dissabte, 26 de desembre del 2009

Veda de la glorificació o Rgveda (s. XII aC)


Lloo foc (agni), el sacerdot de la llar (purohita), representant (rtvik) de Déu en acte del sacrifici de foc. A ell qui és el sacerdot oferent (hotr), qui ens omple dels dons més valuosos.

Rgvedamantrasamhità, mandala 1, reà 1, mantra 1


L'Absolut és perfecte i complet; essent així perfecte i complet, tot allò que emana d'Ell, també és perfecte i complet en si mateix, i encara que d'Ell emanen tantes unitats perfectes i completes, Ell roman perfecte i complet.

Brhadàranyaka Upanisad, adhyàya 5.1

diumenge, 20 de desembre del 2009

Miguel de Unamuno. Sant Manuel Bo, Màrtir (1930)


Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
Sant Pau: 1a Corints, 15, 19



Ara que el bisbe de la diocesi de Renada, a la qual pertany aquesta la meva estimada aldea de Valverde de Lucena, està, segons es diu, promovent el procés per a la beatificació del nostre don Manuel, o, millor, Sant Manuel Bo, que va ser pàrroc en aquesta, vull deixar aquí consignat,
a tall de confessió i només Deu sap, que no jo, amb quin destí, tot el que sé i recordo d'aquell varó matriarcal que va omplir tota la més endinsada vida de la meva ànima, que va ser el meu vertader pare espiritual, el pare del meu esperit, del meu, el d'Àngela Carballino.


[...]


Y ahora, antes de cerrar este epílogo, quiero recordarte, lector paciente, el versillo noveno de la Epístola del olvidado apóstol San Judas -¡lo que hace un nombre!-, donde se nos dice cómo mi celestial patrono, san Miguel Arcángel -Miguel quiere decir «¿Quién como Dios?», y arcángel, archimensajero-, disputó con el diablo -diablo quiere decir acusador, fiscal- por el cuerpo de Moisés y no toleró que se lo llevase en juicio de maldición, sino que le dijo al diablo: «El Señor te reprenda». Y el que quiera entender que entienda. Quiero también, ya que Ángela Carballino mezcló a su relato sus propios sentimientos, ni sé que otra cosa quepa, comentar yo aquí lo que ella dejó dicho de que si Don Manuel y su discípulo Lázaro hubiesen confesado al pueblo su estado de creencia, este, el pueblo, no les habría entendido. Ni les habría creído, añado yo. Habrían creído a sus obras y no a sus palabras, porque las palabras no sirven para apoyar las obras, sino que las obras se bastan. Y para un pueblo como el de Valverde de Lucerna no hay más confesión que la conducta. Ni sabe el pueblo qué cosa es fe, ni acaso le importa mucho. Bien sé que en lo que se cuenta en este relato, si se quiere novelesco -y la novela es la más íntima historia, la más verdadera, por lo que no me explico que haya quien se indigne de que se llame novela al Evangelio, lo que es elevarle, en realidad, sobre un cronicón cualquiera-, bien sé que en lo que se cuenta en este relato no pasa nada; mas espero que sea porque en ello todo se queda, como se quedan los lagos y las montañas y las santas almas sencillas asentadas más allá de la fe y de la desesperación, que en ellos, en los lagos y las montañas, fuera de la historia, en divina novela, se cobijaron.

dijous, 17 de desembre del 2009

Arquimedes. Mètode sobre els teoremes mecànics (s. III aC)

Arquimedes saluda Eratòstenes.

Fa temps vaig enviar-te alguns teoremes que havia descobert; te n'exposava els enunciats i t'invitava a trobar-ne les demostracions que aleshores no vaig indicar-te; els enunciats dels teoremes enviats eren els següents:

Del primer, si en un prisma recte que té per base un paral·lelogram s'inscriu un cilindre que té les bases en els paral·lelograms oposats i els costats sobre els plans restants del prisma, i si es traça un pla pel centre del cercle que és la base del cilindre i per un costat del quadrat situat en el pla oposat, aleshores el pla traçat separarà del cilindre un segment limitat per la superfície del cilindre i per dos plans; un d'ells és el que s'ha traçat, i l'altre, on és la base del cilindre; la superfície és la compresa entre els dos plans citats; i el segment separat del cilindre és la sisena part del prisma sencer.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Steven Shapin. The Scientific Revolution (1996)


La Revolució científica: història d'un terme

La Revolució científica mai no va existir, i aquest llibre tracta d'ella. Fa algun temps, quan el món acadèmic oferia més certesa i era més còmode, els historiadors van anunciar l'existència real d'un esdeveniment coherent, turbulent i culminant que, essencialment i irrevocablement, va canviar el que se sabia del món natural i de la manera com s'aconseguia el coneixement correcte d'aquest món. Va ser el moment en què el món es va fer modern; va ser una Cosa Bona que va ocórrer en algun moment del període que va des de finals del segle xvi fins a començaments del segle xviii.


[...]


La ciència continuarà sent el que sigui —certament el cos de coneixement més fiable que tenim— amb independència que les històries que ens parlen sobre el seu desenvolupament històric i les seves relacions socials siguin exactes o no. La ciència continua sent també el component més respectable de la nostra cultura. Dubto molt que la ciència necessiti una defensa que consisteixi a perpetuar faules i mites que són bunyols inventats amb la finalitat de ressaltar el seu valor. Fer això seria, realment, la negació final del llegat cultural de la Revolució científica.