Fiodor Dostoievski. Crim i càstig (1866)

Un dia extremadament xafogós de començaments del mes de juliol, a l'hora foscant, un jove sortia de la seva cambra de rellogat del carreró de S... i, ja a fora, s'encaminava lentament, com no acabant-se de decidir, cap al pont de K...

[...]

Però ací comença ja una nova història, la història de la renovació lenta d'un home, la història de la seva regeneració progressiva, del seu pas gradual d'un món a un altre, a una realitat fins aleshores completament inconeguda. Això podria ésser la matèria d'una altra narració, però aquesta està acabada.

FI

(Prestuplenie i nakazanie. Traducció directa del rus d'Andreu Nin, 1929)

William Thackeray. La fira de les vanitats. Una novel·la sense heroi (1848)

1. CHISWICK MALL

Un assolellat matí del mes de juny de la primera dècada del segle actual, arribà davant la portalada reixada del col·legi per a senyoretes de Chiswick Mall, que dirigeix la senyoreta Pinkerton, un carruatge familiar, arrossegat, a quatre milles per hora, per un tronc de ferrenys i llustrosos cavalls guarnits amb arnesos brunyits i lluents, el qual era guiat per un cotxer gras, cofat amb una perruca i un capell de tres puntes. El lacai negre, que seia al pescant a frec del gras cotxer, estirà les cames garrelles tan bon punt el vehicle s'aturà davant la brillant placa de bronze on figurava el nom de la senyoreta Pinkerton, i quan tocà la campaneta, més d'una vintena de caparrons aparegueren a les estretes finestres del vell edifici de rajols. No solament això: un observador perspicaç hauria pogut reconèixer el nassiró vermell de la bonassa senyoreta Jemima Pinkerton, que apuntava entre els testos de geranis que hi havia a la finestra de la seva cambra.

Orahan Pamuk. Istanbul. Ciutat i records (2003)

1

L'ALTRE ORHAN

Des de ben petit i durant molts anys, he sospitat que en algun lloc dels carrers d'Istanbul, en una casa semblant a la nostra, hi vivia un altre Orhan que se m'assemblava en tot, que era el meu bessó, exactament igual que jo. No recordo on vaig tenir aquesta idea, ni com se'm va acudir. Molt probablement se'm va gravar a conseqüència d'un llarg procés reeixit de malentesos, coincidències, jocs i pors. Per poder explicar el que sentia quan aquell somni em començava a espurnejar al cap explicaré un dels primers moments en què el vaig notar de manera més clara.


[...]

—No seré pintor —vaig dir—. Seré escriptor.

Francisco de Quevedo. La vida del Buscón (1626)

Capítulo primero. En que cuenta quién es y de dónde

Yo señor, soy de Segovia. Mi padre se llamó Clemente Pablo, natural del mismo pueblo; Dios le tenga en el cielo. Fue, tal como todos dicen, de oficio barbero; aunque eran tan altos sus pensamientos, que se corría de que le llamasen así, diciendo que el era tundidor de mejillas y sastre de barbas. Dicen que era de muy buena cepa, y, según él bebía, es cosa para creer.

[...]


(...) determiné, consultándolo primero con la Grajal, de pasarme a Indias con ella, a ver si, mudando mundo y tierra, mejoraría mi suerte. Y fueme peor, como v. m. verá en la segunda parte, pues nunca mejora su estado quien muda solamente de lugar, y no de vida y costumbres.

Stefan Zweig. Montaigne (1942)

Hi ha escriptors, no gaires, que són accessibles a qualsevol persona de qualsevol edat i a qualsevol època de la seva vida —Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tostói— i n'hi ha d'altres que s'obren amb tota la plenitud tan sols en un moment determinat: Montaigne és un d'aquests. No es pot ser massa jove ni mancat d'experiència i desenganys per apreciar-lo com cal, i el seu pensament lliure i impertorbable és encara més beneficiós quan es mostra a una generació que, com la nostra, ha estat llançada pel destí a un devessall catastròfic de proporcions mundials. Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l'individu i, dins d'aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d'una catàstrofe de masses. Tan sols quan un mateix ha desesperat i dubtat de la raó i de la dignitat humanes està capacitat per lloar com una proesa el fet que un individu es mantingui exemplarment íntegre enmig d'un caos mundial.

[...]

Rep l'extremunció el 13 de setembre de 1592. Amb ell s'extingeix la nissaga dels Eyquem i els Paçagon. No reposa, com el seu pare, entre els seus ancêtres, sinó sol, a l'església dels Feuillants de Bordeus: el primer i el darrer dels Montaigne i l'únic que ha llegat aquest nom a la posteritat.

ANÒNIM. La vida del Lazarillo de Tormes (1554)

Cuenta Lázaro su vida y cúyo hijo fue

Pues sepa Vuestra Merced, ante todas cosas, que a mí llaman Lázaro de Tormes, hijo de Tomé González y de Antona Pérez, naturales de Tejares, aldea de Salamanca. Mi nascimiento fue dentro del rio Tormes, por la cual cusa tomé el sobrenombre; y fue desta manera: mi padre que Dios perdone, tenía cargo de proveer una molienda de una aceña que está ribera de aquel río, en la cual fue molinero más de quince años; y estando mi madre una noche en la aceña, preñada de mí, tomóle el parto y parióme allí. de manera que con verdad me puedo decir nascido en el río.


[...]


Esto fue el mesmo año que nuestro victorioso emperador de esta insigne ciudad de Toledo entró y tuvo en ella Cortes, y se hicieron grandes regocijos, como Vuestra Merced habrá oído. Pues en este tiempo estaba en mi prosperidad y en la cumbre de toda buena fortuna.

Leopoldo Alas. La regenta (1884-1885)

La heroica ciudad dormía la siesta. El viento sur, caliente y perezoso, empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el norte.

[...]

Abrió, entró y reconoció a la Regenta desmayada.
Celedonio sintió un deseo miserable, una perversión de la perversión de su lascivia; y por gozar de un placer estraño, o por probar si lo gozaba, inclinó el rostro asqueroso sobre el de la regenta y le besó los labios.
Ana volvió a la vida rasgando las nieblas de un delirio que le causaba náuseas.
Había creído sentir sobre la boca el vientre viscoso y frío de un sapo.

Luis Vélez de Guevara. El diablo cojuelo (1641)

Tranco primero

Daban en Madrid, por los fines de julio, las once de la noche en punto, hora menguada para las calles, y, por faltar la luna, juridición y término redondo de todo requiebro lechuzo y patarata de la muerte.

[...]


Con que da fin esta novela, y su dueño gracias a Dios porque le sacó della con bien, suplicando a quien la leyere que se entretenga y no se pudra en su leyenda, y verá qué bien se halla.

Xavier Benguerel. El testament (1955)

En Josep es mulla un dit amb saliva. Ensonyat, rondinaire, s'unta la picada d'un mosquit, a la galta. Mig obre un ull, la flama trèmula d'un ciri li fereix la retina.
—¡Ara rai, que ja és mort!
Sent una lleugera esgarrifança. Després, indiferent, s'acomoda de nou en la vella butaca i es torna a adormir.

[...]


Ballen davant de Déu i els homes. Fora del temps i de l'espai. Ballen mentre es miren als ulls, en silenci, i s'allunyen per sempre en aquella nit excepcional, sense edat, sense història.

Barcelona, desembre 1954

Llorenç Villalonga. Bearn (1961)

Sota la influència de Faust

Suposat que mai no arribaré a venir a Bearn, et diré que es tracta d'una possessió de muntanya situada prop d'un llogarret d'unes quatre-centes ànimes que s'anomena, també, Bearn. S'ignora si la possessió prengué el nom del poble o si fou el poble que rebé el nom de la finca.


[...]


Record, com si fos ara, el to de les seves paraules.
—L'existència de Vossa Mercè ha estat bella, malgrat els seus errors. Demani contritament perdó...
—Mira —interrompé incorporant-se—, m'acús d'haver tengut enveja d'en Jacob Collere.
Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort.

Stendhal. La cartoixa de Parma (1839)

Milà, l'any 1796

El 15 de maig de 1796, el general Bonaparte va entrar a Milà encapçalant aquell exèrcit de jovent que acabava de passar el pont de Lodi i d'ensenyar al món que, després de tants segles, Cèsar i Alexandre tenien un successor.

[...]


Les presons de Parma eren buides, el comte immensament ric, Ernest Vadorat pels seus súbdits, que en comparaven el regiment amb el dels grans ducs de Toscana.

TO THE HAPPY FEW

((A les ànimes sensibles; Als pocs feliços; A la feliç minoria))