mateixa nit, s'ha retirat l'exèrcit dels argius, no m'ha pervingut cap altra nova que em faci ni més feliç ni més dissortada.

(..)

Corifeu: — El seny és, en molt, la primera condició per a la felicitat. I non convé captenir-se amb impietat amb els déus, perquè els orgullosos paguen les seves paraules arrogants amb malastres infinits i només amb la vellesa aprenen a ésser assenyats.

Plató. Critó (segle IV aC)

— Per què compareixes a aquesta hora, Critó? O és que no és encara molt dejorn?

— Molt, encara.

— Quina hora deu ser?

— Punta d'alba.

— M'estranya que el guarda de la presó t'hagi volgut deixar entrar.

— Ens coneixem de venir sovint aquí, Sòcrates, i a més a més ha rebut de mi algunes gratificacions.

— Has arribat ara, o ja fa estona?

— Ja fa una estona.

— I doncs, per què no em despertaves de seguida, en comptes de seure en silenci al meu costat?

(...)

— (...) Sàpigues només que de tot això que ara em sembla, si parles en contra, parlaràs en va. Però si creus poder aconseguir res, parla.

— No tinc res a dir, Sòcrates.

— Deixa-ho córrer, doncs, Critó, i fem allò que jo dic, ja que el déu ens duu per aquesta via.

Immanuel Kant. Crítica de la raó pura (1781)

No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, perquè amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les lligui o les separi i elabori així la matèria bruta de les impressions per aconseguir un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.

Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experiencial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Plató. Apologia de Sòcrates (segle IV aC)

Ciutadans d'Atenes! No sé en quina mesura heu estat impressionats pel que us han dit els meus acusadors. val a dir que jo mateix, en escoltar les seves paraules, he estat a punt de no reconèixer-m'hi: tan persuasivament han parlat.

No obstant això, de veritat, per dir-ho clar i net, no han dit res. Sobretot m´ha sobtat una de les nombroses mentides que han engegat, aquella en què deien que calia que vosaltres anéssiu amb compte de no deixar-vos enganyar per mi, que, segons el seu parer, sóc hàbil a parlar.

Això em sembla el súmmum del desvergonyiment, ja que no tenen vergonya de ser contradits per mi amb la realitat, quan es faci palès que no sóc gens ni mica hàbil a parlar. Naturalment, si no és que consideren hàbil a parlar el qui diu la veritat. Si així ho entenen, estaria d'acord que sóc un orador, però no segons el seu criteri. De fet els acusadors, com us dic, no han dit bo i res de verídic; de mi, en canvi, escoltareu tota la veritat.


(...)


Però ja és l'hora d'anar-nos-en: jo a morir, vosaltres a viure.

Qui de nosaltres emprèn un camí millor? Això només ho sap el déu.

Plató. Gòrgias (segle IV aC)

— Comenten que és així com cal, oh Sócrates, prendre part en el combat i en la guerra.

— És potser allò que diuen, que ens hem presentat a misses dites, acabada la festa?

— Sí, i una festa molt agradable, perquè Gòrgias ha fet una exposició àmplia i interessant.

— Doncs la culpa d’això, Cal·licles, la té aquest, Querefont, que ens ha fet quedar massa estona a l’àgora.

— No hi fa res, Sócrates, també seré jo qui ho arrangi. Gòrgias és amic meu, saps, de manera que si ho vols et farà la demostració ara mateix, i si no ho vols, en una altra ocasió.

— Què dius, Querefont? És que li plauria d’escoltar Gòrgias, a Sócrates?

— Si és per això que hem vingut!

— Bé, aleshores podeu acudir a casa meva quan ho vulgueu: Gòrgias s’hi està i dissertarà davant vostre.

— Ben dit, Cal·licles! Ara, s’hi avindrà, a conversar amb nosaltres? Perquè jo voldria assabentar-me per ell mateix de com és la força de l’art d’aquest home, de què fa professió i de què ensenya; la resta de la seva exposició ja la pot fer un altre dia, com tu has dit.

— No hi haurà res com inquirir-ho d'ell mateix, Sòcrates, perquè precisament ara era en aquest punt de la seva exhibició: ens deia que els qui som aquí li preguntéssim el que volguéssim, i assegurava que té resposta per a tot.

— Parles com un llibre! Querefont, fes-li una pregunta.

— I què li pregunto?

— Qui és.

— Què vols dir?

— És com si fos per casualitat un artesà del calçat: et diria, no ho dubtis, que és un sabater. Entens què vull dir?

(...)

— (…) Per tant, fem servir de guia el nostre raonament, que ara hem vist clar: ell ens assenyala que aquesta és la manera més assenyada d’existir, viure i morir practicant la justícia i qualsevol altra virtut. Sí, seguim-lo i exhortem-hi els altres, i no adoptem l’altre en el qual confies i al qual m’indueixes, perquè no val res, Cal·licles.

Plató. Fedre (segle IV aC)

— Estimat Fedre, d’on véns i a on vas?

— Vinc de trobar-me amb Lísias, el fill de Cèfal, Sócrates, i me’n vais al passeig que hi ha fora muralles, hi he pasta una bella estona assegut, des de l’aurora. Segueixo el consell del nostre comú amic Acumen i banderejo pels camins; ell diu que no és tan cansat com fer-ho pels carrers.

(…)

— Així serà; ara anem-nos-en, Sòcrates, que la calor ja ha minvat.

— No s’escau primer de pregar els déus d’aquí, i després marxar?

— Sí, com no?

— Estimat Pan i tots els altres déus d’aquest lloc, concediu-me de tornar-me bell en el meu interior, i que allò que tinc exterior s’ajusti i sigui amic del meu interior. Que tingui per ric el qui és savi. I que tingui la suma de diners que no pugui dur i emportar-se´n un que no sigui prudent. Demanem alguna cosa més, Fedre? Perquè amb aquest prec jo ja en tinc prou.

— Demana això també per a mi, perquè els béns dels amics són comuns.

— Anem-nos-en.