dilluns, 31 de març del 2008

Plató. Apologia de Sòcrates (Segle IV aC)

Com heu estat afectats, atenesos, pels meus acusadors, no ho sé; quant a mi, sentint les seves paraules, de poc que no m'oblido de mi mateix: tan persuasivament han parlat. Tanmateix, de veritat, per dir-ho clar, no n'han dit un mot. Però el que més m'ha admirat, entre totes les mentides que han dit, és el que havíeu de prevenir-vos, no fos que us enganyés, sent jo molt hàbil a parlar. Ja que no avergonyir-se d'ésser immediatament desmentits per mi amb els fets, en veure's ara que no sóc gens ni mica hàbil a parlar, em sembla el desvergonyiment més gran de tots, llevat que no diguin que parla bé aquell que diu la veritat; si volen dir això, confesso que sóc un orador, però no pas ells ho entenen.

(...)

Però és hora d'anar-nos-en: jo per morir, vosaltres per viure: Qui de nosaltres va a una millor sort, és obscur per a tothom, llevat del déu.

William Shakespeare. Romeo i Julieta (1595)

COR. A la bella Verona, on situem l'escena,
dos llinatges, semblants en dignitat,
reprenen per vells greuges lluites noves,
i s'ensagnen les mans dels ciutadans.
Dels fatals cossos dels dos enemics,
prenen vida uns amants de mala estrella.
El seu destí desventurat sepulta,
amb la pròpia mort, l'odi dels pares.
El seu amort, senyalat per la mort,
i el vell furor patern (al qual només
la dissort dels seus fills pot posar fi)
componen l'argument de la nostra obra.
Si ens escolteu atents, allà on hi hagi defectes
el nostre esforç procurarà de reparar-los.

(...)

CAPULET. Oh, germà Montagú, dóna'm la mà.
I que sigui aquest gest el dot de Julieta.
I res més no demano.

MONTAGÚ. Però jo puc donar-te més
perquè vull fer-li una estàtua d'or pur
i mentre el nom de Verona es conegui,
que res no pugui ser més estimat que la figura
de la fidel i lleial Julieta.

CAPULET. Igual de ric jaurà Romeo al seu costat;
pobres sacrificats dels nostres odis.

PRÍNCEP. Aquest matí ens aboca una pau tenebrosa;
de pena, el sol no ens vol ensenyar el rostre.
Separem-nos i no oblidem aquests fets tristos.
Uns serem perdonats i d'altres castigats,
perquè mai cap història no ha estat més dolorosa
que aquesta de Romeo i Julieta.

dissabte, 29 de març del 2008

Alexis Carrel. L'homme, cet inconnu (1935)

Il y a une inégalité étrange entre les sciences de la matière inerte et celles des êtres vivants. L'astronomie, la mécanique et la physique ont, à leur base, des concepts susceptibles de s'exprimer, de façon concise et élégante, en langage mathématique. Elles ont donné à l'univers les lignes harmonieuses des monuments de la Grèce antique. Elles l'eveloppent du brillant réseau de leurs calculs et de leurs hypothèses. Elles poursuivent la réalité au-delà des formes habituelles de la pensée jusqu'à d'inexprimables abstractions faites seulement d'équations de symboles. Il n'en est pas de même des sciences biologiques.

(...)

Pour la première fois dans l'histoire du monde, une civilisation, arrivée au début de son déclin, peut discerner les causes de son mal. Peut-être saura-t-elle se servir de cette connaissance, et éviter, grâce à la merveilleuse force de la science, la destinée commune à tous les grands peuples du passé... Sur la voie nouvelle, il faut dès à présent nous avancer.

Eduardo Mendoza. La ciutat dels prodigis (1986)

L'any que Onofre va arribar a Barcelona, La ciutat estava en plena febre de renovació. Aquesta ciutat està situada a la vall que deixen les muntanyes de la cadena costanera quan es retiren una mica cap a l'interior, entre Malgrat i Garraf, que d'aquesta manera formen una mena d'amfiteatre. el clima hi és temperat i sense altibaixos: els cels solen ser clars i lluminosos; el núvols, pocs, i encara els que hi ha blancs; la pressió atmosfèrica és estable; la pluja, escassa, però de vegades traïdora i torrencial.

(...)


Després la gent en fer història opinava que en realitat l'any que Onofre Bouvila va desaparèixer de Barcelona la ciutat havia entrat en franca decadència.

dilluns, 24 de març del 2008

Pedro Calderón de la Barca. La vida es sueño (1635)

Jornada primera

Sale en lo alto de un monte ROSAURA en hábito de hombre, de camino, y en representando los primeros versos va bajando.

ROSAURA:

Hipogrifo violento,

que corriste parejas con el viento,

¿dónde rayo sin llama,

pájaro sin matiz, pez sin escama

y bruto sin instinto

natural, al confuso laberinto

de esas desnudas peñas te desbocas,

te arrastras y despeñas?

Quédate en este monte,

donde tengan los brutos su Faetonte

que yo, sin más camino

que el que me dan las leyes del destino,

ciega y desesperada,

bajaré la cabeza enmarañada

deste monte eminente

que arruga el sol el ceño de la frente.

Mal, Polonia, recibes

a un extranjero, pues con sangre escribes

su entrada en tus arenas;

y apenas llega, cuando llega a penas.

Bien mi suerte lo dice;

mas ¿dónde halló piedad un infelice?

(…)

SEGISMUNDO:

¿Qué os admira? ¿Qué os espanta,

si fue mi maestro un sueño,

y estoy temiendo en mis ansias

que he de despertar y hallarme

otra vez en mi cerrada

prisión? Y cuando no sea,

el soñarlo sólo basta;

pues así llegué a saber

que toda la dicha humana,

en fin, pasa como sueño.

Y quiero hoy aprovecharla

el tiempo que me durare,

pidiendo de nuestras faltas

perdón, pues de pechos nobles

es tan propio el perdonarlas.

Declaració Universal de Drets Humans (1948)


Eleanor Roosevelt

PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l'opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota la seva jurisdicció.

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.



(...)

Article 30

Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

Albert Einstein. Sobre un punt de vista heurístic relatiu a la producció i transformació de la llum (1905)

Entre les representacions teòriques creades pels físics sobre els gasos i altres cossos ponderables i la teoria de Maxwell sobre els processos electromagnètics en l'anomenat espai buit, hi ha una diferència formal profunda.


(...)


Si la nostra concepció es correspon amb la realitat, aquesta relació ha de ser vàlida per a qualsevol gas que (en la freqüència corresponent) no presenti cap absorció apreciable sense que l'acompanyi una ionització.

Berna, 17 de març de 1905

Galileu Galilei. Sidereus nuncius (1610)


Grans són, sens dubte, les coses que en aquest breu tractat proposo a la contemplació dels estudiosos de la natura. grans, sigui per l'excel·lència de la pròpia matèria, sigui per la seva inaudita novetat, sigui, per l'instrument en virtut del qual aquestes coses s'han desvetllat als nostres sentits.

(...)


La manca de temps m'impedeix continuar, d'aquí a poc temps s'oferirà, als lectors, més sobre aquestes qüestions.

diumenge, 23 de març del 2008

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc (1490)

En tan alt grau excel·leix lo militar estament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonc instituït e ordenat. E per tant com la divina Providència ha ordenat e li plau que los set planets donen influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura, donant-los diverses inclinacions de pecar e viciosament viure, emperò no els ha tolt l'universal Creador lo franc arbitre, que si aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar e vençre, si usar volen de discreció; e per ço, ab lo divinal adjutori, serà departit lo present llibre de cavalleria en set parts principals, per demostrar la honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble.

diumenge, 16 de març del 2008

Josep M. de Sagarra. El Comte Arnau (1922-1928)

Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s'acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del Comte Arnau,
i espera la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de fruita li han desfet el pit.


(...)


Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Viladrau, 1922
Port de la Selva, 1928

dilluns, 10 de març del 2008

Jorge Luis Borges. El Aleph (1949)

O God, I could be bounded in a nutshell and count myself a King of infinite space.

Hamlet, II, 2


But they will teach us that Eternity is the Standing still of the Present Time, a Nunc-stans (ast the Schools call it); which neither they, nor any else understand, no more than they would a Hic-stans for an Infinite greatnesse of Place.

Leviathan, IV, 46


La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, después de una imperiosa agonía que no se rebajó un solo instante ni al sentimentalismo ni al miedo, noté que las carteleras de fierro de la Plaza Constitución habían renovado no sé qué aviso abril era su cumpleaños; visitar ese día la casa de la calle Garay para saludar a su padre y a Carlos Argentino Daneri, su primo hermano, era un acto cortés, irreprochable, tal vez ineludible. De nuevo aguardaría en el crepúsculo de la abarrotada salita, de nuevo estudiaría las circunstancias de sus muchos retratos. Beatriz Viterbo, de perfil, en colores; Beatriz, con antifaz, en los carnavales de 1921; la primera comunión de Beatriz; Beatriz, el día de su boda con Roberto Alessandri; Beatriz, poco después del divorcio, en un almuerzo del Club Hípico; Beatriz, en Quilmes, con Delia San Marco Porcel y Carlos Argentino; Beatriz, con el pekinés que le regaló Villegas Haedo; Beatriz, de frente y de tres cuartos, sonriendo, la mano en el mentón... No estaría obligado, como otras veces, a justificar mi presencia con módicas ofrendas de libros: libros cuyas páginas, finalmente, aprendí a cortar, para no comprobar, meses después, que estaban intactos.

(…)

¿Existe ese Aleph en lo íntimo de una piedra? ¿Lo he visto cuando vi todas las cosas y lo he olvidado? Nuestra mente es porosa para el olvido; yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz.

Juan Rulfo. Pedro Páramo (1955)

Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría; pues ella estaba por morirse y yo en plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo -me recomendó-. Se llama de otro modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.

Todavía antes me había dicho:

─ No vayas a pedirle nada. Exígele lo nuestro. Lo que estuvo obligado a darme y nunca me dio... El olvido en que nos tuvo, mi hijo, cóbraselo caro.

─ Así lo haré, madre.

Pero no pensé cumplir mi promesa. Hasta que ahora pronto comencé a llenarme de sueños, a darle vuelo a las ilusiones. Y de este modo se me fue formando un mundo alrededor de la esperanza que era aquel señor llamado Pedro Páramo, el marido de mi madre. Por eso vine a Comala.

(…)

Sintió que unas manos le tocaban los hombros y enderezó el cuerpo, endureciéndolo.

─ Soy yo, don Pedro ─dijo Damiana─. ¿No quiere que le traiga su almuerzo?

Pedro Páramo respondió:

─ Voy para allá. Ya voy.

Se apoyó en los brazos de Damiana Cisneros e hizo intento de caminar. Después de unos cuantos pasos cayó, suplicando por dentro; pero sin decir una sola palabra. Dio un golpe seco contra la tierra y se fue desmoronando como si fuera un montón de piedras.

Antonio Machado. Juan de Mairena (1934)

La verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero.

Agamenón – Conforme.

El porquero – No me convence.

Camilo José Cela. La familia de Pascual Duarte (1942)

La Familia de Pascual Duarte. Novela. Madrid, Aldecoa, 1942. - 190 p., 1 h. 18,5 cm.

Yo, señor, no soy malo, aunque no me faltarían motivos para serlo. Los mismos cueros tenemos todos los mortales al nacer y sin embargo, cuando vamos creciendo, el destino se complace en variarnos como si fuésemos de cera y en destinarnos por sendas diferentes al mismo fin: la muerte. Hay hombres a quienes se les ordena marchar por el camino de las flores, y hombres a quienes se les manda tirar por el camino de los cardos y de las chumberas. Aquellos gozan de un mirar sereno y al aroma de su felicidad sonríen con la cara del inocente; estos otros sufren del sol violento de la llanura y arrugan el ceño como las alimañas por defenderse. Hay mucha diferencia entre adornarse las carnes con arrebol y colonia, y hacerlo con tatuajes que después nadie ha de borrar ya.


Nací hace ya muchos años ─lo menos cincuenta y cinco─ en un pueblo perdido por la provincia de Badajoz; el pueblo estaba a unas dos leguas de Almendralejo, agachado sobre una carretera lisa y larga como un día sin pan, lisa y larga como los días ─de una lisura y una largura como usted para su bien, no puede ni figurarse─ de un condenado a muerte.

(…)

Dila vuelta para marchar. El suelo crujía. Mi madre se revolvió en la cama.

─ ¿Quién anda ahí?

Entonces sí que ya no había solución. Me abalancé sobre ella y la sujeté. Forcejeó, se escurrió... Momento hubo en que llegó a tenerme cogido por el cuello. Gritaba como una condenada. Luchamos; fue la lucha más tremenda que usted se puede imaginar. Rugíamos como bestias, la baba nos asomaba a la boca... En una de las vueltas vi a mi mujer, blanca como una muerta, parada a la puerta sin atreverse a entrar. Traía un candil en la mano, el candil a cuya luz pude ver la cara de mi madre, morada como un hábito de nazareno... Seguíamos luchando; llegué a tener las vestiduras rasgadas, el pecho al aire. La condenada tenía más fuerzas que un demonio. Tuve que usar de toda mi hombría para tenerla quieta. Quince veces que la sujetara, quince veces que se me había de escurrir. Me arañaba, me daba patadas y puñetazos, me mordía. Hubo un momento en que con la boca me cazó un pezón -el izquierdo- y me lo arrancó de cuajo.

Fue el momento mismo en que pude clavarle la hoja en la garganta...

La sangre corría como desbocada y me golpeó la cara. Estaba caliente como un vientre y sabía lo mismo que la sangre de los corderos.

La solté y salí huyendo. Choqué con mi mujer a la salida; se le apagó el candil. Cogí el campo y corrí, corrí sin descanso, durante horas enteras. El campo estaba fresco y una sensación como de alivio me corrió las venas.

Podía respirar...

Vladimir Nabokov. Lolita (1956)

Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un viaje de tres pasos desde el borde del paladar para apoyarse, en el tercero, en el borde de los dientes. Lo-Li-Ta.

Era Lo, sencillamente Lo, por la mañana, un metro cuarenta y ocho de estatura con pies descalzos. Era Lola con pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores cuando firmaba. Pero en mis brazos era siempre Lolita.

¿Tuvo Lolita una precursora? Por cierto que la tuvo. En verdad, Lolita no pudo existir para mí si un verano no hubiese amado a otra... «En un principado junto al mar.» ¿Cuándo? Tantos años antes de que naciera Lolita como tenía yo ese verano. Siempre puede uno contar con un asesino para una prosa fantástica.

Señoras y señores del jurado, la prueba número uno es lo que envidiaron los serafines de Poe, los errados, simples serafines de nobles alas. Mirad esta maraña de espinas.

(…)

Hace cincuenta y seis días, cuando empecé a escribir Lolita, primero en la sala de observación para psicópatas, después en esta reclusión bien caldeada, aunque sepulcral, pensé que emplearía estas notas in toto durante mi juicio, no para salvar la cabeza, desde luego, sino el alma. En plena tarea, sin embargo, comprendí que no podía exhibir a Lolita mientras viviera. Quizá use partes de esta memoria en sesiones herméticas, pero su publicación ha de diferirse.

Por motivos que quizá parezcan más evidentes de lo que son en realidad, me opongo a la pena capital. Confío que el juez comparta tal actitud. De haber comparecido ante mí mismo, habría condenado a Humbert a treinta y cinco años por violación y habría descartado el resto de las acusaciones. Pero aun así, Dolly Schiller me sobrevivirá sin duda muchos años. He tomado la siguiente resolución, con todo el sostén y el impacto legal de un testamento firmado:

Deseo que esta memoria se publique cuando Lolita ya no viva.

Ninguno de los dos vivirá, pues, cuando el lector abra este libro. Pero mientras palpite la sangre en mi mano que escribe, tú y yo seremos parte de la bendita materia y aún podré hablarte desde aquí hacia Alaska. Sé fiel a tu Dick. No dejes que otros tipos te toquen. No hables con extraños. Espero que quieras a tu hijo. Espero que sea varón. Que tu marido, así lo espero, te trate siempre bien, porque de lo contrario mi espectro irá hacia él, como negro humo, como un gigante demente, y le arrancará nervio tras nervio. Y no tengas lástima de C. Q. Había que elegir entre él y H. H. y era preciso que H. H. viviera a lo menos un par de meses más, para que tú vivieras después en la mente de generaciones venideras. Pienso en bisontes y ángeles, en el secreto de los pigmentos perdurables, en los sonetos proféticos, en el refugio del arte. Y ésta es la única inmortalidad que tú y yo podemos compartir, Lolita.


Julio Cortázar. Rayuela (1963)

¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.

(…)

Era así, la armonía duraba increíblemente, no había palabras para contestar a la bondad de esos dos ahí abajo, mirándolo y hablándole desde la rayuela, porque Talita estaba parada sin darse cuenta en la casilla tres, y Traveler tenía un pie metido en la seis, de manera que lo único que él podía hacer era mover un poco la mano derecha en un saludo tímido y quedarse mirando a la Maga, a Manú, diciéndose que al fin y al cabo algún encuentro había, aunque no pudiera durar más que ese instante terriblemente dulce en el que lo mejor sin lugar a dudas hubiera sido inclinarse apenas hacia fuera y dejarse ir, paf se acabó.

* * *


Sòfocles. Antígona (segle V aC)

Cara Ismene, germana meva estimada, saps d'algun mal que vingui d'Èdip que Zeus no hagi acomplert encara en les nostres vides? No hi ha res de dolorós ni exempt de dissort, ni res de vergonyós ni d'infamant que jo no hagi vist en els teus mals ni en els meus. I ara, què és aquest edicte de què parla tota la ciutat, aquest que acaba de promulgar el general? En saps alguna cosa? N'has sentit res? Ignores, potser, els mals que els enemics projecten contra els nostres éssers estimats?

— No m'ha arribat cap notícia de les persones estimades, Antígona, ni plaent ni dolorosa, d'ençà que vam veure'ns privats dels dos germans, morts el mateix dia per mà mútua. Després que, aquesta mateixa nit, s'ha retirat l'exèrcit dels argius, no m'ha pervingut cap altra nova que em faci ni més feliç ni més dissortada.

(..)

Corifeu: — El seny és, en molt, la primera condició per a la felicitat. I non convé captenir-se amb impietat amb els déus, perquè els orgullosos paguen les seves paraules arrogants amb malastres infinits i només amb la vellesa aprenen a ésser assenyats.

diumenge, 9 de març del 2008

Plató. Critó (segle IV aC)

— Per què compareixes a aquesta hora, Critó? O és que no és encara molt dejorn?

— Molt, encara.

— Quina hora deu ser?

— Punta d'alba.

— M'estranya que el guarda de la presó t'hagi volgut deixar entrar.

— Ens coneixem de venir sovint aquí, Sòcrates, i a més a més ha rebut de mi algunes gratificacions.

— Has arribat ara, o ja fa estona?

— Ja fa una estona.

— I doncs, per què no em despertaves de seguida, en comptes de seure en silenci al meu costat?


(...)


— (...) Sàpigues només que de tot això que ara em sembla, si parles en contra, parlaràs en va. Però si creus poder aconseguir res, parla.

— No tinc res a dir, Sòcrates.

— Deixa-ho córrer, doncs, Critó, i fem allò que jo dic, ja que el déu ens duu per aquesta via.

Immanuel Kant. Crítica de la raó pura (1781)

No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, perquè amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les lligui o les separi i elabori així la matèria bruta de les impressions per aconseguir un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.

Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experiencial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Plató. Apologia de Sòcrates (segle IV aC)

Ciutadans d'Atenes! No sé en quina mesura heu estat impressionats pel que us han dit els meus acusadors. val a dir que jo mateix, en escoltar les seves paraules, he estat a punt de no reconèixer-m'hi: tan persuasivament han parlat.

No obstant això, de veritat, per dir-ho clar i net, no han dit res. Sobretot m´ha sobtat una de les nombroses mentides que han engegat, aquella en què deien que calia que vosaltres anéssiu amb compte de no deixar-vos enganyar per mi, que, segons el seu parer, sóc hàbil a parlar.

Això em sembla el súmmum del desvergonyiment, ja que no tenen vergonya de ser contradits per mi amb la realitat, quan es faci palès que no sóc gens ni mica hàbil a parlar. Naturalment, si no és que consideren hàbil a parlar el qui diu la veritat. Si així ho entenen, estaria d'acord que sóc un orador, però no segons el seu criteri. De fet els acusadors, com us dic, no han dit bo i res de verídic; de mi, en canvi, escoltareu tota la veritat.


(...)


Però ja és l'hora d'anar-nos-en: jo a morir, vosaltres a viure.

Qui de nosaltres emprèn un camí millor? Això només ho sap el déu.


Plató. Gòrgias (segle IV aC)

Comenten que és així com cal, oh Sócrates, prendre part en el combat i en la guerra.

És potser allò que diuen, que ens hem presentat a misses dites, acabada la festa?

Sí, i una festa molt agradable, perquè Gòrgias ha fet una exposició àmplia i interessant.

Doncs la culpa d’això, Cal·licles, la té aquest, Querefont, que ens ha fet quedar massa estona a l’àgora.

No hi fa res, Sócrates, també seré jo qui ho arrangi. Gòrgias és amic meu, saps, de manera que si ho vols et farà la demostració ara mateix, i si no ho vols, en una altra ocasió.

Què dius, Querefont? És que li plauria d’escoltar Gòrgias, a Sócrates?

Si és per això que hem vingut!

Bé, aleshores podeu acudir a casa meva quan ho vulgueu: Gòrgias s’hi està i dissertarà davant vostre.

Ben dit, Cal·licles! Ara, s’hi avindrà, a conversar amb nosaltres? Perquè jo voldria assabentar-me per ell mateix de com és la força de l’art d’aquest home, de què fa professió i de què ensenya; la resta de la seva exposició ja la pot fer un altre dia, com tu has dit.

— No hi haurà res com inquirir-ho d'ell mateix, Sòcrates, perquè precisament ara era en aquest punt de la seva exhibició: ens deia que els qui som aquí li preguntéssim el que volguéssim, i assegurava que té resposta per a tot.

— Parles com un llibre! Querefont, fes-li una pregunta.

— I què li pregunto?

— Qui és.

— Què vols dir?

— És com si fos per casualitat un artesà del calçat: et diria, no ho dubtis, que és un sabater. Entens què vull dir?

(...)

— (…) Per tant, fem servir de guia el nostre raonament, que ara hem vist clar: ell ens assenyala que aquesta és la manera més assenyada d’existir, viure i morir practicant la justícia i qualsevol altra virtut. Sí, seguim-lo i exhortem-hi els altres, i no adoptem l’altre en el qual confies i al qual m’indueixes, perquè no val res, Cal·licles.

Plató. Fedre (segle IV aC)

— Estimat Fedre, d’on véns i a on vas?

— Vinc de trobar-me amb Lísias, el fill de Cèfal, Sócrates, i me’n vais al passeig que hi ha fora muralles, hi he pasta una bella estona assegut, des de l’aurora. Segueixo el consell del nostre comú amic Acumen i banderejo pels camins; ell diu que no és tan cansat com fer-ho pels carrers.

(…)

Així serà; ara anem-nos-en, Sòcrates, que la calor ja ha minvat.

No s’escau primer de pregar els déus d’aquí, i després marxar?

Sí, com no?

Estimat Pan i tots els altres déus d’aquest lloc, concediu-me de tornar-me bell en el meu interior, i que allò que tinc exterior s’ajusti i sigui amic del meu interior. Que tingui per ric el qui és savi. I que tingui la suma de diners que no pugui dur i emportar-se´n un que no sigui prudent. Demanem alguna cosa més, Fedre? Perquè amb aquest prec jo ja en tinc prou.

Demana això també per a mi, perquè els béns dels amics són comuns.

Anem-nos-en.

Plató. República (segle IV aC)

Ahir vaig baixar al Pireu amb Glaucó, el fill d'Aristó; volia adorar la deessa (Àrtemis) i també contemplar la festa, a veure com l'organitzaven, ja que la dirigeixen per primera vegada. Doncs la processó dels veïns del Pireu, em semblà prou bonica, ara, que no em paregué pas menys vistosa la que enviaren els tracis. Quan ja havíem adorat la deessa i vist la processó, i ens n'entornàvem a la ciutat, vet aquí que Polemarc, el noi de Cèfal, ens afigurà de lluny, i manà a un esclau que vingués corrents a demanar-nos que l'esperéssim. I l'esclau m'estrebà pel darrera, pel mantell, i ens va fer: "Polemarc us prega que l'espereu". Jo em vaig girar, i vaig preguntar-li Polemarc on era. "És aquest que ara ve darrera vostre. Si us plau, espereu-lo". "Bé, doncs, l'esperem" que li féu Glaucó.

I al cap d'un moment ja eren allà Polemarc i Adimant, el germà de Galucó, i encara Nicèrat, el fill de Nícies, i altres que havien deixat la desfilada.

Rafael Argullol. El caçador d'instants (1996)

360. Escriure la darrera línia d'un manuscrit produeix una sensació estranya: donem per acabat quelcom que sentim que està inacabat i que sempre estarà inacabat. Si fóssim conseqüents mai no escriuríem aquesta darrera línia que tot ho falseja.

(La darrera línia)

Thomas Bernhard. Tenebres

La dificultat és començar. Per a l'imbècil no és cap dificultat, la ignora. Fabrica nens o llibres, fa un nen o un llibre en el qual multiplica, sense interrupció, nens i llibres. Tant li fa, de totes maneres, no pensa. L'imbècil no coneix la dificultat, s'aixeca, s'afaita, guanya el carrer, deixa que li portin per davant, tant li fa.

Charles Darwin. L'origen de les espècies (1859)

Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestad Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a Sud-Amèrica i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d'aquell continent. Em semblà que aquests fets aclarien una mica l'origen de les espècies -aquest misteri de misteris, com ha estat anomenat per un dels nostres més grans filòsofs. De tornada a casa, se m'acudí, el 1837, que potser es podria escatir alguna cosa sobre aquesta qüestió, tot acumulant i meditant pacientment tota mena de fets que hi tinguessin una possible relació. Després de cinc anys de treball, em vaig permetre d'especular sobre el tema, i de redactar algunes notes curtes; vaig ampliar-les el 1844 en un esbós de conclusions que em semblaven probables: des d'aquest període fins al dia d'avui he perseguit incessantment el mateix objecte. Espero que se m'excusarà d'entrar en aquests detalls personals, perquè els dono per fer veure que no m'he precipitat pas a arribar a una decisió.


(...)


És interessant de contemplar un turó embardissat, cobert de moltes plantes de moltes menes, amb ocells cantant entre els matolls, amb insectes variats voltejant per damunt i amb cucs arrossegant-se per la terra humida, i reflexionar que aquestes formes construïdes acuradament, tan diferents entre si, dependents les unes de les altres d'una manera tan complexa, han estat totes prodüides per lleis que actuen al nostre entorn. Aquestes lleis, preses en el sentit més ampli, són la del creixement amb reproducció, la de l'herència, quasi sempre compresa en la reproducció, la de la variabilitat, a partir de l'acció indirecta i directa de les condicions de vida externes i de l'ús i el desús, la de la progressió geomètrica de creixement, prou alta per conduir a la lluita per la vida, i en conseqüència a la selecció natural, que comporta la divergència de caràcters i l'extinció de les formes menys millorades. Així, de la guerra de la natura, de la fam i de la mort, se segueix directament l'objecte més excels que podem concebre, és a dir, la producció dels animals superiors. Hi ha grandesa en aquesta concepció que la vida, amb els seus poders diversos, fou insuflada originàriament en unes poques formes o en una de sola; i que, mentre aquest planeta ha anat girant d'acord amb la llei fixa de la gravetat, hi evolucionaren i hi evolucionen, a partir d'un començ tan simple, infinitat de formes de les més belles i meravelloses.

dissabte, 8 de març del 2008

Josep Pla: El quadern gris (1918)

8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà,que és un gran afeccionat a jugar a futbol malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu,francament magre. Aquest retoc penso és tan natural! Tenir fills en forma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures és prou per a evitar que trobi el pa de pessic sabrosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada...

A mitja tarda es posa a ploure una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel, és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gasa lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m'ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré just per passar l'estona, a la bona de Déu el que se m'anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta, dominada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...

divendres, 7 de març del 2008

Dante Alighieri. Divina Comèdia (1307)

A la meitat del camí de la vida

em vaig trobar dins d'una selva obscura,

perquè havia deixat la recta via.

Quina cosa tan dura és dir com era

una selva salvatge, i aspra i forta

que em renova la por només pensar-hi!:

és tan amarga, que és poc menys que mort.

I per parlar del bé que hi vaig trobar,

diré també altres coses que hi vaig veure.



(...)



Ací la fantasia fou vençuda;

i em feia girar ja el desig i la voluntat,

com la roda uniformement moguda,


l'amor que mou el sol i les estrelles.

Publi Ovidi Nasó. Les metamorfosis (segle I)

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos

mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,

ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos

i porteu fins al temps d'avui el poema continu.

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste

no hi havia res més que aquella unitat primitiva

anomenada Caos, de masses informes, confuses;

tot eren pesos inerts i partícules amuntegades

sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.

("Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, favoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps. " Traducció d'Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra)

(...)



Que aquell dia que sols té dret al meu cos posi terme

com li plagui al període incert que em toca de vida:

la millor part de mi, malgrat tot, ha d'alçar-se per sempre

pel damunt dels estels, i el meu nom serà inesborrable

per arreu on s'estén, dominant, l'imperi de Roma.

Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles,

mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.

("I ara he acabat una obra que ni la ira de Júpiter ni el foc ni el ferro ni el temps voraç no podran destruir. Que aquell dia que no té dret sinó sobre el meu cos, posi, quan vulgui, un terme a l'espai incert de la meva vida: immortal en la part més noble de mi, em llançaré per sobre els astres encelats i el meu nom serà inesborrable. Tan lluny com el poder romà s'estén per la terra conquerida, seré llegit pels pobles; i per tota la durada dels segles, en glòria, si res hi ha de veritat en els presagis dels poetes, viuré." Traducció d'Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra)

Karl Marx i Friedrich Engels. Manifest Comunista (1848)

Un fantasma ronda per Europa, el fantasma del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s'han aliat en santa cacera contra aquest fantasma: el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.

(...)

Capítol I

BURGESOS I PROLETARIS

La història de totes les societats existents fins avui és la història de la lluita de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres artesans i oficials dels gremis, en definitiva, opressors i oprimits, s'han contraposat sempre uns contra altres sostenint una constant lluita, a vegades amagada i altres cops oberta, una lluita però que sempre finalitzà en una transformació de tota la societat o bé amb l'enfonsament mutu de les classes en lluita.


(...)


Els comunistes rebutgen amagar les seves opinions i intencions. Declaren obertament que els seus objectius solament podran aconseguir-se mitjançant la subversió violenta de tot ordre social existent fins avui dia. Poden tremolar les classes dominants davant una revolució comunista. Els proletaris, en canvi, res no hi tenen a perdre sinó les seves cadenes. Tenen un món per guanyar.

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Homer. Ilíada (segle VIII aC)

Canta, Musa, la ira funesta del fill de Peleu, Aquil·leu, ira que va causar als aqueus sofrences sens fi, va enfonsar a l'Hades, el món d'ultratomba, les ànimes valeroses de molts herois i, a ells, els va fer presa dels gossos i de tots els ocells de rapinya -s'acomplia el designi de Zeus!- des d'aquell primer dia que, havent-se barallat, el fill d'Atreu, Agamèmnon, rei d'homes, i el diví Aquil·leu van renyir.

Homer. Odissea (segle VIII aC)

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,

fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia;

mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,

car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,

els insensats! Que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,

van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.

Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

Poema de Gilgamesh (II mil·lenni aC)


Aquell que va veure l'abisme, el fonament del país,

Aquell que va conèixer els costums de l'Univers, era savi en tot,

Gilgamesh, aquell que va veure l'abisme, el fonament del país,

Aquell que va conèixer els costums de l'Univers, era savi en tot.


Tauleta I, 1-4

(...)


La ciutat fa tres quarterons i mig, els camps tres quarterons i mig,

el pou tres quarterons i mig, el temple d'Ishtar dos quarterons;

Uruk abasta dotze quarterons i mig.

Tauleta XI, 327-329

Segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lennis II i I aC

Isaac Newton. Òptica (1704)

En aquest llibre no pretenc explicar mitjançant hipòtesis les propietats de la llum, sinó presentar-les i provar-les mitjançant la raó i els experiments. Per això, proposo com a premisses les definicions i axiomes següents.

Evangeli segons Joan (darrers anys del segle I)

Al principi existia
el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
Ell estava amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l'existència,
i res no hi ha vingut sense ell.
En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la.

(...)


Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer.

Epicur. Carta a Meneceu (segle III aC)

Que ningú pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar. Perquè, per assolir la salut de l'ànima, mai no s'és massa jove, ni massa vell.

Qui diu que encara no li ha arribat l'hora, o que ja li ha passat el temps de filosofar, és com qui diu que encara no li ha arribat el moment per a la felicitat, o bé que ja li ha fugit. Per tant, han de filosofar el jove i el vell. El vell perquè tot envellint es mantingui jove de felicitat gràcies als records passats. El jove perquè pugui ser alhora jove i vell, per la seva impertorbabilitat enfront del futur. Ens cal meditar, doncs, sobre les coses que ens reporten felicitat, ja que si posseïm la felicitat ho tenim tot, i si ens manca la felicitat fem tots els possibles per posseir-la.

(...)

Totes aquestes coses i d'altres semblants, medita-les i exercita-les dia i nit en el teu interior i en companyia d'algú que se t'assembli i mai, tant despert com en somnis, la teva ànima no patirà torbació, sinó que, ben al contrari, viuràs com un déu entre els homes. Perquè no s'assembla gens a un mortal l'ésser humà que viu entre béns que no moren.

Francis Bacon. Novum Organum (1620)

L'home, ministre i intèrpret de la naturalesa, només pot fer i entendre en la mesura que hagi pogut penetrar l'ordre de la naturalesa amb l'observació o amb la reflexió. més, no en sap ni pot.

George Edward Moore. Principia Ethica (1903)

És molt fàcil assenyalar alguns dels nostres judicis quotidians, la veritat dels quals concerneix, sens dubte l’ètica. Sempre que diem, «en tal és un bon home», o «aquell individu és un bergant»; sempre que preguntem, «¿què hauria de fer?», «¿és erroni que faci això?»; sempre que aventurem observacions com «la temprança és una virtut i l’embriaguesa un vici», li correspon indubtablement a l’ètica discutir qüestions i afirmacions semblants i argüir quina és la resposta vertadera quan preguntem què és correcte de fer, i raonar per què pensem que allò que declarem del caràcter de les persones o de la moralitat de les accions és vertader o fals. En la gran majoria dels casos quan fem declaracions que enclouen algun dels termes «virtut», «vici», «deure», «correcte», «hauria de», «bo», «dolent», emetem judicis ètics, i si desitgem discutir la seva veritat discutirem un tema ètic.

Karl Marx. El capital (1867)

La riquesa de les societats on domina el mode de producció capitalista apareix com un "colossal amuntegament de mercaderies", i cada mercaderia com a la forma elemental d'aquesta riquesa. Per això la nostra recerca comença amb l'anàlisi de la mercaderia.

D'entrada la mercaderia és un objecte exterior, una cosa, que a través de les seves propietats satisfà necessitats humanes de qualsevol mena. La natura d'aquestes necessitats, per exemple el fet que provinguin de l'estómac o de la fantasia, no fa canviar res. Tampoc no es tracta, ara, de com aquesta cosa satisfà la necessitat humana, si immediatament com a mitjà de subsistència, és a dir, com a objecte de gaudi, o fent marrada, com a mitjà de producció.

José Saramago. L'any de la mort de Ricardo Reis (1984)

Aquí s'acaba el mar i s'inicia la Terra. Plou sobre la ciutat pàl·lida, les aigües del riu baixen tèrboles de fang, els aiguamolls s'han inundat. Un vaixell fosc remunta el flux llòbrec, és el Highland Brigade que es dirigeix a atracar al moll d'Alcântara. El vapor és anglès, de la Valisa Reial, el fan servir per travessar l'Atlàntic, entre Londres i Buenos Aires, com una llançadora en els camins del mar, cap aquí, cap allà, fent escala sempre als mateixos ports, La Plata, Montevideo, Santos, Rio de Janeiro, Pernambuco, Las Palmas, seguint aquest o l'ordre contrari, i, si no naufraga durant el viatge, encara passara per Vigo i Boulogne-sur-Mer, finalment entrarà al Tàmesi com ara va entrant al Teix, quin dels rius deu ser el més gran, quina la vila. No és una embarcació voluminosa, desplaça catorze mil tones, però aguanta bé el mar, com ja es va demostrar una vegada mentre feia aquesta travessia, quan, tot i el mal temps constant, només els aprenents de viatger oceànic es van marejar, o els qui, més veterans, pateixen sense remei de tenir l'estómac delicat i, com que el seu interior era decorat de manera tan casolana i confortable, se li va aplicar, afectuosament, com al Highland Monarch, el seu germà bessó, l'íntim qualificatiu de vapor familiar. En tots dos hi ha amples cobertes espaioses per practicar esports i per prendre el sol, s'hi pot jugar, per exemple, a criquet, el qual, com que és un joc de camp, també esdevé factible sobre les ones del mar, d'on es conclou que a l'imperi britànic res no li és impossible, sempre que sigui aquesta la voluntat de qui hi mana.

dijous, 6 de març del 2008

Nicolau Maquiavel. El Príncep (1513)

1. De quantes menes són els principats i com s'adquireixen

Tots els estats, tots els dominis que han tingut i tenen sobirania damunt dels homes, han estat i són o repúbliques o principats. Els principats o són hereditaris, en els quals els avantpassats del seu senyor n'han estat prínceps de molt temps ença, o són nous. Els nous, o són totalment nous, com ho fou Milà per a Francesco Sforza o són com membres afegits a l'estat hereditari del príncep que els adquireix, com és el reialme de Nàpols per al rei d'Espanya. Aquests dominis així adquirits o estan avesats a viure sotmesos a un príncep o acostumats a ésser lliures; i es guanyen o amb les armes alienes o amb les pròpies, o amb l'ajuda de la fortuna o de la virtut.

(...)

26. Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars

(...)

No he de passar per alt, doncs, aquesta ocasió per tal que Itàlia, després de tant de temps, vegi sorgir un redemptor seu. (...) Que la vostra il·lustre casa, doncs, faci seu aquest afer, amb el mateix ànim i amb la mateixa esperança amb què es fan pròpies les causes justes, a fi que, sota la seva ensenya, aquesta pàtria en surti ennoblida i, sota els seus auspicis, s'acompleixi la sentència de Petrarca, quan digué:

Virtut contra furor
Virtù contro a furore
Prendrà les armes, el combat serà curt,
prenderà l'armi, e fia el combatter corto,
Perquè l'antic valor
che l'antico valore
Als cors itàlics no és encara mort.
nelli italici cor non è ancor morto.
Italia mia, ben che'l parlar dia indarno
(CXXVIII), Vi, 93-96

Karl R. Popper. La lògica de la investigació científica (1959)

L'home de ciència, tant el teòric com l'experimental, proposa enunciats, o sistemes d'enunciats, i els contrasta pas a pas. En particular, en el camp de les ciències empíriques, construeix hipòtesis, o sistemes de teories, i les contrasta amb l'experiència mitjançant l'observació i l'experimentació.

Penso que la tasca de la lògica de la investigació científica, o lògica del coneixement, és la de proporcionar una anàlisi lògica d'aquest procediment, és a dir, la d'analitzar el mètode de les ciències empíriques.

Però, ¿quins són aquests "mètodes de les ciències empíriques"? ¿I què entenem per "ciència empírica"?

(...)

La ciència no persegueix mai el fi il·lusori de fer que les seves respostes siguin definitives, ni tan sols probables. Tot al contrari, el seu avenç s'encamina cap a una meta infinita i, tanmateix, aconseguible: la de descobrir incessantment problemes nous, més profunds i més generals, i de sotmetre les nostres respostes, sempre provisionals, a contrastacions constantment renovades i cada vegada més rigoroses.

Rafael Sánchez Ferlosio. Industrias y andanzas de Alfanhuí (1952)

El gallo de la veleta, recortado en una chapa de hierro que se cantea al viento sin moverse y que tiene un ojo solo que se ve por las dos partes, pero es un solo ojo, se bajó una noche de la casa y se fue a las piedras a cazar lagartos. Hacía luna, y a picotazos de hierro los mataba. Los colgó al tresbolillo en la blanca pared de levante que no tiene ventanas, prendidos de muchos clavos. Los más grandes puso arriba y cuanto más chicos, más abajo. Cuando los lagartos estaban frescos todavía, pasaban vergüenza, aunque muertos, porque no se les había aún secado la glandulita que segrega el rubor, que en los lagartos se llama "amarillor", pues tienen una vergüenza amarilla y fría.

(El gall de penell, retallat en una xapa de ferro que es caireja al vent sense moure's i que té un sol ull que es veu per les dues bandes, però és un sol ull, va baixar una nit de la casa i se'n va anar ales pedres a caçar llangardaixos. Feia lluna, i a becarrades de ferro els matava. Els va penjar a portell en la blanca paret de llevant que no té finestres, enganxats de molts claus. Va posar els més grans a dalt i com més xics, més a avall. Quan els llangardaixos estaven frescos encara, passaven vergonya, tot i que morts, perquè no se'ls havia encara assecat la glanduleta que segrega la rubor, que en els llangardaixos s'anomena "grogor", ja que tenen una vergonya groga i freda.

Però passant el temps es van anar assecant al sol, i es van posar d'un color negrenc, i se li va encongir la pell i se li va arrugar. La cua se'ls va doblegar cap a migdia, perquè aquesta part s'havia encongit més que la del septentrió, on no va mai. I vet aquí que els llangardaixos van quedar amb la positura dels alacrans, tots cap a una mateixa banda, perquè com que havien perdut els colors i la brillantor de la seva pell, no passaven vergonya.)


(...)


Alfanhuí vio, sobre su cabeza, pintar-se el gran arco de colores.

Madrid, 13 de diciembre de 1950.

José María Eça de Queirós. El cosí Basílio (1878)

Ja havien tocat les onze al rellotge de cucut del menjador. Jorge va tancar el volum de Louis Figuier que havia estat fullejant vagarosament, estirat a la vella voltaire de cuiro fosc; va badallar i va dir:

-¿No et vas a vestir, Luísa?

-De seguida.

S'havia quedat asseguda a taula llegint el Diário de Notícias, amb la bata de cotó negre que tenia per estar per casa, de rivets brodats i grans botons de nacre; la cabellera rossa, una mica despentinada i com resseca de l'escalfor del coixí, la duia cargolada, recollida al capdamunt del cap, que era petit i de perfil graciós; la seva pell tenia la blancor tendra i làctia de les rosses; s'acariciava l'orella amb el colze arrepenjat a la taula, i, amb el moviment lent i suau dels dits, dos anells de robins molt menuts li feien centellejos escarlates.

Friedrich W. Nietzsche. Així parlà Zaratustra (1885)

Quan Zaratustra tingué trenta anys, deixà la seva pàtria i el llac de la seva pàtria i féu cap a les muntanyes. Allà gaudí del seu esperit i de la solitud i durant deu anys no se'n cansà. Però a la fi mudà el seu cor, —es posà de cara al sol i li parlà així:

«Oh tu, gran astre! Què en seria de la teva felicitat, si no tinguessis aquells que il·lumines!

Durant deu anys has pujat a la meva caverna: prou que te n'hauries cansat, de fer llum i de fer aquest camí, si no hi haguéssim estat jo i la meva àguila i el meu serpent.

Però t'esperàvem cada matí, et preníem la teva ufana i per això et beneíem.

Mira!, estic sadoll de la meva saviesa, com l'abella que ha recollit prou mel, em calen mans esteses.

Tant de bo la pogués regalar i repartir, fins que una vegada més els savis d'entre els homes, de la seva follia, se n'alegrin i, una vegada més, els pobres, també de la seva riquesa.

Per això, em cal baixar fins al fons: com ho fas al crepuscle quan rera del mar tu davalles i portes la llum fins i tot al submón, oh tu, estrella rica en excés!

Em cal, com tu, enfonsar-me al meu ocàs, com diuen els homes, entre els quals vull davallar.

Beneeix-me, doncs, tu, ull serè, que pots mirar sense enveja i tot l'excés d'un goig!

Beneeix la copa que quasi es vessa, perquè en regali l'aigua d'or i escampi arreu l'esclat dels teus delits!

Mira!, aquesta copa frisa per buidar-se de nou i Zaratustra vol tornar a ser home.»

—Així començà l'ocàs de Zaratustra.




(...)


Així parlà Zaratustra, i deixà la seva caverna, ardent i fort, com un sol matinal que ve d'obscures muntanyes.

Gustave Flaubert. Madame Bovary (1856)

Érem a la classe d'estudi quan va entrar el director seguit d'un alumne nou vestit com els de ciutat, i d'un bidell que duia un gran pupitre. Els qui dormien es van despertar i tothom es va aixecar com si l'haguessin sorprès treballant.

dimecres, 5 de març del 2008

René Descartes. Discurs del mètode (1637)

El seny és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom creu estar-ne tan ben proveït que fins i tot els més difícils de complaure en qualsevol altra cosa no solen desitjar-ne més del que tenen. En la qual cosa no és versemblant que tothom s'enganyi, sinó que més aviat demostra que la facultat de jutjar correctament i de discernir el vertader del fals, que és el que pròpiament s'anomena seny o raó, és igual de manera natural en tothom; d'aquí que la diversitat de les nostres opinions no prové del fet que uns siguin més enraonats que els altres, sinó del fet que conduïm els nostres pensaments per camins diversos, i no considerem les mateixes coses. Perquè no n'hi ha prou de tenir un bon esperit, el principal és aplicar-lo bé. Les ànimes més insignes són capaces dels majors vicis com de les majors virtuts, i els que alenteixen el pas poden avançar molt més, si sempre segueixen el camí dret, que no els qui corren i se n'allunyen.


(...)


Confio que els nostres néts em reconeixeran no només les coses que explícitament he exposat aquí, sinó també totes les que he omès voluntàriament per tal deixar-los el plaer d'inventar-les.

FI

David Hume. Investigació sobre l'enteniment humà (1758)

Si convençuts d'aquests principis donem un cop d'ull a les biblioteques, ¿quins estralls caldrà que fem? Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos. ¿és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. ¿És que conté algun raonament empíric sobre els fets i l'existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, ja que no pot contenir més que sofisteria i il·lusió.

Ludwig Wittgenstein. Tractatus Logico-Philosophicus (1922)

1 El món és tot el que s'escau.
1.1 El món és la totalitat dels fets, no de les coses.
1.11 El món està determinat pels fets i perquè aquests són tots els fets.
1.12 Perquè la totalitat dels fets determina el que s'escau i també tot el que no s'escau.
1.13 Els fets en l'espai lògic són el món.
1.2 El món es desfà en fets.
1.21 Quelcom es pot escaure o no, i tota la resta romandre igual.

(...)

7 D'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

Gènesi, 1, 1-5

Quan Déu va començar a crear el cel i la terra, la terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i un vent huracanat planava sobre les aigües.

Déu digué:

- Que existeixi la llum.

I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.

dimarts, 4 de març del 2008

Vida y hechos del ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605)


En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados, lantejas los viernes, algún palomino de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda. El resto de ella concluían sayo de velarte, calzas de velludo para las fiestas, con sus pantuflos de lo mismo, y los días de entresemana se honraba con su vellorí de lo más fino. Tenía en su casa una ama que pasaba de los cuarenta y una sobrina que no llegaba a los veinte, y un mozo de campo y plaza que así ensillaba el rocín como tomaba la podadera. Frisaba la edad de nuestro hidalgo con los cincuenta años. Era de complexión recia, seco de carnes, enjuto de rostro, gran madrugador y amigo de la caza. Quieren decir que tenía el sobrenombre de «Quijada», o «Quesada», que en esto hay alguna diferencia en los autores que de este caso escriben, aunque por conjeturas verisímiles se deja entender que se llamaba «Quijana». Pero esto importa poco a nuestro cuento: basta que en la narración de él no se salga un punto de la verdad.


Miguel de Cervantes. Don Quijote de la Mancha. Parte primera. Capítulo primero: Que trata de la condición y ejercicio del famoso y valiente hidalgo don Quijote de la Mancha.