dijous, 30 d’abril del 2009

Plaute. Amfitrió (201)


MERCURI. -- Així com voleu que us asseguri, propici, guanys en el vostre mercadeig, en les compres i en les vendes, i us assisteixi en tota cosa; així com voleu que els afers i comptes meni jo a bon acabament, a l'estranger i en el país, i que amb un bon i abundós guany prosperi contínuament les empreses començades i les que heu de començar; així com voleu que us porti, a vosaltres i a tots els vostres, bones notícies; (...), d'aquesta mateixa manera fareu silenci per a aquesta representació, i semblantment tots sereu, aquí, àrbitres equitables i justos.


[...]


AMFITRIÓ. --Faré tal com tu, Júpiter, manes, i et prego que, les teves prometences, les compleixis. Entraré a veure la meva muller; acomiado el vell Tirèsias. --Ara, espectadors, en honor al suprem Júpiter, aplaudiu ben fort.

John Rawls. El dret de gents (1999)


INTRODUCCIÓ

1. Per "dret de gents" entenc una concepció política particular de l'equitat i la justícia que s'aplica als principis i les normes del dret internacional i la seva pràctica. Utilitzaré el terme "societat dels pobles" per referir-me a tots aquells pobles que segueixen els ideals i principis del dret de gents en les seves relacions recíproques. Aquests pobles tenen els seus propis governs, que poden ser règims constitucionals lliberals, democràtics o no, però decents.


[...]


Si no és possible una raonablement justa societat dels pobles els membres de la qual subordinin els seu poder a fins raonables, i si els éssers humans són sobre manera amorals, si no incurablement egoistes i cínics, podríem preguntar amb Kant si paga la pena que els éssers humans visquin sobre la terra. ("Si la justícia pereix, llavors no paga la pena per als humans viure sobre la terra." Kant, Rechtslebre, 49, VI, 332.)

Plaute. Asinaria, la comèdia dels ases (212)


EL CAP DE LA COLLA: Presteu-nos atenció, si us plau, espectadors, tot seguit. I que la cosa vagi bé per a mi, i per a aquesta colla, per als seus amos i per als qui l'han llogada. I ara, tu, cridador, fes tot aquest públic orelles.


[...]


EL CAP DE LA COLLA: Aquest vell, si d'amagat de la muller s'ha donat un gust, no ha fet res de nou ni d'extraordinari, ni de diferent del que els altres solen fer.
Ningú no és d'un natural tan rígid, ni d'un pit tan ferm que, quan se'n presenta ocasió, no es doni bona vida. Ara, si voleu intercedir perquè aquest vell no sigui aporrinat, ens pensem que podreu aconseguir-ho, si aplaudiu ben fort.

diumenge, 26 d’abril del 2009

John Rawls. Una teoria de la justícia (1971)


CAPÍTOL I
LA JUSTÍCIA COM A IMPARCIALITAT

En aquest capítol introductori esbossaré algunes de les idees principals de la teoria de la justícia que vull desenvolupar. L'exposició és informal i intenta preparar el camí per als raonaments més detallats que venen a continuació. (...)

1. El paper de la justícia

La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per molt atractiva i aclaridora que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; d'igual manera, no importa que les lleis i institucions estén ordenades i siguin eficients; si són injustes han de ser reformades o abolides. Cada persona té una inviolabilitat basada en la justícia que fins i tot el benestar de la societat com un tot no pot trepitjar. És per aquesta raó per la qual la justícia nega que la pèrdua de llibertat per a alguns sigui correcta pel fet que un bé major sigui compartit per altres. No permet que els sacrificis imposats a uns siguin sobrevalorats per la major quantitat d'avantatges gaudides per molts. Per tant, en una societat justa, les llibertats de l'igualtat de ciutadania es consideren com a establertes definitivament, els drets assegurats per la justícia no es troben subjectes a regatejos polítics ni al càlcul d'interessos socials. L'única cosa que ens permet assentir a una teoria errònia és la manca d'una millor; anàlogament una injustícia només és tolerable quan és necessària per evitar una injustícia encara major. Sent les primeres virtuts de l'activitat humana, la veritat i la justícia no poden estar subjectes a transaccions.


[...]


La perspectiva de l'eternitat no és cap perspectiva des d'un cert lloc, més enllà del món, ni l punt de vista d'un ésser transcendent; més aviat, és una certa forma de pensament i de sentiment que les persones racionals poden adoptar en el món. I, en fer-lo així, poden, qualsevol que sigui la seva generació, integrar en un únic esquema totes les perspectives individuals, i atènyer, conjuntament, uns principis reguladors que puguin ser confirmats per tothom, en viure d'acord amb ells, cadascú des del seu propi punt de vista. La puresa de cor, si es pogués aconseguir, consistiria a veure clarament i en actuar amb indulgència i autodomini des d'aquesta posició.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Charles Darwin. L'origen de les espècies (1859)


INTRODUCCIÓ

Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a Sud-Amèrica i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d'aquell continent. Em va semblar que aquests fets aclarien una mica l'origen de les espècies -aquest misteri de misteris, com ha estat anomenat per un dels nostres més grans filòsofs. De tornada a casa, se'm va acudir, el 1837, que potser es podria escatir alguna cosa sobre aquesta qüestió, tot acumulant i meditant pacientment tota mena de fets que hi tinguessin una possible relació. després de cinc anys de treball, em vaig permetre d'especular sobre el tema, i de redactar algunes notes curtes; vaig ampliar-les el 1844 en un esbós de conclusions que em semblaven probables: des d'aquest període fins al dia d'avui he perseguit incessantment el mateix objecte. Espero que se m'excusarà d'entrar en aquests detalls personals, perquè els dono per fer eure que no m'he precipitat pas a arribar a una decisió.


[...]


XIV RECAPITULACIÓ I CONCLUSIÓ

(...)

Observacions finals

En un futur llunyà veig camps oberts a recerques molt més importants. La psicologia es basarà en un fonament nou: el de la necessària adquisició gradual de cadascuna de les facultats i aptituds mentals. I s'aclarirà l'origen de l'home i de la seva història.
Autors eminentíssims semblen estar totalment satisfets amb l'opinió que cada espècie fou creada independentment. Segons el meu parer, s'adiu més amb el que sabem de les lleis fixades pel Creador a la matèria el fet que la producció i l'extinció dels habitants passats i presents del món siguin degudes a causes secundàries, com les que determinen la naixença i la mort de l'individu. Quan considero tots els éssers no pas com a creacions especials, sinó com els descendents directes d'uns pocs éssers que visqueren molt abans que es diposités la primera capa del sistema silurià, em sembla que s'ennobleixen. Judicant pel passat , podem deduir amb seguretat que cap espècie vivent no transmetrà la seva semblança inalterada a un esdevenidor distant. I, de les espècies vivents avui dia, molt poques, transmetran progènie de cap mena a un esdevenidor llunyà; ja que la manera en què estan agrupats tots els éssers orgànics demostra que la majoria de les espècies de cada gènere, i que totes les espècies de molts gèneres, no han deixat pas descendents, sinó que s'han extingit del tot. Podem doncs llançar una mirada profètica a l'esdevenidor fins al punt de predir que seran les espècies comunes i àmpliament esteses, pertanyents als grups més amplis i dominants, les que prevaldran al capdavall i procrearan espècies noves i dominants. Com que totes les formes de vida existents són descendents directes de les que visqueren molt abans de l'època siluriana, podem estar segurs que la successió ordinària per generació no s'ha trencat ni una sola vegada, i que cap cataclisme no ha desolat el món sencer. Per això podem mirar amb alguna confiança cap a un futur segur de la mateixa durada immesurable. I, com que la selecció natural treballa només per i per a benefici de cada individu, tots els dots corporals i mentals tendiran a progressar cap a la perfecció.
És interessant de contemplar un turó embardissat, cobert de moltes plantes de moltes menes, amb ocells cantant entre els matolls, amb insectes variats voletejant per damunt i amb cucs arrossegant-se per la terra humida, i reflexionar que aquestes formes construïdes acuradament, tan diferents entre si, dependents les unes de les altres d'un manera tan complexa, han estat totes produïdes per lleis que actuen al nostre entorn. Aquestes lleis, preses en sentit més ampli, són la del creixement amb reproducció, la de l'herència, quasi sempre compresa en la reproducció, la de la variabilitat, a partir de l'acció indirecta i directa de les condicions de vida externes i de l'ús i el desús, la de la progressió geomètrica de creixement, prou alta per conduir a la lluita per la vida, i en conseqüència a la selecció natural, que comporta la divergència de caràcters i l'extinció de les formes menys millorades. Així, de la guerra de la natura, de la fam i de la mort, se segueix directament l'objecte més excels que podem concebre, és a dir, la producció dels animals superiors. Hi ha grandesa en aquesta concepció que la vida, amb els seus poders diversos, fou insuflada originàriament en unes poques formes o en una de sola; i que, mentre aquest planeta ha anat girant d'acord amb la llei fixa de la gravetat, hi evolucionaren i hi evolucionen, a partir d'un comerç tan simple, infinitat de formes de les més belles i meravelloses.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Suetoni. Vides dels dotze cèsars (segle I)


Llibre tercer

TIBERI


La família patrícia dels Claudis -que també n'hi hagué una altra de plebea, no pas menor en poder i prestigi- era originària de Regíl·lum, vila dels sabins.


[...]


Amb aquest testament instituí hereus, per parts iguals, Gai i Tiberi, néts seus, el primer per Germànic i el segon per Drusus, i els subrogà per hereus l'un i l'altre; també atorgà llegats a moltes persones, entre elles les verges Vestals, i així mateix a tots els soldats i a la plebs de Roma, cap per cap, i encara, separadament, als regidors dels barris.



* * *



Llibre quart

CALÍGULA


Germànic, pare de G. Cèsar, fill de Drusus i d'Antònia la Menor, adoptat pel seu oncle patern Tiberi, exercí la qüestura cinc anys abans del que permetien les lleis, i després, tot seguit, el consolat; fou enviat a l'exèrcit de Germània, i quan, anunciada la defunció d'August, les legions pertinaçment es resistien totes a reconèixer Tiberi per emperador, i li oferiren a ell el govern de l'Estat, no pot dir-se ben bé si fou més per la seva pietat filial o per la seva fermesa d'esperit que les va dominar; després, quan va ésser vençut l'enemic, obtingué el triomf.


[...]


Si més no, hom observà i féu notar de seguida que tots els cèsars que havien portat el prenom de Gai havien estat occits pel ferro, a partir ja d'aquell que havia estat assassinat en temps de Cinna.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Longus. Dafnis i Cloe (Segle II o III)


A la vila de Lesbos, mentre caçava en un bosc consagrat a les nimfes, vaig veure la cosa més bella que mai hagi vist: unes imatges pintades, una història d'amor.


[...]


Dafnis i Cloe es van posar al llit nus, s'abraçaven i es besaven, desvetllats tota la nit, com les òlibes; i Dafnis va fer quelcom del que li havia ensenyat Licènion, i Cloe, aquesta vegada, va comprendre que allò que havien fet al bosc no era més que jocs de pastors.