diumenge, 9 de març del 2008

Charles Darwin. L'origen de les espècies (1859)

Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestad Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a Sud-Amèrica i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d'aquell continent. Em semblà que aquests fets aclarien una mica l'origen de les espècies -aquest misteri de misteris, com ha estat anomenat per un dels nostres més grans filòsofs. De tornada a casa, se m'acudí, el 1837, que potser es podria escatir alguna cosa sobre aquesta qüestió, tot acumulant i meditant pacientment tota mena de fets que hi tinguessin una possible relació. Després de cinc anys de treball, em vaig permetre d'especular sobre el tema, i de redactar algunes notes curtes; vaig ampliar-les el 1844 en un esbós de conclusions que em semblaven probables: des d'aquest període fins al dia d'avui he perseguit incessantment el mateix objecte. Espero que se m'excusarà d'entrar en aquests detalls personals, perquè els dono per fer veure que no m'he precipitat pas a arribar a una decisió.


(...)


És interessant de contemplar un turó embardissat, cobert de moltes plantes de moltes menes, amb ocells cantant entre els matolls, amb insectes variats voltejant per damunt i amb cucs arrossegant-se per la terra humida, i reflexionar que aquestes formes construïdes acuradament, tan diferents entre si, dependents les unes de les altres d'una manera tan complexa, han estat totes prodüides per lleis que actuen al nostre entorn. Aquestes lleis, preses en el sentit més ampli, són la del creixement amb reproducció, la de l'herència, quasi sempre compresa en la reproducció, la de la variabilitat, a partir de l'acció indirecta i directa de les condicions de vida externes i de l'ús i el desús, la de la progressió geomètrica de creixement, prou alta per conduir a la lluita per la vida, i en conseqüència a la selecció natural, que comporta la divergència de caràcters i l'extinció de les formes menys millorades. Així, de la guerra de la natura, de la fam i de la mort, se segueix directament l'objecte més excels que podem concebre, és a dir, la producció dels animals superiors. Hi ha grandesa en aquesta concepció que la vida, amb els seus poders diversos, fou insuflada originàriament en unes poques formes o en una de sola; i que, mentre aquest planeta ha anat girant d'acord amb la llei fixa de la gravetat, hi evolucionaren i hi evolucionen, a partir d'un començ tan simple, infinitat de formes de les més belles i meravelloses.