Pedro Salinas. La voz a ti debida (1934)

Tú vives siempre en tus actos.
Con la punta de tus dedos
pulsas el mundo, le arrancas
auroras, triunfos, colores,
alegrías: es tu música.
La vida es lo que tú tocas.


[...]


Y su afanoso sueño
de sombras, otra vez, será el retorno
a esta corporeidad mortal y rosa
donde el amor inventa su infinito.

Tracy Letts. August: Osage County (2007)

Beverly Weston: -- "La vida és molt llarga" T. S. Eliot


[...]


Johnna Monevata: (cantant) -- Així és com s'acaba el món.

Mark Twain. Un assassinat, un misteri i un casament (1876)

Als límits d'un remot i apartadíssim poble del sud-oest de Missouri vivia un pagès que es deia John Gray. El poble s'anomenava Deer Lick. Era un llogarret escampat, ensopit, de sis o set-cents habitants. (...)

[...]


(...) A més, li vull preguntar on va aterrar, quan va caure.

A Murder, a Mistery, and a Marriage

Upon the border of a remote & aut-of-the-way village in south-western Missouri lived an old farmer named John Gray. The village was called Deer Lick.

Francisco Ayala. Historia de macacos (1952)

I

Si yo, en vista de que para nada mejor sirvo, me decidiera por fin a pechar con tan inútil carga, y emprendiera la tarea de cantar los fastos de nuestra colonia —revistiéndolos acaso con el purpúreo ropaje de un poema heroico-grotesco en octavas reales, según lo he pensado alguna vez en horas de humor negro—, tendría que destacar aquel banquete entre los más señalados acontecimientos de nuestra vida pública.


[...]


Hizo otros chistes, convidó a todo el mundo con insistencia, bebió como un bárbaro, repartió a los mozos del Club montones de dinero, y no ha parado hasta que, borracho como una cuba, cayó roncando sobre un diván. Allí sigue, todavía.

Thomas N. Bisson. Tormented voices. Power, Crisis, and Humanity in Rural Catalonia, 1140 - 1200 (1998)

MEMORIALS

The people died long ago.

Sinclair Lewis. Cass Timberlane (1945)

Until Jinny Marshland was called to the stand, the Judge was deplorably sleepy.


[...]

"Dear Jinny!" he said, and she confided, "I'm going to get new storm-windows on my room, even if I have to put them up myself. I could, too! I'm the best storm-window fixer in this town. You'll see!"

Pio Baroja. Las inquietudes de Santhi Andía (1911)

Las condiciones en que se desliza la vida actual hacen a la mayoría de la gente opaca y sin interés. (...)


[...]


Sí, yo me alegro de que mis hijos no quieran ser marinos... y, sin embargo...

José María de Pereda. Peñas arriba (1894)

Las razones en que mi tío fundaba la tenacidad de su empeño eran muy juiciosas, y me las iba enviando por el correo, escritas con mano torpe, pluma de ave, tinta rancia, letras gordas y anticuada ortografía, en papel de barbas comprado en el estanquillo del lugar. Yo no las echaba en saco roto precisamente; pero el caso, para mí, era de meditarse mucho, y por eso, entre alegar él y meditar y respondre yo, se fué pasando una buena temporada.


[...]


(...) Porque tan cabal, tan intensa, tan continua ha sido mi felicidad en ese tiempo, que a veces me espantan los temores de que no haya sido mi gratitud tan grande como el beneficio recibido, y un día me hiera la justicia de Dios en lo que más amo, para recordarme lo que le debo.

Cormac McCarthy. La carretera (2006)

En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar el nen que dormia a la seva vora. (...)


[...]


(...) Als canals profunds en què vivien, totes les coses eren més velles que l'home i cantussejaven misteriosament.

(Traducció de Rosa Borràs)

Víctor Català. Solitud (1905)

Capítol primer

LA PUJADA

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i En Matias, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat de la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. (...)


[...]


Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

Febrer, 1905

Jaume Picas. Tren de matinada (1968)

Ja no feia tanta fresca. El dia s'havia aixecat del tot. I només hi havia filagarses de núvols. Devia fer vent, a fora. Però era un vent alegre, que fuetejava els arbres com per a despertar-los. Per prendre el tren en Joan Manuel havia hagut de fer un bon tros de camí a peu. Després, assegut, s'havia abaltit. Ara s'estirava discretament. (...)


[...]


L'àgil baluerna fugia i tot de cotxes clars i polsosos l'empaitaven. En Joan Manuel es quedà aturat un moment. Després mirà el rellotge i començà a caminar de pressa com molta altra gent, homes i dones, que anaven a vendre's una mica per a poder somniar en la felicitat.

Nikos Kazandzakis. Alexis Zorbàs (1946)

El vaig trobar per primera vegada al Pireu. Jo havia baixat al port per agafar el vaixell cap a Creta. Plovia. Bufava un potent xaloc i les ruixades de la mar arribaven fins al petit cafè. Les portes vidrieres estaven tancades, l'aire tufejava a home i a sàlvia. A fora feia fred i l'alè gelat entelava els vidres. Cinc o sis mariners que havien vetllat tota la nit, abrigats amb foscos capots de pell de cabra, bevien cafè i sàlvia i miraven el mar a través dels vidres entelats.


[...]


"(...) Així, dret, amb les ungles clavades a la finestra, el va sorprendre la mort.

"La seva dona, la Liuba, m'encarrega que us escrigui que us saluda i que el difunt, diu, li parlava sovint de la vostra senyoria, i que, d'un santuari que tenia, li va ordenar que us en fes donació, diu, quan fos mort, com a record d'ell.
"La vídua us prega, doncs, que, quan tingueu l'ocasió de passar pel nostre poble, us digneu a dormir a casa seva i, l'endemà al matí, us emporteu el santuari."

Títol original: Βίος και Πολιτεία του Αλέξη Ζορμπά
Traucció del grec: Jaume Berenguer Amenós

Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Exercicis d'espill (2010)

RELAT

Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: "Jo també sóc de Cassà de la Selva" i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa.

Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Somreia, mentre us apunyalava?"

((A la manera de Raymond Queneau, Lluís escriu la mateixa història de 123 maneres diferents.))

Eva Piquer. Dietari desacomplexat (AVUI, 26.04.2010)

El millor de les bones novel·les comença quan s'acaben

La primera frase no és ni de bon tros la més important. A vegades el millor d'una novel·la comença quan l'acabes. Quan la història que has llegit se t'instal·la a dins amb vocació d'okupa. Recordem com comencen certes novel·les, sí, però no és tant perquè el principi sigui bo com perquè la novel·la és bona. El repte de l'escriptor, més que el principi, és el final. Saber arribar a bon port. El pitjor, deia Orson Welles, és quan acabes un capítol i la màquina d'escriure no t'aplaudeix.

Hi ha lectors previsors que comencen els llibres per l'última pàgina, per no quedar-se amb la incògnita si tinguessin la mala sort de morir-se a mitja lectura. Però la majoria de mortals comencem pel principi amb l'esperança d'arribar al final. I de sobreviure per explicar-ho. D'aquí una de les gràcies de la primera frase: és la més llegida.

Jo tampoc crec en Déu i també el trobo a faltar

La primera frase de l'últim llibre de Julian Barnes, Res a témer (Angle), descriu perfectament el meu ateisme: "No crec en Déu, però el trobo a faltar". Sí senyor, és ben bé això. Tinc la desgràcia de ser atea, voldria deixar de ser-ho, però no puc fer-hi més.

Barnes reflexiona sobre la mort, la dels seus i la pròpia: "Mai no he escrit cap llibre, llevat del primer, sense que, en algun moment, consideri la possibilitat de morir-me abans d'acabar-lo". Diu que un amic novel·lista també solia tenir aquesta por, però per un motiu afegit: "Perquè apareixeria algun malparit que l'acabaria per tu". I ja seria casualitat que sabés trobar-hi un bon final.

George Orwell. Homenatge a Catalunya (Homage to Catalonia, 1938)

A les Casernes Lenin de Barcelona, la vigília del dia en què vaig allistar-me a les milícies, vaig veure un milicià italià dret davant la taula dels oficials.


[...]


Quina finalitat se serveix en dir que homes com en Maxton estan a sou del feixisme? L'única finalitat que se serveix és de fer impossible tota discussió seriosa. és com si, enmig d'un torneig d'escacs, un dels partcipants es posés a cridar, de sobte, que el seu contrincant és culpable d'un delicte d'incendi provocat o de bigàmia. El punt que realment es tracta d'escatir resta inafectat. El libel no resol res.

Thomas Mann. Mario i el Màgic (Mario und der Zauberer, 1930)

Torre di Venere em deixà el record d'una atmosfera desagradable.

[...]

Un final horripilant, fatal. I malgrat tot, un final que era un alliberament. No vaig poder, ni podria ara, interpretar-lo d'altra manera.

Doris Lessing. El quadern daurat (The Golden Notebook, 1962)

Dones lliures I

Anna es troba amb la seva amiga Molly a l'estiu del 1957, després d'una separació...

Les dues dones eren totes soles en un pis de Londres.
--La qüestió és --va dir Anna, quan la seva amiga va tornar del telèfon del replà--, la qüestió és que, pel que veig, tot se'n va en orris.


[...]


Hi va haver un silenci curt, que Molly va trencar quan va exclamar:
--Que curiós que és tot això, ¿oi, Anna?
--Moltíssim.
Al cap de molt poca estona, Anna va dir que havia de tornar amb Janet, perquè ja devia haver tornat del cine, on havia anat amb una amiga.
Les dues dones es van fer petons i es van separar.

Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, 1912)

En Gustav Aschenbach, o milldit, Von Aschenbach, com es deia oficialment d'ença que complí els cinquanta anys, havia sortit de la seva casa del carrer del Príncep Regent, a Munic, per emprendre tot sol una llarga passejada, una tarda de primavera de l'any 19..., sota un cel gris, amb cara de mal temps que d'un mes a aquesta banda semblava amenaçar la pau del nostre continent.


[...]


Passaren uns quants minuts abans no vingueren a socórrer-lo: havia caigut de costat a la cadira. El portaren a la seva cambra. I aquell mateix dia, el món, respectuosament commogut, rebé la nova de la seva mort.

Philip Pettit. Republicanisme (1997)

Seria utòpic pensar que el que passa en política està en funció de les idees normatives que circulen per aquest paisatge.

[...]

El projecte, doncs, culmina de la manera més natural en la concepció d'una societat on regnen la civilitat i la confiança.

(Traducció de Sara Sicart i Rosó Gorgori)

Pier Paolo Pasolini. El somni d'una cosa (1948-1949)

Des del Matí, si el dia és clar, la carretera comarcal i els camins rurals que porten a Casale s'omplen de gent que va a la fira del dilluns de Pasqua.

[...]

Eren el Nini, Milio i els altres companys que la portaven damunt les espatlles: (...), van anar marxant cap a l'església.

Tomás Eloy Martínez. Santa Evita (1995)

1
"Mi vida es de ustedes"

Al despertar de un desmayo que duró más de tres días, Evita tuvo al fin la certeza de que iba a morir.


[...]


Hubo un momento en que me dije: Si no la escribo, voy a asfixiarme. Si no trato de conocerla escribiéndola, jamás voy a conocerme yo. En la soledad de Highland Park, me senté y anoté estas palabras: "Al despertar de un desmayo que duró más de tres días, Evita tuvo al fin la certeza de que iba a morir". Era una tarde impasible de otoño, el buen tiempo cantaba desafinando, la vida no se detenía a mirarme.

Desde entonces, he remado con las palabras, llevando a Santa Evita en mi barco, de una playa a la otra del ciego mundo. No sé en qué punto del relato estoy. Creo que en el medio. Sigo, desde hace mucho, en el medio. Ahora tengo que escribir otra vez.

Demòstenes. Sobre la corona (s. IV aC)

La deessa (1927) d'Àngel Tarrac, Palau Reial de Pedralbes

[...]


Així, doncs, que cap de vosaltres, oh déus tots, no permeti aquestes coses, ans infoneu-los preferentment millors designis i sentiments. Però si, malgrat tot, són inguaribles, feu que morin exterminats per ells mateixos i anihilats del tot per terra i per mar, i a nosaltres, els restants, atorgueu-nos com més aviat millor l'alliberament dels perills que ens amenacen i una salvació segura.

Leibniz. Monadologia (1714)

LES PRINCIPES DE LA PHILOSOPHIE
OU
LA MONADOLOGIE

(1) La Monade dont nous parlerons ici, n'est autre chose, qu'une substance simple, qui entre dans les composés; simple, c'est à dire, sans parties.

PRINCIPIA PHILOSOPHIAE, AUTORE G. G. LEIBNITIO.

1 Monas, de qua dicemus, non est nisi substantia simplex, quae in composita ingreditur. Simplex dicitur, quae partibus caret.

Principis de Filosofia o MONADOLOGIA

(1) La Mònada, de la qual anem a parlar aquí, no és sinó una substància simple que entra en els compostos; simple vol dir sense parts.


[...]


(90) Enfin sous ce governement parfait il n'y aura point de bonne Action sans recompense, point de mauvaise sans chatiment: et tout doit reüssir au bien des bons; (...) si nous sommes attachés, comme il faut à l'Auteur du tout, non seulement comme à l'Architecte et à la cause efficiente de nôtre être, mais encore comme à nôtre Maître, et à la cause Finale qui doit faire tout le but de nôtre volonté, et peut seul faire nôtre bonheur.

Aristòfanes. La Pau (421 aC)

SERVIDOR PRIMER.--Passa'm, passa'm un pastís per a l'escarabat. Tan de pressa com puguis!

SERVIDOR SEGON.--Aquí el tens. Engargalla-li, a aquesta bèstia maleïda, i que mai no endrapi un pastís més dolç que aquest.


[...]


TRIGEU. (Al cor.) --Prou que ho diràs quan en mengis, quan beguis vi a balquera. Himen, himeneu! Oh! Himen, himeneu! Oh! (Als espectadors.) Salve, salve, oh homes! Si em seguiu, menjareu pastissos.

Aristòfanes. Les vespes (422 aC)

SERVIDOR PRIMER. (Desperta el seu company.) --Ep, tu, què et passa, malaurat Xàntias?
SERVIDOR SEGON. --Aprenc com s'edludeix una guàrdia nocturna.
SERVIDOR PRIMER. --Això és que devies una gran pallissa a les teves costelles. ¿O és que no saps la mena de monstre que vetllem?
SERVIDOR SEGON. --Sí que ho sé; però desitjo oblidar una estoneta les meves misèries. (Es torna a endormiscar.)


[...]

COR. --Regira't, desfila en cercle, apunyega't la panxa, gita la cama al cel: torneu-vos com baldufes. El mateix sobirà rei del mar, el vostre pare, acut, adelitat pels seus minyons, aquests dansarins. Si us abelleix en alguna cosa la dansa, conduïu-nos de pressa cap ala porta, perquè això no ho havia fet mai ningú fins ara, acomiadar entre danses el cor d'una comèdia.

António Lobo Antunes. O esplendor de Portugal (1997)

24 de desembre de 1995

Quan vaig dir que havia convidat els meus germans a passar la nit de Nadal amb nosaltres
(dinàvem a la cuina i es veien les grues i els vaixells enllà de les últimes teulades d'Ajuda)
la Lena em va omplir el plat de fum, va desaparèixer entre el fum i mentre desapareixia la seva veu va entelar els vidres abans d'esborrar-se també

--Fa quinze anys que no veus els teus germans

[...]


i jo corrent per la sorra en direcció als meus pares, amb el barret de palla que em relliscava cap al clatell, feliç, sense necessitat de demanar-los si m'estimaven.

FINIS LAUS DEO

Plató. Crítias (Segle IV aC)

TIMEU.- Que bé em sento, Sòcrates, ara que, com descansant després d'un llarg viatge, tinc la satisfacció de donar per acabada la caminada del discurs! I demano al déu que va néixer realment fa tant de temps i que ara acabem de fer néixer amb paraules que ens concedeixi que puguem retenir tot el que ha estat dit amb harmonia, i que si, sense voler, s'ha dit alguna cosa fora de to, ens imposi la pena que calgui. Ara bé, la pena que ha de pagar el qui ha cantat fora de to és que recuperi l'harmonia. Per tant, a fi que puguem anar endavant i parlar correctament sobre el naixement dels déus, hem de pregar que ens atorgui el fàrmac més acabat i excel·lent de tots els fàrmacs, val a dir, el coneixement. I, feta aquesta pregària inicial, deixem a Crítias que, tal com s'havia convingut, continuï el discurs.


[...]


Ara bé, Zeus, el déu dels déus que regna per les lleis, com que té la capacitat d'observar totes aquestes coses, veient de quina manera aquella noble dinastia s'havia tornat miserable, decidí infligir-los un càstig per tal que tornessin al bon seny i visquessin amb moderació. Va reunir tots els déus en el més noble dels seus palaus, el que està bastit al bell mig de tot l'univers, des d'on contempla tot el que s'esdevé. I, havent-los reunit, els digué...

Plató. Timeu (segle IV aC)

SÒCRATES.- Un, dos, tres..., però, Timeu estimat, ¿on és el quart dels qui ahir vaig convidar i que avui m'havia de retornar la invitació?

TIMEU.- Es deu haver trobat malament, Sòcrates, ja que no hauria pas faltat en aquesta trobada si li hagués estat possible de venir.

[...]

I ara ens toca de dir que hem arribat ja a la fi del nostre discurs sobre l'univers. Aquest món nostre, havent acollit els vivents mortals i immortals que l'emplenen, és un Vivent visible que conté els vivents visibles, imatge sensible del déu intel·ligible, un sol món, el més gran, el millor, el més bell, el més perfecte, criatura única.