Fiodor Dostoievski. Crim i càstig (1866)

Un dia extremadament xafogós de començaments del mes de juliol, a l'hora foscant, un jove sortia de la seva cambra de rellogat del carreró de S... i, ja a fora, s'encaminava lentament, com no acabant-se de decidir, cap al pont de K...

[...]

Però ací comença ja una nova història, la història de la renovació lenta d'un home, la història de la seva regeneració progressiva, del seu pas gradual d'un món a un altre, a una realitat fins aleshores completament inconeguda. Això podria ésser la matèria d'una altra narració, però aquesta està acabada.

FI

(Prestuplenie i nakazanie. Traducció directa del rus d'Andreu Nin, 1929)

William Thackeray. La fira de les vanitats. Una novel·la sense heroi (1848)

1. CHISWICK MALL

Un assolellat matí del mes de juny de la primera dècada del segle actual, arribà davant la portalada reixada del col·legi per a senyoretes de Chiswick Mall, que dirigeix la senyoreta Pinkerton, un carruatge familiar, arrossegat, a quatre milles per hora, per un tronc de ferrenys i llustrosos cavalls guarnits amb arnesos brunyits i lluents, el qual era guiat per un cotxer gras, cofat amb una perruca i un capell de tres puntes. El lacai negre, que seia al pescant a frec del gras cotxer, estirà les cames garrelles tan bon punt el vehicle s'aturà davant la brillant placa de bronze on figurava el nom de la senyoreta Pinkerton, i quan tocà la campaneta, més d'una vintena de caparrons aparegueren a les estretes finestres del vell edifici de rajols. No solament això: un observador perspicaç hauria pogut reconèixer el nassiró vermell de la bonassa senyoreta Jemima Pinkerton, que apuntava entre els testos de geranis que hi havia a la finestra de la seva cambra.

Orahan Pamuk. Istanbul. Ciutat i records (2003)

1

L'ALTRE ORHAN

Des de ben petit i durant molts anys, he sospitat que en algun lloc dels carrers d'Istanbul, en una casa semblant a la nostra, hi vivia un altre Orhan que se m'assemblava en tot, que era el meu bessó, exactament igual que jo. No recordo on vaig tenir aquesta idea, ni com se'm va acudir. Molt probablement se'm va gravar a conseqüència d'un llarg procés reeixit de malentesos, coincidències, jocs i pors. Per poder explicar el que sentia quan aquell somni em començava a espurnejar al cap explicaré un dels primers moments en què el vaig notar de manera més clara.


[...]

—No seré pintor —vaig dir—. Seré escriptor.

Francisco de Quevedo. La vida del Buscón (1626)

Capítulo primero. En que cuenta quién es y de dónde

Yo señor, soy de Segovia. Mi padre se llamó Clemente Pablo, natural del mismo pueblo; Dios le tenga en el cielo. Fue, tal como todos dicen, de oficio barbero; aunque eran tan altos sus pensamientos, que se corría de que le llamasen así, diciendo que el era tundidor de mejillas y sastre de barbas. Dicen que era de muy buena cepa, y, según él bebía, es cosa para creer.

[...]


(...) determiné, consultándolo primero con la Grajal, de pasarme a Indias con ella, a ver si, mudando mundo y tierra, mejoraría mi suerte. Y fueme peor, como v. m. verá en la segunda parte, pues nunca mejora su estado quien muda solamente de lugar, y no de vida y costumbres.

Stefan Zweig. Montaigne (1942)

Hi ha escriptors, no gaires, que són accessibles a qualsevol persona de qualsevol edat i a qualsevol època de la seva vida —Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tostói— i n'hi ha d'altres que s'obren amb tota la plenitud tan sols en un moment determinat: Montaigne és un d'aquests. No es pot ser massa jove ni mancat d'experiència i desenganys per apreciar-lo com cal, i el seu pensament lliure i impertorbable és encara més beneficiós quan es mostra a una generació que, com la nostra, ha estat llançada pel destí a un devessall catastròfic de proporcions mundials. Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l'individu i, dins d'aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d'una catàstrofe de masses. Tan sols quan un mateix ha desesperat i dubtat de la raó i de la dignitat humanes està capacitat per lloar com una proesa el fet que un individu es mantingui exemplarment íntegre enmig d'un caos mundial.

[...]

Rep l'extremunció el 13 de setembre de 1592. Amb ell s'extingeix la nissaga dels Eyquem i els Paçagon. No reposa, com el seu pare, entre els seus ancêtres, sinó sol, a l'església dels Feuillants de Bordeus: el primer i el darrer dels Montaigne i l'únic que ha llegat aquest nom a la posteritat.

ANÒNIM. La vida del Lazarillo de Tormes (1554)

Cuenta Lázaro su vida y cúyo hijo fue

Pues sepa Vuestra Merced, ante todas cosas, que a mí llaman Lázaro de Tormes, hijo de Tomé González y de Antona Pérez, naturales de Tejares, aldea de Salamanca. Mi nascimiento fue dentro del rio Tormes, por la cual cusa tomé el sobrenombre; y fue desta manera: mi padre que Dios perdone, tenía cargo de proveer una molienda de una aceña que está ribera de aquel río, en la cual fue molinero más de quince años; y estando mi madre una noche en la aceña, preñada de mí, tomóle el parto y parióme allí. de manera que con verdad me puedo decir nascido en el río.


[...]


Esto fue el mesmo año que nuestro victorioso emperador de esta insigne ciudad de Toledo entró y tuvo en ella Cortes, y se hicieron grandes regocijos, como Vuestra Merced habrá oído. Pues en este tiempo estaba en mi prosperidad y en la cumbre de toda buena fortuna.

Leopoldo Alas. La regenta (1884-1885)

La heroica ciudad dormía la siesta. El viento sur, caliente y perezoso, empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el norte.

[...]

Abrió, entró y reconoció a la Regenta desmayada.
Celedonio sintió un deseo miserable, una perversión de la perversión de su lascivia; y por gozar de un placer estraño, o por probar si lo gozaba, inclinó el rostro asqueroso sobre el de la regenta y le besó los labios.
Ana volvió a la vida rasgando las nieblas de un delirio que le causaba náuseas.
Había creído sentir sobre la boca el vientre viscoso y frío de un sapo.

Luis Vélez de Guevara. El diablo cojuelo (1641)

Tranco primero

Daban en Madrid, por los fines de julio, las once de la noche en punto, hora menguada para las calles, y, por faltar la luna, juridición y término redondo de todo requiebro lechuzo y patarata de la muerte.

[...]


Con que da fin esta novela, y su dueño gracias a Dios porque le sacó della con bien, suplicando a quien la leyere que se entretenga y no se pudra en su leyenda, y verá qué bien se halla.

Xavier Benguerel. El testament (1955)

En Josep es mulla un dit amb saliva. Ensonyat, rondinaire, s'unta la picada d'un mosquit, a la galta. Mig obre un ull, la flama trèmula d'un ciri li fereix la retina.
—¡Ara rai, que ja és mort!
Sent una lleugera esgarrifança. Després, indiferent, s'acomoda de nou en la vella butaca i es torna a adormir.

[...]


Ballen davant de Déu i els homes. Fora del temps i de l'espai. Ballen mentre es miren als ulls, en silenci, i s'allunyen per sempre en aquella nit excepcional, sense edat, sense història.

Barcelona, desembre 1954

Llorenç Villalonga. Bearn (1961)

Sota la influència de Faust

Suposat que mai no arribaré a venir a Bearn, et diré que es tracta d'una possessió de muntanya situada prop d'un llogarret d'unes quatre-centes ànimes que s'anomena, també, Bearn. S'ignora si la possessió prengué el nom del poble o si fou el poble que rebé el nom de la finca.


[...]


Record, com si fos ara, el to de les seves paraules.
—L'existència de Vossa Mercè ha estat bella, malgrat els seus errors. Demani contritament perdó...
—Mira —interrompé incorporant-se—, m'acús d'haver tengut enveja d'en Jacob Collere.
Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort.

Stendhal. La cartoixa de Parma (1839)

Milà, l'any 1796

El 15 de maig de 1796, el general Bonaparte va entrar a Milà encapçalant aquell exèrcit de jovent que acabava de passar el pont de Lodi i d'ensenyar al món que, després de tants segles, Cèsar i Alexandre tenien un successor.

[...]


Les presons de Parma eren buides, el comte immensament ric, Ernest Vadorat pels seus súbdits, que en comparaven el regiment amb el dels grans ducs de Toscana.

TO THE HAPPY FEW

((A les ànimes sensibles; Als pocs feliços; A la feliç minoria))

Llibre d'Ester (s. II aC)

Era en temps de Xerxes, aquell que regnava sobre cent vint-i-set províncies des de l'Índia fins a Etiòpia, quan ja havia pres possessió del seu tron a la ciutadella de Susa.

[...]

Mardoqueu, el jueu, era, en efecte, el segon després del rei Xerxes i era molt considerat entre els altres jueus. Tots els seus germans l'apreciaven: sempre havia procurat el bé del seu poble i havia augurat la pau a tots els del seu llinatge.

Azorín. Lope en silueta (1935)

Autobiografía

Un visitante recorre un manicomio y pregunta a un loquero sobre los diversos locos que ve.

Señalando a uno, dice:

—¿Y éste quién es?

El loquero contesta:

Belardo fué su nombre.

Escribe versos y es del mundo fábula

con los varios sucesos de su vida;

aunque algunos le miran que merecen

este mismo lugar con mejor título.

(Los locos de Valencia, III.)

[...]

las dos conclusiones a que hemos arribado son las siguientes:

1ª Es más fácil escribir versos claros que versos oscuros.

2ª Es más fácil comentar los versos oscuros que los versos claros.

[...] A las dos conclusiones enunciadas, hemos de añadir, en fin de cuentas, una tercera. Y es ésta:

3ª Para comentar a un poeta, se necesita ser poeta.

Y se ha acabado la exégesis de la exégesis.

Eduardo Mendoza. El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)

Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente. (...)

[...]

Sea lo que sea, en definitiva poco importa porque sólo esto tengo por cierto: que dentro de unos años será como si nada hubiera existido, y nadie se acordará de Jesús, María y José, como nadie se acordará de mí, ni de ti, Fabio, pues todo decae, desaparece y se pierde en el olvido, salvo la grandeza inmarcesible de Roma.

SAGARRA, Josep M. El Comte Arnau (1922-1928)

Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s'acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del Comte Arnau,
i espera la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de fruita li han desfet el pit.


[...]


Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Viladrau, 1922
Port de la Selva, 1928

George Soros. La bombolla de la supremacia americana (2004)

Tothom està d'acord que l'11 de setembre del 2001 va canviat el curs de la història, però cal que ens preguntem per què va passar. ¿Com pot ser que un sol esdeveniment, encara que afecti 3.000 víctimes civils, tingui un efecte de tan gran abast? La resposta està no tant en l'esdeveniment en si mateix, sinó en la manera com van respondre els Estats Units sota el lideratge del president George W. Bush.

(...)

El procés comença quan una tendència predominant i una predisposició predominant es reforcen mútuament. Com que la predisposició es fa més pronunciada, esdevé vulnerable de ser corregida per l'evidència. Mentre la tendència sobreviu al test, serveix per reforçar la predisposició, de manera que la predisposició pot quedar força lluny de la realitat. Finalment, arriba el moment de la realitat, quan els participants s'adonen de la diferència que separa les seves perspectives de la realitat. Llavors sobrevé un període de baixa, quan la tendència ja no es veu reforçada per la creença. La tendència també s'inverteix en el cus pertinent, i un procés d'autoreforçament es posa en moviment en el sentit contrari. Depenent de fins on hagi arribat el procés explosiu, el canvi de direcció pot ser força catastròfic, similar a l'explosió d'una bombolla.

Paraules finals i paraules inicials

Primer esborrany

Ultima verba

• Ludwig Wittgenstein:

"Digueu-los que la meva vida ha estat meravellosa." Aquestes van ser les últimes paraules abans de perdre la consciència dirigides al seu únic interlocutor aquella nit, la senyora Bevan quan aquesta li parlava dels amics d'Oxford esperats per al dia següent, que seria el de la seva mort. Resulta més que dubtós que la seva vida fos meravellosa.

• Tycho Brahe:

"Que no sembli que hagi viscut en va!" Frase repetida com una cantarella en la seva agonia amb continència urinària.

• Sòcrates d'Atenes:

"Oh Critó, devem un gall a Asclepi. Pagueu el debte i no el passeu per alt!" Segons Plató al final del Fedó (118 a-b).
"Molt sovint la tradició occidental ha tingut curiositat per les últimes paraules pronunciades per filòsofs, escriptors, etc, talment com si al final de la vida s’esperés trobar condensada en una frase la síntesi de la vida i l’obra de l’autor. Però en el cas socràtic, les ‘ultima verba’ resulten perfectament desconcertants. Segons ens diu el FEDÓ platònic, les últimes paraules de Sòcrates van ser exactament aquestes: ‘Critó, devem un gall a Asclepi, no t’oblidis de pagar el deute’. Vet aquí unes paraules que, de bon principi, sorprenen, perquè estan més a prop del ridícul que del sublim que sembla que tenim dret a esperar en el cas de Sòcrates. No se sap si inclouen un significat mistèric, si fan referència a un deliri o si, filosòficament, inclouen algun missatge significatiu sobre la pròpia vida i obra. En tot cas, Asclepi és el déu de la medicina i és racional suposar que hi ha alguna clau de ‘curació’ o de ‘salvació’ implícita en la frase." Ramon Alcoberro

• Jesús de Natzaret:

Amb les seves paraules a la creu s'han fet moltes prèdiques i sermons.

• Tia Rosa

"Fills meus, no us baralléssiu!"

*** *** *** *** *** *** *** ***

Prima verba

• Primera paraula d'Eugenio Trías:

"Melocotón." En la seva autobiografia intel·lectual explica, amb liporioses paraules, que ell no va ser un nen normal i que a diferència d'altres nens la seva primera paraula va ser aquesta paraula castellana de quatre sil·labes.

• Siddhārtha Gautama, Buda:

Va sortir del ventre de la seva mare parlant i caminant.

Galileu Galilei. Motto per la raccolta delle opere

Da porsi nel titolo del libro di tutte l'opere: "Di qui si comprenderà in infiniti exempli qual sia l'utilità delle matematiche in concludere circa alle proposizioni naturali, e quanto sia impossibile il poter ben filosofare senza la scorta della geometria, conforme al vero pronunciato di Platone."

Galilei. Opere VIII, 613-614

José Luis Pardo. La regla del joc. Sobre la dificultat d'aprendre filosofia (2004)

Un llibre mai no comença per la primera línia ni acaba amb l'última. Si calgués començar per la primera línia, ningú no podria escriure (per on començar? d'on treure prou forces?). Un llibre comença sempre abans d'haver-se iniciat o després d'haver terminat, sempre va avançat o endarrerit respecte a ell mateix. Comença abans d'haver-se encetat, sense que ningú -i especialment sense que qui l'escriu- sàpiga que ha començat. Parlant en general, els llibres de filosofia comencen tots ells el mateix dia: el dia següent de la mort de Sòcrates. És difícil calcular el temps transcorregut entre la mort de Sòcrates i la redacció del primer diàleg de Plató, lloc de naixement de la filosofia, però quan Plató converteix Sòcrates en protagonista d'aquest primer diàleg escrit assenyala que aquell llibre, lloc de naixement de la filosofia, ja havia començat abans de que comencés a ser escrit, quan Sòcrates encara estava viu o acabava de morir. Des de llavors, es discuteix en va si l'escriptura falseja -i fins a quin punt- aquesta experiència anterior a ella que constitueix el seu inadvertit punt de començament, l'experiència anomenada amb l'expressió "la mort de Sòcrates".

(...)

Vet aquí perquè els llibres de filosofia només poden existir (és a dir, ésser llegits com a tals, i no únicament escrits) allí on es dóna alguna situació diferent de la tirania o de la sofística.

Julia Kristeva, Thérèse mon amour. Sainte Thérèse d'Avila (2008)

I

TOUT N'EST RIEN

1

Présente par défaut

Le visage renversé d'une femme endormie, à moins qu'elle ne soit déjà morte de plaisir, bouche ouverte, porte avide d'un corps vide que remplit sous nos yeux un bouillonnement plissé de marbre... Vous vous sovenez certainement de cette sculpture du Bernin, la Transverbération? L'inspiratrice de l'artiste, c'est Teresa de Ahumada de Cepeda (1515-1582), en religion Thérèse de Jésus, plus célèbre sous le nom de sainte Thérèse d'Avila.

(...)

Jesús Mosterín. La cultura de la libertad (2008)

Malgrat que la llibertat, per ella mateixa, no soluciona cap dels nostres problemes, constitueix la condició de possibilitat del desplegament dels nostres esforços i de les nostres iniciatives per solucionar-los. L'absència de llibertat redueix les nostres alternatives, estreny el nostre horitzó, fa un furat en la nostra creativitat, ens impedeix donar el millor de nosaltres mateixos i ens condemna a viure vides menys interessants i felices del que podrien haver estat.

(...)

Ni la impunitat dels més grans crims pel fet d'ésser comesos per Estats sobirans, ni les accions militars unilaterals de potències particulars, solucionen el problema. L'única sortida raonable a aquest tipus de situacions consisteix en l'establiment de corts mundials de justícia que disposin d'una força de policia militaritzada al seu servei. Això permetria la intervenció immediata en qualsevol lloc del món per ordre judicial, encara que el corresponent govern no estigués d'acord. Aquesta mesura aniria acompanyada per la gradual abolició de tots els exercits nacionals, que ja no serien necessaris i fins i tot resultarien perillosos i desestabilitzadors, pel risc que poguessin oposar-se a la intervenció de la policia mundial i a l'imperi de la llei en el món.

Immanuel Kant. La pau perpètua (1795)

Pot deixar-se de banda la qüestió de si aquesta inscripció satírica, escrita en el retol d'una posada holandesa on hi havia dibuixat un cementiri, interessa als humans en general, o als caps d'Estat en particular, que no arriben mai a estar farts de la guerra, o exclusivament als filòsofs.

(...)

Si existeix un deure i al mateix temps una esperança fundada de que arribem a fer realitat l'estat d'un dret públic, encara que només sigui en una aproximació que pugui progressar fins a l'infinit, la pau perpètua que es deriva dels fins ara mal anomenats tractats de pau (en realitat, armisticis), no és una idea buida sinó una tasca que, resolent-se a poc a poc, s'apropa permanentment a la seva fi (perquè cal esperar que els temps en què es produeixen iguals progressos siguin cada cop més curts).

Plató. Fedó Φαίδωον (Segle IV aC)

ΦΑΙΔΟΝ

─ ¿Tu mateix, Fedó, et trobaves al costat de Sòcrates el dia en què va beure la cicuta a la presó, o bé ho has sentit d’altri?

─ Jo mateix, Equècrates.

─ ¿Què va dir doncs exactament el nostre home abans de la seva mort? ¿I com va morir? De bon grat ho escoltaria. Perquè, dels ciutadans de Fliunt, ningú no ha anat a Atenes per un llarg sojorn, i fa molt temps que no ha vingut d’allí cap foraster que ens pogués donar una informació clara de tot això, fora que després d’haver begut la cicuta va morir; de la resta, no ens n’ha pogut dir res.

─ ¿Ni tampoc no us heu assabentat de quina manera va anar el procés?

─ Això sí que ens ho va explicar algú, i ens estranyava que, celebrada la vista del procés feia temps, pel que sembla, hagi mort molt més tard. ¿Què va passar, Fedó?

─ En el seu cas, Equècrates, una pura casualitat. S’esdevingué que la vigília de la vista del procés havia quedat coronada la popa de la nau que els atenesos envien a Delos.

─ ¿I què és aquesta nau?

─ És la nau, segons afirmen els atenesos, en què un temps va navegar Teseu conduint a Creta aquella «doble setena», que ell va salvar després d’haver-se salvat ell mateix. Diuen que van prometre a Apol·lo en aquella ocasió si eren salvats, de conduir cada any una processó a Delos. Justament la que sempre més fins avui, des d’aquell any, anualment envien al déu. Un cop han començat la processó, hi ha una llei que els prescriu de mantenir pura la ciutat tot aquell període i de no executar cap sentència capital mentre la nau no hagi arribat a Delos i tornat després a port. Això alguna vegada pren molt de temps, quan ensopeguen vents que els són contraris. La processó comença en el moment en què el sacerdot d’Apol·lo corona la popa de la nau. És el que precisament es va escaure, com et dic, la vigília de la vista del procés. Per aquest motiu, va passar Sòcrates tant de temps a la presó, entre la vista del seu procés i la seva mort.

─ ¿I de la seva mort mateixa, Fedó, què pots exactament contar-nos? ¿Què es va dir? ¿Què es va fer? Dels seus íntims, ¿quins eren els qui acompanyaven el nostre home? ¿O tal vegada els magistrats no permetien que ningú li fes companyia i va morir privat dels seus amics?

─ De cap manera, n’hi havia uns quants, fins i tot molts.

─ Tot això, doncs, disposa’t a contar-nos-ho el més clarament que puguis, si res no t’ho impedeix.

─ Al contrari, tinc lleure i provaré de contar-vos-ho per peces menudes. Perquè recordar Sòcrates, tant si en parlo jo com si escolto un altre que en parli, ha estat sempre per a mi la cosa més plaent de totes.

─ Estigues cert, Fedó, que es troben igual els qui es disposen a escoltar-te. Prova, doncs, de referir-ho tot amb la màxima precisió possible.

[...]

Ja se li havia refredat gairebé tota la zona del baix ventre, quan descobrint-se la cara ─perquè la tenia coberta─ va dir el que foren les seves darreres paraules: Critó, devem un gall a Esculapi; pagueu-lo i no us n’oblideu.

Està bé, va respondre Critó, però veges si tens alguna altra cosa a dir.

Aquesta pregunta no la va respondre; poc després, es va estremir, i l’home llavors el va destapar: tenia la vista fixa. Critó, en veure-ho, li va tancar la boca i els ulls.

Aquesta, Equècrates, va ésser la fi del nostre amic, l’home del qual diríem que, dels que hem tractat del seu temps, era el millor, i també el més ple de seny i el més just.

Jaume Roig. Espill o llibre de les dones (1460)

PRIMER LLIBRE:
DE SA JOVENTUT

I
DE LA FADRINEA, AB SA MARE

Doncs, Déu aidant, / io entonant
mon spill e norma, / servant la forma
de l'abreujar, / me vull llexar
la infantea. / Ma fadrinea
e joventut, / en servitud,
desheretat, / foragitat
e camps seguint, / los més vivint
anys meu millors / ab prou suors,
perills, treballs, / nafres e talls,
ab mal passí; / e comenci
mort mon bon pare. / Ell ab ma mare
vixqué poc temps, / e mai ensemps
los viu menjar / ni festejar,
mai los viu riure, / per llur mal viure
e mala sort, / cert a gran tort
per alguns mals; / no vull dir quals
e no'ls declare / per ser ma mare.

(...)

Si mai pratiques / ni t'emboliques
gens amb les dones, / sols te consones
ab l'alta mare, / qui ab Déu lo Pare,
l'Esperit Sant / d'ells emanant,
té Fill comú, / qui viu Déu u
en unitat / e trinitat
eternalment. / Tots, finalment,
Hòmens e fembres, / pròmens, profembres,
vixcam deçà, / salvats dellà,
direm: "Amén."

Jaume I. Llibre dels Feits del rei en Jaume (1244-1343)

Retrau mon senyor sent Jacme, que fe sens obres morta és: aquesta paraula volc Nostre Senyor complir en los nostres feits: e jassia que la fe senses les obres no valla re, quan abdues són ajustades, fan fruit: lo qual Déu vol reebre en la sua mansió. E ja fos açò que el començament de la nostra naixença fos bo, en les obres nostres havia mester mellorament: no per tal que la fe no fos en nós de creure nostre creador, e les sues obres, e a la sua mare pregar, que pregàs per nós al seu fill que ens perdonàs lo tort que li teníem. On de la fe que nós havíem nos aduix a la vera salut. E quant nostre Senyor Jesucrist que sap totes coses, sabia que la nostra vida s'allongaria tant que faríem ajustament de bones obres ab la fe que nós havíem, faïa'ns tanta de gràcia e de mercè, que, per pecadors que nós fóssem, de pecats mortals ni de venials, no volc que nos preséssem honta ne dan que vergonya en poguéssem haver en cort ne en altre lloc; no volc, encara, que moríssem tro açò haguéssem complit.

(...)

566

E a en tant, per alguns dies, com nós haguéssem en cor d'anar a Poblet, e de servir la Mare de Déu en aquell llogar de Poblet, e fóssem ja partits d'Algezira, e fóssem en València, a nós cresqué la malaltia: e plac a Nostre Senyor que no complissem lo dit viatge que fer volíem...

E aquí en València l'any de M.CC.LXXVI.VI. Kalendas Agusti, lo noble En Jacme, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, e de Mallorques, e de València, comte de Barcelona e d'Urgell, e senyor de Montpeller, passà d'aquest segle: Cujus anima per misericordiam Dei sine fine requiescat in pace.

Amén

Anònim. Curial e Güelfa (Segle XV)

¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituds e les congoixes a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquells qui raonablement se´n dolen, que anvides pusc creure que entre mil desaventurats se´n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. e si ab dret juí serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que així els prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l'un a l'altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs.

(...)

E aquell Melchior, vell, cansat, qui viu lo príncep, abraçà'l, plorant de goig, dient:

—Nunc dimitis seruum tuum, Domine, secundum uerbum tuum, in pace.

Explicit Deo gracias.

Plató. Protàgores (Segle IV aC)

— ¿D'on surts, Sòcrates? Ben segur que d'anar a la caça del jove Alcibíades. Cert que l'altre dia, en veure'l, va semblar-me un home bell encara, però un home, Sòcrates, dit entre nosaltres, i amb la barba que ja li comença a sortir forta.

— ¿I què hi fa? ¿Per ventura tu no admires Homer, que deia que l'edat més amable és la de la primera barba, l'edat que ara té Alcibíades?

— Bé. ¿Què hi ha de nou? ¿Acabes d'estar amb ell? ¿I com està disposat envers tu el minyó?

— Bé, pel que m'ha semblat, sobretot avui. Ha parlat molt a favor meu per ajudar-me; perquè ara vinc, en efecte, de veure'l. Però et diré una cosa sorprenent: malgrat la seva presència, no he estat per ell i fins i tot sovint m'he oblidat que ell era present.

(...)

— Jo, Sòcrates, —va dir Protàgores— he de lloar el teu zel i la manera de portar el raonament. No crec ésser un home dolent tampoc en altres coses, però, sobretot, sóc el menys envejós dels homes; i així he dit de tu a molts que, entre tota la gent que trobo, ets el qui més admiro, sobretot tenint en compte la teva edat, i et dic que no m'estranyaria que un dia fossis comptat entre els homes més cèlebres per la seva saviesa. Quant a la nostra discussió, un altre dia que vulguis la reprendrem: ara és hora de girar-nos cap a d'altres ocupacions.

— Molt bé, vaig dir jo; que es faci així, si a tu et sembla. Perquè a mi mateix també m'ha passat, de molt, l'hora d'anar on deia, però el desig de complaure el bell Càl·lies m'ha fet restar.

I després d'haver tingt tota aquesta conversa, ens n'anàrem.

Plató. Eutífron (segle IV aC)

— ¿Què s'ha esdevingut de nou, Sòcrates, que has deixat les teves converses del Liceu i passes l'estona aquí prop del pòrtic del Basileu? No deus pas tenir cap plet davant del Basileu, com jo tinc.

— Els atenesos no en diuen un plet, Eutífron, sinó més aviat una causa criminal.

— ¿Què dius? ¿Algú ha emprès una causa criminal contra tu? Ja que no puc creure que tu l'hagis empresa contra un altre.

— No, certament.

— ¿Un altre, doncs, contra tu?

— Ben cert.

— ¿I qui és?

— Gairebé ni el conec jo mateix, Eutífron. Segurament això deu ser perquè és jove i sense anomenada. Li diuen, em penso, Meletos; i és del demos Piteu. Potser tens present algun Meletos d'aquest demos, amb cabell llarg i estirat, barba mal crescuda i nas corb.

— No el tinc present, Sòcrates. ¿Però quina causa criminal et posa?

(...)

— (...) En canvi, jo veig que tu estàs segur de saber bé què és pietat i què no ho és. Digues-m'ho, doncs, excel·lent amic, i no m'ocultis el teu parer.

— Una altra vegada, Sòcrates; ara he d'anar en un altre lloc: ja és hora de partir.

— ¿Què fas, mon car amic? Em fas desprendre de la gran esperança que tenia d'esdevenir savi amb tu respecte a la pietat, i de desfer-me de l'acusació de Meletos, demostrant-li que havia esdevingut, gràcies a Eutífron, entès en les coses divines, i que mai més no improvisaria per ignorància ni innovaria en aquestes matèries, i que d'ara endavant portaria una vida millor.

Ferran Torrent. Societat limitada (2002)

A diferència de la burgesia catalana, delerosa de seure en una llotja del Liceu, els empresaris valencians han tingut i tenen en la cacera el símbol de distinció social. L'empresari valencià, també, ha preferit sempre les putes a la tradicional querida. Una qüestió de pragmatisme: les querides compliquen la vida i al llit no són tan professionals; el que pugues pagar amb diners t'ho estalvies en maldecaps. Premissa important en un teixit empresarial on els negociants i els vividors són ben visibles.

(...)

— Molt bé —féu Josep Maria. Es va fixar en una bossa d'esports negra que Júlia duia al seient de darrere—. ¿Quin esport practiques?
Júlia mira al darrere.
— Pàdel —somrigué nerviosa,tancant la cremallera de la bossa perquè no vera la jaqueta d'ant i els pantalons vaquers.
— ¿A estes hores? —eren prop de les set de la vesprada, gairebé de nit.
— De dia no tinc temps.

Umberto Eco. El nom de la rosa (1980)

Era un matí delitós de la darreria de novembre. Aquella nit havia nevat una mica i el terra era cobert d'un mantell fresc que no feia més de tres dits de gruix. A les fosques, just després de laudes, havíem oït missa en un llogarret de la vall. Després, a sol eixent, ens van posar en camí cap a les muntanyes.


(...)

Fa fred a l'escriptorium, em fa mal el polze. Deixo aquest escrit, no sé pas per a qui, no sé pas sobre què: stat rosa pristina nomine, nomine nuda tenemus.

François Fénelon. Les aventures de Télémaque, fils d'Ulysse (1699)

Calypso ne pouvoit se consoler du départ d'Ulysse. Dans sa douleur, elle se trouvoit malheureuse d'être immortelle. Sa grotte ne résonnoit plus du doux chant de sa voix. Les Nymphes, qui la servoient, n'osoient lui parler. Elle se promenoit sovuent seule sur les gazons fleuris, dont un printemps éternel bordoit son île; mais ces beaux lieux, loin de modérer sa douleur, ne faisoient que lui rappeler le triste souvenir d'Ulysse, qu'elle y avoit vu tant de fois auprès d'elle. Souvent elle demeuroit immobile sur la rivage de la mer, qu'elle arrosoit de ses larmes, et elle étoit sans cesse tournée vers le côté aù le vaisseau d'Ulysse, fendant les ondes, avoit disparu à ses yeux. Tout-à-coup, elle aperçut les débris d'un navire qui venoit de faire naufrage, des bancs de rameurs mis en pièces, des rames écartées çà et là sur le sable, un gouvernail, un màt et des cordages flottans sur la côte. Puis elle découvrit de loin deux hommes, dont l'un paraissoit âgé; l'autre, quoique jeune, ressembloit à Ulysse. Il avoit sa douceur et sa fierté, avec sa taille et sa démarche majestueuse. La Déesse comprit que c'étoit Télémaque, fils de ce héros; mais quoique les Dieux surpassent de loin en connoissance tous les hommes, elle ne put découvrir qui étoit cet homme vénérable, dont Télémaque étoit accompagné. C'est que les Dieux supérieurs cachent aux inférieurs tout ce qu'il leur plait: et Minerve, qui accompagnoit Télémaque sous la figure de Mentor, ne vouloit pas être connue de Calypso.

Anselm Turmeda. Disputa de l'ase contra frare Encelm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals (1418)

Parla frare Anselm

Veient el món fort incitat
a totes vies de pecat,
recitar vull una aventura
que m'esdevenc en la verdura,
e us serà clar, per ma disputa,
l'hom fóra menys que bèstia bruta
si Déu per pietat divinal
no hagués volgut reembre'ns de mal.
En nom de l'alt Senyor de glòria
comença, doncs, aquesta història.

(...)

I dit això, sortí del dit jardí amb tots els animals. I jo, cavalcant amb gran plaer i consolació, per la qüestió que havia guanyat, me'n vaig tornar a casa meva. Gràcies a Déu. Amén.

Ací fineix la disputació de frare Anselm amb els animals, als quals frare Anselm mostrà per vives raons que els fills del nostre pare Adam són de major dignitat i noblesa que no són els animals. I fou acabada, la disputació dessús dita, pel dit frare Anselm Turmeda, en la ciutat de Tunis, el quinzè dia de setembre, l'any mil quatre cents divuit.

FI DEL PRESENT TRACTAT

Manuel de Pedrolo. Mecanoscrit del segon origen (1974)

Quadern de la destrucció i de la salvació

TT/I

(1) L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l'hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s'aturà a avergonyir dos nois, que n'apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:
-Què us ha fet?
I ells li van contestar:
-No el volem amb nosaltres, perquè és negre.
-I si s'ofega?
I ells es van arronsar d'espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.

(...)

(61) I jo, l'Alba, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill...

René Descartes. Meditacions metafísiques (1641)

Primera meditació

De les coses que es poden posar en dubte

[§ 1] Ja fa algun temps que m’he adonat que, des de ben jove, he admès com a vertaderes moltes opinions falses, i que allò que després he construït sobre principis tan poc sòlids, havia de ser molt dubtós i incert; i des d’aleshores he considerat que em calia proposar-me seriosament, un cop a la vida, desfer-me de totes les opinions en les quals havia cregut anteriorment, i començar de nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa sòlida i permanent en les ciències. Considerant, però, aquesta empresa molt difícil, he esperat haver arribat a una edat prou madura, de manera que ja no en pogués esperar d’altra, darrera d’aquesta, més adient per dur a terme el meu propòsit; això m’ha fet esperar tant que, a partir d’ara, em sentiria culpable si passes el temps que em queda per actuar deliberant. Avui, doncs, en estreta relació amb aquest projecte, he alliberat el meu esperit de tota mena de preocupacions, de manera que, sortosament, sense sentir-me turmentat per cap passió, i havent trobat un descans segur en una tranquil·la solitud, em dedicaré seriosament i amb llibertat a destruir en general totes les meves antigues opinions.

(...)

Sisena meditació

De l'existència de les coses materials i de la distinció real entre l'ànima i el cos de l'home

(...)

Però, com que la necessitat dels afers ens obliga sovint a decidir-nos, abans que hàgim tingut el lleure d'examinar-los prou acuradament, cal admetre que la vida de l'home és subjecta a equivocar-nos força sovint en les coses particulars, i, en fi, cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura.

Italo Calvino. El baró rampant (1957)

Fou el 15 de juny de 1767 que Cosimo Piovasco di Rondò, el meu germà, va seure per última vegada entre nosaltres. Ho recordo com si fos avui. Érem al menjador de la nostra vil·la d'Ombrosa, les finestres emmarcaven les espesses branques de la gran alzina del parc.

(...)

Ombrosa ja no existeix. Mirant el cel tan net, em pregunto si realment ha existit. Aquella fronda de branques ara reuneix grumolls de frases amb contorns de fulles i corre i es desfà i es deslliga en un últim raïm insensat de paraules, idees, somnis, i ha acabat.

Josep Maria Sagarra. Vida privada (1932)

Els papres, en obrir-se, varen fer un clac gairebé imperceptible, com si estiguessin enganxats a causa d'una pretèrita convivència amb les llàgrimes i el fum, o per aquella secreció produïda en els ulls irritats després d'una lectura molt llarga sota una llum insuficient.

(...)

Entre les roses vermelles, caminava, una mica insegur, un home gris, de galtes indefinides, d'edat indefinida, amb l'estomac ple de whisky i amb el cor ple de roses vermelles.

Juliol 1932.

Llorenç Villalonga. Mort de dama (1931)

Introducció

El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L'herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.

Pel barri, no hi passa ningú.

(...)

Capítol I

Un retrat amb quatre dades genealògiques

Aquell dia. Dona Obdúlia Montcada, viuda de Bearn, comprengué que es movia.


(...)

A Barcelona, la Violeta recorria febrilment les botigues i es comprava un dol apoteòsic. A Palma, dins un saló de ca la baronessa --saló de rebre condols, amb les persianes tancades i totes les cortines corregudes--, Dona Maria Antònia Bern, Dona Maria Gradolí i Na Remei Huguet pensaven totes tres el mateix:
--Ens ha perdut l'ésser massa decents.

Lewis Carroll. Les aventures d'Alícia al país de les Meravelles (1865)

Alícia començava de cansar-se d'allò més de seure al costat de la seva germana, en el banc, i no tenir res a fer; una o dues vegades havia sotjat en el llibre que la seva germana estava llegint, però aquell llibre no tenia "sants" ni converses; i de què serveix un llibre -pensa Alícia- sense imatges ni converses?

(...)

Finalment, va pintar-se a si mateixa en aquella

Juan Ramón Jiménez. Platero y yo (1917)

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

(...)

Tu, Platero, estás solo en el pasado. Pero ¿qué más te da el pasado a ti, que vives en lo eterno, que, como yo aquí, tienes en tu mano, grana como el corazón de Dios perenne, el sol de cada aurora?

Moguer, 1916.

Mercè Rodoreda. Mirall trencat (1974)

En Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar el cotxe. "Sí, senyor, com vostè mani".

(...)

Al cap d'uns quants dies vingueren més ombres a tallar arbres, a tirar la casa a terra. De seguida veieren a la soca d'un castanyer de l'entrada, cargolada en un esvoranc, una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes.

Començada a Ginebra l'any 1968, acabada a Romanyà de la Selva el 1974

Albert Camus. El primer home (1960)

Damunt la carreta que circulava per una ruta pedregosa, uns núvols gruixuts i densos s'esquitllaven cap a l'est enmig del crepuscle.

Truman Capote. A sang freda (1966)

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria semblada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen "cap enllà".

(...)

Llavors ell, emprenent el camí de casa seva, es va endinsar sota la volta dels arbres, deixant endarrere el cel immens i el murmuri de les veus del vent damunt el blat onejant.

Lucreci. La naturalesa de les coses ( Segle I aC)

Mare dels Enéades, plaer dels humans, i dels déus, Venus nutrícia, que sota els senyals que llisquen pel cel, omples de vida la mar portadora de naus i les terres portadores de fruits, perquè a través teu, tota espècie d'animals és concebuda i veu la llum nascuda del sol: davant teu, deessa, davant teu, i a la teva arribada, fugen els vents del cel; a tu la terra hàbil t'ofereix flors agradables; per a tu somriuen les planúries de la mar, i el cel asserenat resplendeix amb un esclat de llum. Ja que de seguida que es mostra l'aspecte primaveral del dia, i, oberta, agafa força l'aura fecundant del Favoni, et saluden, primer de tot, o divina, les aus del cel i assenyalen la teva arribada, colpits els seus cors, per la teva força.

Nicolau Copèrnic. De les revolucions dels orbes celestes (1543)

(...)

I. Que el món és esfèric

Primerament, hem de tenir en compte aquesta afirmació, que el món és rodó, o bé perquè aquesta és la forma més perfecta de totes, que no necessita juntures, tota compacta; o bé perquè aquesta és la més capaç de totes les figures, la que més escau per encabir-ho tot i guardar-ho el millor possible; o bé també perquè cada una de les parts separades del món, vull dir el Sol, la Lluna i els estels, les veiem amb aquesta forma; o bé perquè totes les coses tendeixen a arrodonir-se, com es veu en les gotes d'aigua i en tota la resta de cossos líquids, en el procés de definir els seus límits. Que no dubti ningú, doncs, que aquesta és la forma que ha estat assignada als cossos celestes.

Plató. Apologia de Sòcrates (Segle IV aC)

Com heu estat afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé; quant a mi, sentint les seves paraules, de poc que no m'oblido de mi mateix: tan persuasivament han parlat. Tanmateix, de veritat, per dir-ho clar, no n'han dit un mot. Però el que més m'ha admirat, entre totes les mentides que han dit, és el que havíeu de prevenir-vos, no fos que us enganyés, sent jo molt hàbil a parlar. Ja que no avergonyir-se d'ésser immediatament desmentits per mi amb els fets, en veure's ara que no sóc gens ni mica hàbil a parlar, em sembla el desvergonyiment més gran de tots, llevat que no diguin que parla bé aquell que diu la veritat; si volen dir això, confesso que sóc un orador, però no pas ells ho entenen.

(...)

Però és hora d'anar-nos-en: jo per morir, vosaltres per viure: Qui de nosaltres va a una millor sort, és obscur per a tothom, llevat del déu.

William Shakespeare. Romeo i Julieta (1595)

COR. A la bella Verona, on situem l'escena,
dos llinatges, semblants en dignitat,
reprenen per vells greuges lluites noves,
i s'ensagnen les mans dels ciutadans.
Dels fatals cossos dels dos enemics,
prenen vida uns amants de mala estrella.
El seu destí desventurat sepulta,
amb la pròpia mort, l'odi dels pares.
El seu amort, senyalat per la mort,
i el vell furor patern (al qual només
la dissort dels seus fills pot posar fi)
componen l'argument de la nostra obra.
Si ens escolteu atents, allà on hi hagi defectes
el nostre esforç procurarà de reparar-los.

(...)

CAPULET. Oh, germà Montagú, dóna'm la mà.
I que sigui aquest gest el dot de Julieta.
I res més no demano.

MONTAGÚ. Però jo puc donar-te més
perquè vull fer-li una estàtua d'or pur
i mentre el nom de Verona es conegui,
que res no pugui ser més estimat que la figura
de la fidel i lleial Julieta.

CAPULET. Igual de ric jaurà Romeo al seu costat;
pobres sacrificats dels nostres odis.

PRÍNCEP. Aquest matí ens aboca una pau tenebrosa;
de pena, el sol no ens vol ensenyar el rostre.
Separem-nos i no oblidem aquests fets tristos.
Uns serem perdonats i d'altres castigats,
perquè mai cap història no ha estat més dolorosa
que aquesta de Romeo i Julieta.

Alexis Carrel. L'homme, cet inconnu (1935)

Il y a une inégalité étrange entre les sciences de la matière inerte et celles des êtres vivants. L'astronomie, la mécanique et la physique ont, à leur base, des concepts susceptibles de s'exprimer, de façon concise et élégante, en langage mathématique. Elles ont donné à l'univers les lignes harmonieuses des monuments de la Grèce antique. Elles l'eveloppent du brillant réseau de leurs calculs et de leurs hypothèses. Elles poursuivent la réalité au-delà des formes habituelles de la pensée jusqu'à d'inexprimables abstractions faites seulement d'équations de symboles. Il n'en est pas de même des sciences biologiques.

(...)

Pour la première fois dans l'histoire du monde, une civilisation, arrivée au début de son déclin, peut discerner les causes de son mal. Peut-être saura-t-elle se servir de cette connaissance, et éviter, grâce à la merveilleuse force de la science, la destinée commune à tous les grands peuples du passé... Sur la voie nouvelle, il faut dès à présent nous avancer.

Eduardo Mendoza. La ciutat dels prodigis (1986)

L'any que Onofre va arribar a Barcelona, La ciutat estava en plena febre de renovació. Aquesta ciutat està situada a la vall que deixen les muntanyes de la cadena costanera quan es retiren una mica cap a l'interior, entre Malgrat i Garraf, que d'aquesta manera formen una mena d'amfiteatre. el clima hi és temperat i sense altibaixos: els cels solen ser clars i lluminosos; el núvols, pocs, i encara els que hi ha blancs; la pressió atmosfèrica és estable; la pluja, escassa, però de vegades traïdora i torrencial.

(...)


Després la gent en fer història opinava que en realitat l'any que Onofre Bouvila va desaparèixer de Barcelona la ciutat havia entrat en franca decadència.

Pedro Calderón de la Barca. La vida es sueño (1635)

Jornada primera

Sale en lo alto de un monte ROSAURA en hábito de hombre, de camino, y en representando los primeros versos va bajando.

ROSAURA:

Hipogrifo violento,

que corriste parejas con el viento,

¿dónde rayo sin llama,

pájaro sin matiz, pez sin escama

y bruto sin instinto

natural, al confuso laberinto

de esas desnudas peñas te desbocas,

te arrastras y despeñas?

Quédate en este monte,

donde tengan los brutos su Faetonte

que yo, sin más camino

que el que me dan las leyes del destino,

ciega y desesperada,

bajaré la cabeza enmarañada

deste monte eminente

que arruga el sol el ceño de la frente.

Mal, Polonia, recibes

a un extranjero, pues con sangre escribes

su entrada en tus arenas;

y apenas llega, cuando llega a penas.

Bien mi suerte lo dice;

mas ¿dónde halló piedad un infelice?

(…)

SEGISMUNDO:

¿Qué os admira? ¿Qué os espanta,

si fue mi maestro un sueño,

y estoy temiendo en mis ansias

que he de despertar y hallarme

otra vez en mi cerrada

prisión? Y cuando no sea,

el soñarlo sólo basta;

pues así llegué a saber

que toda la dicha humana,

en fin, pasa como sueño.

Y quiero hoy aprovecharla

el tiempo que me durare,

pidiendo de nuestras faltas

perdón, pues de pechos nobles

es tan propio el perdonarlas.

Declaració Universal de Drets Humans (1948)

Eleanor Roosevelt

PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l'opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota la seva jurisdicció.

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

(...)

Article 30

Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

Albert Einstein. Sobre un punt de vista heurístic relatiu a la producció i transformació de la llum (1905)

Entre les representacions teòriques creades pels físics sobre els gasos i altres cossos ponderables i la teoria de Maxwell sobre els processos electromagnètics en l'anomenat espai buit, hi ha una diferència formal profunda.

(...)

Si la nostra concepció es correspon amb la realitat, aquesta relació ha de ser vàlida per a qualsevol gas que (en la freqüència corresponent) no presenti cap absorció apreciable sense que l'acompanyi una ionització.

Berna, 17 de març de 1905

Galileu Galilei. Sidereus nuncius (1610)

Grans són, sens dubte, les coses que en aquest breu tractat proposo a la contemplació dels estudiosos de la natura. grans, sigui per l'excel·lència de la pròpia matèria, sigui per la seva inaudita novetat, sigui, per l'instrument en virtut del qual aquestes coses s'han desvetllat als nostres sentits.

(...)


La manca de temps m'impedeix continuar, d'aquí a poc temps s'oferirà, als lectors, més sobre aquestes qüestions.

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc (1490)

En tan alt grau excel·leix lo militar estament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonc instituït e ordenat. E per tant com la divina Providència ha ordenat e li plau que los set planets donen influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura, donant-los diverses inclinacions de pecar e viciosament viure, emperò no els ha tolt l'universal Creador lo franc arbitre, que si aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar e vençre, si usar volen de discreció; e per ço, ab lo divinal adjutori, serà departit lo present llibre de cavalleria en set parts principals, per demostrar la honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble.

Josep M. de Sagarra. El Comte Arnau (1922-1928)

Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s'acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del Comte Arnau,
i espera la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de fruita li han desfet el pit.


(...)


Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Viladrau, 1922
Port de la Selva, 1928

Jorge Luis Borges. El Aleph (1949)

O God, I could be bounded in a nutshell and count myself a King of infinite space.

Hamlet, II, 2

But they will teach us that Eternity is the Standing still of the Present Time, a Nunc-stans (ast the Schools call it); which neither they, nor any else understand, no more than they would a Hic-stans for an Infinite greatnesse of Place.

Leviathan, IV, 46

La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, después de una imperiosa agonía que no se rebajó un solo instante ni al sentimentalismo ni al miedo, noté que las carteleras de fierro de la Plaza Constitución habían renovado no sé qué aviso abril era su cumpleaños; visitar ese día la casa de la calle Garay para saludar a su padre y a Carlos Argentino Daneri, su primo hermano, era un acto cortés, irreprochable, tal vez ineludible. De nuevo aguardaría en el crepúsculo de la abarrotada salita, de nuevo estudiaría las circunstancias de sus muchos retratos. Beatriz Viterbo, de perfil, en colores; Beatriz, con antifaz, en los carnavales de 1921; la primera comunión de Beatriz; Beatriz, el día de su boda con Roberto Alessandri; Beatriz, poco después del divorcio, en un almuerzo del Club Hípico; Beatriz, en Quilmes, con Delia San Marco Porcel y Carlos Argentino; Beatriz, con el pekinés que le regaló Villegas Haedo; Beatriz, de frente y de tres cuartos, sonriendo, la mano en el mentón... No estaría obligado, como otras veces, a justificar mi presencia con módicas ofrendas de libros: libros cuyas páginas, finalmente, aprendí a cortar, para no comprobar, meses después, que estaban intactos.

(…)

¿Existe ese Aleph en lo íntimo de una piedra? ¿Lo he visto cuando vi todas las cosas y lo he olvidado? Nuestra mente es porosa para el olvido; yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz.

Juan Rulfo. Pedro Páramo (1955)

Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría; pues ella estaba por morirse y yo en plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo -me recomendó-. Se llama de otro modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.

Todavía antes me había dicho:

─ No vayas a pedirle nada. Exígele lo nuestro. Lo que estuvo obligado a darme y nunca me dio... El olvido en que nos tuvo, mi hijo, cóbraselo caro.

─ Así lo haré, madre.

Pero no pensé cumplir mi promesa. Hasta que ahora pronto comencé a llenarme de sueños, a darle vuelo a las ilusiones. Y de este modo se me fue formando un mundo alrededor de la esperanza que era aquel señor llamado Pedro Páramo, el marido de mi madre. Por eso vine a Comala.

(…)

Sintió que unas manos le tocaban los hombros y enderezó el cuerpo, endureciéndolo.

─ Soy yo, don Pedro ─dijo Damiana─. ¿No quiere que le traiga su almuerzo?

Pedro Páramo respondió:

─ Voy para allá. Ya voy.

Se apoyó en los brazos de Damiana Cisneros e hizo intento de caminar. Después de unos cuantos pasos cayó, suplicando por dentro; pero sin decir una sola palabra. Dio un golpe seco contra la tierra y se fue desmoronando como si fuera un montón de piedras.

Antonio Machado. Juan de Mairena (1934)

La verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero.

Agamenón – Conforme.

El porquero – No me convence.

Camilo José Cela. La familia de Pascual Duarte (1942)

La Familia de Pascual Duarte. Novela. Madrid, Aldecoa, 1942. - 190 p., 1 h. 18,5 cm.

Yo, señor, no soy malo, aunque no me faltarían motivos para serlo. Los mismos cueros tenemos todos los mortales al nacer y sin embargo, cuando vamos creciendo, el destino se complace en variarnos como si fuésemos de cera y en destinarnos por sendas diferentes al mismo fin: la muerte. Hay hombres a quienes se les ordena marchar por el camino de las flores, y hombres a quienes se les manda tirar por el camino de los cardos y de las chumberas. Aquellos gozan de un mirar sereno y al aroma de su felicidad sonríen con la cara del inocente; estos otros sufren del sol violento de la llanura y arrugan el ceño como las alimañas por defenderse. Hay mucha diferencia entre adornarse las carnes con arrebol y colonia, y hacerlo con tatuajes que después nadie ha de borrar ya.

Nací hace ya muchos años ─lo menos cincuenta y cinco─ en un pueblo perdido por la provincia de Badajoz; el pueblo estaba a unas dos leguas de Almendralejo, agachado sobre una carretera lisa y larga como un día sin pan, lisa y larga como los días ─de una lisura y una largura como usted para su bien, no puede ni figurarse─ de un condenado a muerte.

(…)

Dila vuelta para marchar. El suelo crujía. Mi madre se revolvió en la cama.

─ ¿Quién anda ahí?

Entonces sí que ya no había solución. Me abalancé sobre ella y la sujeté. Forcejeó, se escurrió... Momento hubo en que llegó a tenerme cogido por el cuello. Gritaba como una condenada. Luchamos; fue la lucha más tremenda que usted se puede imaginar. Rugíamos como bestias, la baba nos asomaba a la boca... En una de las vueltas vi a mi mujer, blanca como una muerta, parada a la puerta sin atreverse a entrar. Traía un candil en la mano, el candil a cuya luz pude ver la cara de mi madre, morada como un hábito de nazareno... Seguíamos luchando; llegué a tener las vestiduras rasgadas, el pecho al aire. La condenada tenía más fuerzas que un demonio. Tuve que usar de toda mi hombría para tenerla quieta. Quince veces que la sujetara, quince veces que se me había de escurrir. Me arañaba, me daba patadas y puñetazos, me mordía. Hubo un momento en que con la boca me cazó un pezón -el izquierdo- y me lo arrancó de cuajo.

Fue el momento mismo en que pude clavarle la hoja en la garganta...

La sangre corría como desbocada y me golpeó la cara. Estaba caliente como un vientre y sabía lo mismo que la sangre de los corderos.

La solté y salí huyendo. Choqué con mi mujer a la salida; se le apagó el candil. Cogí el campo y corrí, corrí sin descanso, durante horas enteras. El campo estaba fresco y una sensación como de alivio me corrió las venas.

Podía respirar...

Vladimir Nabokov. Lolita (1956)

Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un viaje de tres pasos desde el borde del paladar para apoyarse, en el tercero, en el borde de los dientes. Lo-Li-Ta.

Era Lo, sencillamente Lo, por la mañana, un metro cuarenta y ocho de estatura con pies descalzos. Era Lola con pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores cuando firmaba. Pero en mis brazos era siempre Lolita.

¿Tuvo Lolita una precursora? Por cierto que la tuvo. En verdad, Lolita no pudo existir para mí si un verano no hubiese amado a otra... «En un principado junto al mar.» ¿Cuándo? Tantos años antes de que naciera Lolita como tenía yo ese verano. Siempre puede uno contar con un asesino para una prosa fantástica.

Señoras y señores del jurado, la prueba número uno es lo que envidiaron los serafines de Poe, los errados, simples serafines de nobles alas. Mirad esta maraña de espinas.

(…)

Hace cincuenta y seis días, cuando empecé a escribir Lolita, primero en la sala de observación para psicópatas, después en esta reclusión bien caldeada, aunque sepulcral, pensé que emplearía estas notas in toto durante mi juicio, no para salvar la cabeza, desde luego, sino el alma. En plena tarea, sin embargo, comprendí que no podía exhibir a Lolita mientras viviera. Quizá use partes de esta memoria en sesiones herméticas, pero su publicación ha de diferirse.

Por motivos que quizá parezcan más evidentes de lo que son en realidad, me opongo a la pena capital. Confío que el juez comparta tal actitud. De haber comparecido ante mí mismo, habría condenado a Humbert a treinta y cinco años por violación y habría descartado el resto de las acusaciones. Pero aun así, Dolly Schiller me sobrevivirá sin duda muchos años. He tomado la siguiente resolución, con todo el sostén y el impacto legal de un testamento firmado:

Deseo que esta memoria se publique cuando Lolita ya no viva.

Ninguno de los dos vivirá, pues, cuando el lector abra este libro. Pero mientras palpite la sangre en mi mano que escribe, tú y yo seremos parte de la bendita materia y aún podré hablarte desde aquí hacia Alaska. Sé fiel a tu Dick. No dejes que otros tipos te toquen. No hables con extraños. Espero que quieras a tu hijo. Espero que sea varón. Que tu marido, así lo espero, te trate siempre bien, porque de lo contrario mi espectro irá hacia él, como negro humo, como un gigante demente, y le arrancará nervio tras nervio. Y no tengas lástima de C. Q. Había que elegir entre él y H. H. y era preciso que H. H. viviera a lo menos un par de meses más, para que tú vivieras después en la mente de generaciones venideras. Pienso en bisontes y ángeles, en el secreto de los pigmentos perdurables, en los sonetos proféticos, en el refugio del arte. Y ésta es la única inmortalidad que tú y yo podemos compartir, Lolita.