En Josep es mulla un dit amb saliva. Ensonyat, rondinaire, s'unta la picada d'un mosquit, a la galta. Mig obre un ull, la flama trèmula d'un ciri li fereix la retina.
—¡Ara rai, que ja és mort!
Sent una lleugera esgarrifança. Després, indiferent, s'acomoda de nou en la vella butaca i es torna a adormir.
—¡Ara rai, que ja és mort!
Sent una lleugera esgarrifança. Després, indiferent, s'acomoda de nou en la vella butaca i es torna a adormir.
[...]
Ballen davant de Déu i els homes. Fora del temps i de l'espai. Ballen mentre es miren als ulls, en silenci, i s'allunyen per sempre en aquella nit excepcional, sense edat, sense història.
Barcelona, desembre 1954
