Veda de la glorificació o Rgveda (s. XII aC)

Lloo foc (agni), el sacerdot de la llar (purohita), representant (rtvik) de Déu en acte del sacrifici de foc. A ell qui és el sacerdot oferent (hotr), qui ens omple dels dons més valuosos.

Rgvedamantrasamhità, mandala 1, reà 1, mantra 1

L'Absolut és perfecte i complet; essent així perfecte i complet, tot allò que emana d'Ell, també és perfecte i complet en si mateix, i encara que d'Ell emanen tantes unitats perfectes i completes, Ell roman perfecte i complet.

Brhadàranyaka Upanisad, adhyàya 5.1

Miguel de Unamuno. Sant Manuel Bo, Màrtir (1930)

Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
Sant Pau: 1a Corints, 15, 19

Ara que el bisbe de la diocesi de Renada, a la qual pertany aquesta la meva estimada aldea de Valverde de Lucena, està, segons es diu, promovent el procés per a la beatificació del nostre don Manuel, o, millor, Sant Manuel Bo, que va ser pàrroc en aquesta, vull deixar aquí consignat, a tall de confessió i només Deu sap, que no jo, amb quin destí, tot el que sé i recordo d'aquell varó matriarcal que va omplir tota la més endinsada vida de la meva ànima, que va ser el meu vertader pare espiritual, el pare del meu esperit, del meu, el d'Àngela Carballino.


[...]


Y ahora, antes de cerrar este epílogo, quiero recordarte, lector paciente, el versillo noveno de la Epístola del olvidado apóstol San Judas -¡lo que hace un nombre!-, donde se nos dice cómo mi celestial patrono, san Miguel Arcángel -Miguel quiere decir «¿Quién como Dios?», y arcángel, archimensajero-, disputó con el diablo -diablo quiere decir acusador, fiscal- por el cuerpo de Moisés y no toleró que se lo llevase en juicio de maldición, sino que le dijo al diablo: «El Señor te reprenda». Y el que quiera entender que entienda. Quiero también, ya que Ángela Carballino mezcló a su relato sus propios sentimientos, ni sé que otra cosa quepa, comentar yo aquí lo que ella dejó dicho de que si Don Manuel y su discípulo Lázaro hubiesen confesado al pueblo su estado de creencia, este, el pueblo, no les habría entendido. Ni les habría creído, añado yo. Habrían creído a sus obras y no a sus palabras, porque las palabras no sirven para apoyar las obras, sino que las obras se bastan. Y para un pueblo como el de Valverde de Lucerna no hay más confesión que la conducta. Ni sabe el pueblo qué cosa es fe, ni acaso le importa mucho. Bien sé que en lo que se cuenta en este relato, si se quiere novelesco -y la novela es la más íntima historia, la más verdadera, por lo que no me explico que haya quien se indigne de que se llame novela al Evangelio, lo que es elevarle, en realidad, sobre un cronicón cualquiera-, bien sé que en lo que se cuenta en este relato no pasa nada; mas espero que sea porque en ello todo se queda, como se quedan los lagos y las montañas y las santas almas sencillas asentadas más allá de la fe y de la desesperación, que en ellos, en los lagos y las montañas, fuera de la historia, en divina novela, se cobijaron.

Arquimedes. Mètode sobre els teoremes mecànics (s. III aC)

Arquimedes saluda Eratòstenes.

Fa temps vaig enviar-te alguns teoremes que havia descobert; te n'exposava els enunciats i t'invitava a trobar-ne les demostracions que aleshores no vaig indicar-te; els enunciats dels teoremes enviats eren els següents:

Del primer, si en un prisma recte que té per base un paral·lelogram s'inscriu un cilindre que té les bases en els paral·lelograms oposats i els costats sobre els plans restants del prisma, i si es traça un pla pel centre del cercle que és la base del cilindre i per un costat del quadrat situat en el pla oposat, aleshores el pla traçat separarà del cilindre un segment limitat per la superfície del cilindre i per dos plans; un d'ells és el que s'ha traçat, i l'altre, on és la base del cilindre; la superfície és la compresa entre els dos plans citats; i el segment separat del cilindre és la sisena part del prisma sencer.

Steven Shapin. The Scientific Revolution (1996)

La Revolució científica: història d'un terme

La Revolució científica mai no va existir, i aquest llibre tracta d'ella. Fa algun temps, quan el món acadèmic oferia més certesa i era més còmode, els historiadors van anunciar l'existència real d'un esdeveniment coherent, turbulent i culminant que, essencialment i irrevocablement, va canviar el que se sabia del món natural i de la manera com s'aconseguia el coneixement correcte d'aquest món. Va ser el moment en què el món es va fer modern; va ser una Cosa Bona que va ocórrer en algun moment del període que va des de finals del segle xvi fins a començaments del segle xviii.

[...]


La ciència continuarà sent el que sigui —certament el cos de coneixement més fiable que tenim— amb independència que les històries que ens parlen sobre el seu desenvolupament històric i les seves relacions socials siguin exactes o no. La ciència continua sent també el component més respectable de la nostra cultura. Dubto molt que la ciència necessiti una defensa que consisteixi a perpetuar faules i mites que són bunyols inventats amb la finalitat de ressaltar el seu valor. Fer això seria, realment, la negació final del llegat cultural de la Revolució científica.

Josh Bazell. Esquivant la mort (2009)

Vaig cap a la feina i m'aturo per mirar un colom i una rata que es barallen sobre la neu, quan un malparit va i prova de robar-me! Naturalment hi ha una pistola pel mig. Em ve pel darrere i me l'enganxa al clatell. És freda, i de fet dóna una mica de gustet, com si hagués encertat un punt d'acupressió.

Mikkel Birkegaard, Els llibres de Luca (2007)

El desig de Luca Campelli de morir envoltat pels seus estimats llibres es va complir un vespre d'octubre cap al tard.

Harper Lee. Matar un rossinyol (1960)

Quan li faltava poc per complir tretze anys, el meu germà, en Jem, es va trencar malament el braç a l'altura del colze. Quan el va tenir curat, i li va passar la por de no poder tornar a jugar més a futbol americà, pràcticament va deixar de pensar-hi. Tenia el braç esquerre una mica més curt que el dret; quan estava parat o caminava, el dors de la mà li quedava en angle recte respecte al cos, i el dit gros paral·lel a la cuixa. Però tant se li'n donava, mentre pogués passar i xutar.

[...]

Vaig notar-me les seves mans sota la barbeta, posant-me bé la gira del llençol i acotxant-me.

--La majoria de la gent és bona persona, Scout, quan al final els descobreixes.

Va apagar el llum i se'n va anar a l'habitació d'en Jem. Segur que s'hi passaria tota la nit, i que hi seria quan en Jem es despertés al matí.

Teòcrit. Idil·lis I (s. III aC)

Tirsis o la cançó

TIRSIS: És dolç, oh cabrer, l'arpegi d'aquest pi que es dreça prop de la font; i tu també fas sonar amb dolcesa el teu flabiol. Després de Pan t'emportaràs el premi. Si ell pren el cabrit banyut, la cabra serà teva; si ell s'emporta, en premi, la cabra, a les teves mans vindrà la cabreta; que la cabreta té una carn molt bona, mentre no arriba el moment de munyir-la.

PROPERCI, Sext. Elegies (29 aC)

Cynthia prima suis miserum me cepit ocellis,
Contactum nullis ante cupidinibus.

Cíntia fou la primera que em captivà amb els seus dolços ulls, miser de mi, jo que encara no havia estat tocat de cap desig.

Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès (421 aC)

Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s'han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s'hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents. Així li ho feia creure el fet que els dos Estats anaren a ella en la plenitud de tota llur potència i el veure que els restants pobles del món grec, els uns tot seguit i els altres tenint-ne la intenció, s'anaven unint a l'un o a l'altre dels dos bàndols. Efectivament, aquesta és la més profunda commoció que mai hagin sofert els grecs, una part dels bàrbars i, com qui diu, gairebé tota la humanitat. Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no podien ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixoque no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.

Sòfocles. Àiax (s. V aC)

ATENA. Sempre de caça, fill de Laertes, sempre cercant l'ocasió de posar a prova els teus enemics! Aquesta vegada et veig davant les tendes d'Àiax, vora els seus vaixells, a l'extrem de les vostres línies. fa estona que segueixes la seva pista i mesures l'empremta encara fresca dels seus passos, per veure si és dins o no és dins. Vas bé: com si et guiés el bon nas d'una gossa de lacònia. Si, l'home hi és, ha entrat suara: el front li regala de suor i les mans d'haver matat a espasa. No cal que espiïs més darrera aquesta porta; més aviat digues-me per què t'has pres aquesta feina: jo sé i et puc informar.

[...]

EL CORIFEU. Molt és el que poden, veient-ho, els mortals conèixer; però fins que ho ha vist, no hi ha ningú profeta de com li anirà.

Sòfocles. Edip Rei (426 aC)

EDIP. Infants, jove nissaga del nostre Cadmos antic, ¿què feu aquí, en aquesta postura, tan afanyosos, coronats de rams suplicants? La ciutat mentrestant és plena de fumeres d'encens, plena de peans i de planys. Això, jo no he cregut haver-ho de saber per missatgers, fills meus, i he vingut aquí jo mateix, jo, Edip -Edip que té un nom per a tothom il·lustre. Vejam, bon vell, explica't: t'escau, pels anys, que portis la paraula. ¿En quina actitud sou aquí? ¿És por, és un desig? Estigues segur que us vull donar ajuda. ben de mal adolorar seria, si no em commogués de veure-us així de genolls.


[...]


EL CORIFEU. Habitants de Tebes, la meva pàtria, mireu: aquell Edip, aquell expert en enigmes famosos, que era un home tan poderós, del qual ningú de la ciutat no podia contemplar la sort sense enveja, vegeu avui a quina maror d'esfereïdora desgràcia ha fet cap! De manera que, ningú que sigui mortal, considerem el seu darrer dia per proclamar-lo feliç; guardem-nos de fer-ho fins que hagi passat el terme de la seva vida sense haver sofert una pena.

Llort (1966). La imperfecció de les bombolles (2009)

Mai no ha tecleat la paraula Fin al final de cap de les novel·les que ha escrit. Que s'ha acabat és prou evident, no cal afegir-hi res més. Seria redundant. Tampoc no ha escrit mai el nom d'una poblacióº ni una data final, al final de res, ni de novel·les, ni de cartes personals, ni dels diaris íntims que no ha escrit mai. Pedanteries. Records d'unes històries miserables que pretenem universals. Sals. Sals de bany. S'aixeca decidida a omplir la banyera amb aigua ben calenta. No té sals, però té sang.

º O més d'una població, com fan alguns, i encara millor si pertanyen a geografies exòtiques. O més d'una data, la d'inici i la de final, per deixar constància de quants anys hi han invertit o, més sovint, per demostrar els pocs mesos que els calen per escriure una oba com la que el lector acaba de llegir. O un tot concret: Bombai, estiu del 2003, com qui data una diapositiva, fent evident que quan tothom -en una societat capitalista- aprofita l'estiu, les preceptves i desitjades i suposades i habituals vacances per descasar, ells/elles/SPM escriuen sense descans, pel bé del país, de la cultura i de la glòria personal (sempre en un hipòcrita darrer terme). Fins i tot n'ha vist algun cas amb l'hoa afegida! (Barcelona, 12 de desembre del 2005, 10.25 de la nit). I per què no descriuen l'estat genital en el moment de donar per acabat l'escrit que sigui? Els graus d'inclinació que ha ssolit l'erecció incontenible, d'una tibantor moradenca, amb què rubriquen la data, el lloc i fins i tot l'hora, o els graus centígrades a què està la humitat, el flux que brolla d'una vulva que pica de llavis i exclama "bravo, bravo"?

President Companys. Últimes paraules (15/10/1940)

Eurípides. Alcestis (438 aC)

APOL·LO. -- Casal d'Admet, on jo, tot un déu, vaig haver d'acceptar la taula dels jornalers. Zeus en fou culpable per haver matat el meu fill Asclepi, clavant-li el llamp en mig del pit. Aleshores jo, endut per la ira, vaig matar els Ciclops, forjadors de la flama de Zeus. I el meu pare, en càstig, m'obligà a servir a la llar d'un mortal. Vaig venir, doncs, en aquesta terra i pasturava els bous del meu hoste; i fins al dia d'avui he protegit aquesta casa. Perquè jo, que sóc sant, vaig topar un sant baró, el fill de Feres, a qui vaig salvar la vida enganyant les Moires. Aquestes dees m'havien promès que Admet es lliuraria de la mort imminent si enviava als déus de baix un altre difunt al seu lloc. A tots els seus va acudir, i provar -al seu pare i a l'anciana mare que el dugué al món- però no va trobar ningú, llevat de la seva esposa, que morint per ell volgués deixar la llum del sol. I ara, ella, dintre el casal, recolzada als seus braços, està agonitzant. Perquè el dia d'avui està fixat perquè mori i deixi la vida. Quant a mi -per tal que la sutzura no em sorprengui a dins- abandono aquesta mansió, el meu més estimat aixopluc.

[...]

COR. -- Innúmers són els aspectes de la divinitat. Sovint, els déus obren contra el que s'esperava; a vegades, el presumible no s'acompleix, d'altres, el déu troba un camí a l'inesperat. Així ha succeït en aquest cas.

Titus Livi. Història de Roma. Llibre I (Segle I)

PREFACI

¿Faré res de profitós escrivint els fets del poble romà des de l'inici de la ciutat? No ho sé. I si ho sabés, no gosaria dir-ho, perquè veig que és un tema tan vell com conegut, i els escriptors nous creuen que aportaran més certesa als fets o que superaran als antics, rudes en l'art d'escriure. (...)

LLIBRE I

En primer lloc, ja consta que, després de conquerir Troia, els aqueus, cruels amb la resta dels troians, es van abstenir d'aplicar qualsevol dret de guerra a dos homes, Eneas i Antènor, tant per un lligam antic d'hospitalitat, com perquè havien estat sempre partidaris de la pau i de retornar Helena.

Abel Cutillas. La mort de Miquel Bauçà (2009)

Si néixer és començar a morir, Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l'any 1940, l'any del drac en el calendari xinès. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil. Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell.

Heròdot. Història (Segle V aC)

Això és l'exposició dels resultats de la recerca d'Heròdt d'Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra.

Plaute. Amfitrió (201)

MERCURI. -- Així com voleu que us asseguri, propici, guanys en el vostre mercadeig, en les compres i en les vendes, i us assisteixi en tota cosa; així com voleu que els afers i comptes meni jo a bon acabament, a l'estranger i en el país, i que amb un bon i abundós guany prosperi contínuament les empreses començades i les que heu de començar; així com voleu que us porti, a vosaltres i a tots els vostres, bones notícies; (...), d'aquesta mateixa manera fareu silenci per a aquesta representació, i semblantment tots sereu, aquí, àrbitres equitables i justos.


[...]


AMFITRIÓ. --Faré tal com tu, Júpiter, manes, i et prego que, les teves prometences, les compleixis. Entraré a veure la meva muller; acomiado el vell Tirèsias. --Ara, espectadors, en honor al suprem Júpiter, aplaudiu ben fort.

John Rawls. El dret de gents (1999)

INTRODUCCIÓ

1. Per "dret de gents" entenc una concepció política particular de l'equitat i la justícia que s'aplica als principis i les normes del dret internacional i la seva pràctica. Utilitzaré el terme "societat dels pobles" per referir-me a tots aquells pobles que segueixen els ideals i principis del dret de gents en les seves relacions recíproques. Aquests pobles tenen els seus propis governs, que poden ser règims constitucionals lliberals, democràtics o no, però decents.


[...]


Si no és possible una raonablement justa societat dels pobles els membres de la qual subordinin els seu poder a fins raonables, i si els éssers humans són sobre manera amorals, si no incurablement egoistes i cínics, podríem preguntar amb Kant si paga la pena que els éssers humans visquin sobre la terra. ("Si la justícia pereix, llavors no paga la pena per als humans viure sobre la terra." Kant, Rechtslebre, 49, VI, 332.)

Plaute. Asinaria, la comèdia dels ases (212)

EL CAP DE LA COLLA: Presteu-nos atenció, si us plau, espectadors, tot seguit. I que la cosa vagi bé per a mi, i per a aquesta colla, per als seus amos i per als qui l'han llogada. I ara, tu, cridador, fes tot aquest públic orelles.

[...]

EL CAP DE LA COLLA: Aquest vell, si d'amagat de la muller s'ha donat un gust, no ha fet res de nou ni d'extraordinari, ni de diferent del que els altres solen fer.

Ningú no és d'un natural tan rígid, ni d'un pit tan ferm que, quan se'n presenta ocasió, no es doni bona vida. Ara, si voleu intercedir perquè aquest vell no sigui aporrinat, ens pensem que podreu aconseguir-ho, si aplaudiu ben fort.

John Rawls. Una teoria de la justícia (1971)

CAPÍTOL I
LA JUSTÍCIA COM A IMPARCIALITAT

En aquest capítol introductori esbossaré algunes de les idees principals de la teoria de la justícia que vull desenvolupar. L'exposició és informal i intenta preparar el camí per als raonaments més detallats que venen a continuació. (...)

1. El paper de la justícia

La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per molt atractiva i aclaridora que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; d'igual manera, no importa que les lleis i institucions estén ordenades i siguin eficients; si són injustes han de ser reformades o abolides. Cada persona té una inviolabilitat basada en la justícia que fins i tot el benestar de la societat com un tot no pot trepitjar. És per aquesta raó per la qual la justícia nega que la pèrdua de llibertat per a alguns sigui correcta pel fet que un bé major sigui compartit per altres. No permet que els sacrificis imposats a uns siguin sobrevalorats per la major quantitat d'avantatges gaudides per molts. Per tant, en una societat justa, les llibertats de l'igualtat de ciutadania es consideren com a establertes definitivament, els drets assegurats per la justícia no es troben subjectes a regatejos polítics ni al càlcul d'interessos socials. L'única cosa que ens permet assentir a una teoria errònia és la manca d'una millor; anàlogament una injustícia només és tolerable quan és necessària per evitar una injustícia encara major. Sent les primeres virtuts de l'activitat humana, la veritat i la justícia no poden estar subjectes a transaccions.


[...]


La perspectiva de l'eternitat no és cap perspectiva des d'un cert lloc, més enllà del món, ni l punt de vista d'un ésser transcendent; més aviat, és una certa forma de pensament i de sentiment que les persones racionals poden adoptar en el món. I, en fer-lo així, poden, qualsevol que sigui la seva generació, integrar en un únic esquema totes les perspectives individuals, i atènyer, conjuntament, uns principis reguladors que puguin ser confirmats per tothom, en viure d'acord amb ells, cadascú des del seu propi punt de vista. La puresa de cor, si es pogués aconseguir, consistiria a veure clarament i en actuar amb indulgència i autodomini des d'aquesta posició.

Charles Darwin. L'origen de les espècies (1859)

INTRODUCCIÓ

Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a Sud-Amèrica i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d'aquell continent. Em va semblar que aquests fets aclarien una mica l'origen de les espècies -aquest misteri de misteris, com ha estat anomenat per un dels nostres més grans filòsofs. De tornada a casa, se'm va acudir, el 1837, que potser es podria escatir alguna cosa sobre aquesta qüestió, tot acumulant i meditant pacientment tota mena de fets que hi tinguessin una possible relació. després de cinc anys de treball, em vaig permetre d'especular sobre el tema, i de redactar algunes notes curtes; vaig ampliar-les el 1844 en un esbós de conclusions que em semblaven probables: des d'aquest període fins al dia d'avui he perseguit incessantment el mateix objecte. Espero que se m'excusarà d'entrar en aquests detalls personals, perquè els dono per fer eure que no m'he precipitat pas a arribar a una decisió.


[...]

XIV RECAPITULACIÓ I CONCLUSIÓ

(...)

Observacions finals

En un futur llunyà veig camps oberts a recerques molt més importants. La psicologia es basarà en un fonament nou: el de la necessària adquisició gradual de cadascuna de les facultats i aptituds mentals. I s'aclarirà l'origen de l'home i de la seva història.
Autors eminentíssims semblen estar totalment satisfets amb l'opinió que cada espècie fou creada independentment. Segons el meu parer, s'adiu més amb el que sabem de les lleis fixades pel Creador a la matèria el fet que la producció i l'extinció dels habitants passats i presents del món siguin degudes a causes secundàries, com les que determinen la naixença i la mort de l'individu. Quan considero tots els éssers no pas com a creacions especials, sinó com els descendents directes d'uns pocs éssers que visqueren molt abans que es diposités la primera capa del sistema silurià, em sembla que s'ennobleixen. Judicant pel passat , podem deduir amb seguretat que cap espècie vivent no transmetrà la seva semblança inalterada a un esdevenidor distant. I, de les espècies vivents avui dia, molt poques, transmetran progènie de cap mena a un esdevenidor llunyà; ja que la manera en què estan agrupats tots els éssers orgànics demostra que la majoria de les espècies de cada gènere, i que totes les espècies de molts gèneres, no han deixat pas descendents, sinó que s'han extingit del tot. Podem doncs llançar una mirada profètica a l'esdevenidor fins al punt de predir que seran les espècies comunes i àmpliament esteses, pertanyents als grups més amplis i dominants, les que prevaldran al capdavall i procrearan espècies noves i dominants. Com que totes les formes de vida existents són descendents directes de les que visqueren molt abans de l'època siluriana, podem estar segurs que la successió ordinària per generació no s'ha trencat ni una sola vegada, i que cap cataclisme no ha desolat el món sencer. Per això podem mirar amb alguna confiança cap a un futur segur de la mateixa durada immesurable. I, com que la selecció natural treballa només per i per a benefici de cada individu, tots els dots corporals i mentals tendiran a progressar cap a la perfecció.

És interessant de contemplar un turó embardissat, cobert de moltes plantes de moltes menes, amb ocells cantant entre els matolls, amb insectes variats voletejant per damunt i amb cucs arrossegant-se per la terra humida, i reflexionar que aquestes formes construïdes acuradament, tan diferents entre si, dependents les unes de les altres d'un manera tan complexa, han estat totes produïdes per lleis que actuen al nostre entorn. Aquestes lleis, preses en sentit més ampli, són la del creixement amb reproducció, la de l'herència, quasi sempre compresa en la reproducció, la de la variabilitat, a partir de l'acció indirecta i directa de les condicions de vida externes i de l'ús i el desús, la de la progressió geomètrica de creixement, prou alta per conduir a la lluita per la vida, i en conseqüència a la selecció natural, que comporta la divergència de caràcters i l'extinció de les formes menys millorades. Així, de la guerra de la natura, de la fam i de la mort, se segueix directament l'objecte més excels que podem concebre, és a dir, la producció dels animals superiors. Hi ha grandesa en aquesta concepció que la vida, amb els seus poders diversos, fou insuflada originàriament en unes poques formes o en una de sola; i que, mentre aquest planeta ha anat girant d'acord amb la llei fixa de la gravetat, hi evolucionaren i hi evolucionen, a partir d'un comerç tan simple, infinitat de formes de les més belles i meravelloses.

Suetoni. Vides dels dotze cèsars (segle I)

Llibre tercer

TIBERI

La família patrícia dels Claudis -que també n'hi hagué una altra de plebea, no pas menor en poder i prestigi- era originària de Regíl·lum, vila dels sabins.

[...]

Amb aquest testament instituí hereus, per parts iguals, Gai i Tiberi, néts seus, el primer per Germànic i el segon per Drusus, i els subrogà per hereus l'un i l'altre; també atorgà llegats a moltes persones, entre elles les verges Vestals, i així mateix a tots els soldats i a la plebs de Roma, cap per cap, i encara, separadament, als regidors dels barris.

* * *



Llibre quart

CALÍGULA

Germànic, pare de G. Cèsar, fill de Drusus i d'Antònia la Menor, adoptat pel seu oncle patern Tiberi, exercí la qüestura cinc anys abans del que permetien les lleis, i després, tot seguit, el consolat; fou enviat a l'exèrcit de Germània, i quan, anunciada la defunció d'August, les legions pertinaçment es resistien totes a reconèixer Tiberi per emperador, i li oferiren a ell el govern de l'Estat, no pot dir-se ben bé si fou més per la seva pietat filial o per la seva fermesa d'esperit que les va dominar; després, quan va ésser vençut l'enemic, obtingué el triomf.


[...]


Si més no, hom observà i féu notar de seguida que tots els cèsars que havien portat el prenom de Gai havien estat occits pel ferro, a partir ja d'aquell que havia estat assassinat en temps de Cinna.

Longus. Dafnis i Cloe (Segle II o III)

A la vila de Lesbos, mentre caçava en un bosc consagrat a les nimfes, vaig veure la cosa més bella que mai hagi vist: unes imatges pintades, una història d'amor.


[...]


Dafnis i Cloe es van posar al llit nus, s'abraçaven i es besaven, desvetllats tota la nit, com les òlibes; i Dafnis va fer quelcom del que li havia ensenyat Licènion, i Cloe, aquesta vegada, va comprendre que allò que havien fet al bosc no era més que jocs de pastors.

Cohèlet. Eclesiastès (Segle III aC)

Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer, tot és en va.

(La mateixa paraula traduïda en aquest verset per vanitat, efímer i en va; en sentit literal significa "cop de vent", "buf", "alè", i generalment s'aplica, en sentit figurat, a tot allò que és efímer, caduc, o bé a allò que és fútil, inútil o decebedor. Matayotes matayotetos kai panta matayotes. Vanitas vanitatis et omnia vanitas. Vanity of vanities, says the Preacher, vanity of vanities! All is vanity.)

Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

(Eclesiastès, 1, 1-3)

[...]

Final de l'obra. Ja ho has sentit tot. Reverencia Déu i guarda els seus manaments: això vol dir ser home.
Déu jutjarà totes les accions, per amagades que siguin, tant les bones com les dolentes.

(Eclesiastès, 12, 13-14)

M. Tul·li Ciceró. Primera catilinària (63 aC)

ORATIO QVA L. CATILINAM EMISIT IN SENATV HABITA

PRIMER DISCURS CONTRA LUCI CATILINA PRONUNCIAT DAVANT EL SENAT

Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? quam diu etiam furor iste tuus nos eludet? quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?

Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència? Quan de temps encara es burlarà de nosaltres aquesta bogeria teva? Fins a quin límit es llançarà la teva desenfrenada audàcia?

[...]


Amb aquests presagis, Catilina, -la suprema seguretat de la república, la pesta i la perdició que hi ha dins de tu i la destrucció dels qui s'associaren amb tu en tota mena de crims i parricidis- vés-te'n a aquesta guerra impia i criminal. I tu, Júpiter, que vas ser consagrat per Ròmul amb els mateixos auspicis amb què ho fou aquesta ciutat; tu, que amb tota justícia anomenem el Mantenidor d'aquesta ciutat i de l'imperi, rebutjaràs aquest home i els seus companys dels teus temples i dels dels altres déus, de les cases i de les muralles de la ciutat, i de les vides i hisendes de tots els ciutadans; i els qui odien la gent de bé, els enemics de la pàtria, saltejadors d'Itàlia, lligats entre ells per una aliança de crims i uns tractes impius, els oferiràs en vida i després de morts, als suplicis eterns.

Discurs pronunciat davant el Senat, reunit al temple de Júpiter Estàtor, el 8 de novembre de l'any 63 aC. El dia anterior, Catilina, en una reunió de conjurats s'havia decidit assassinar el cònsol Cicerò com més aviat millor. Avisat, Ciceró evitael perill i convoca els senadors al temple de Júpiter i els exposa totes les temptatives revolucionàries dels dies anteriors. Catilina assisteix a la sessió intenta respondre a les acusacions del cònsol, però rebutjat abandona la sessió i al vespre parteix cap a Etrúria amb els conjurats.

Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre (1932)

Una mica apartats l'un de l'altre, posats d'esquena, el vell Joan i el seu fill treballaven. Portaven ja hores aixedejant amb la mateixa energia, sense repòs. La tarda venia apagant les seves llums sobre les amples riberes de l'Ebre, els camperols plegaven de les feines i emprenien el camí per tal d'arribar al poble ans de la nit.

[...]

La tomba d'ella estava, però, quieta i tranquil·la sota la lluna. Ni un sospir de vent no movia les herbes ni les branques. Tot estava callat: com la llum i les flors, i els xiprers, i les creus... tot immòbil. Com ella. I ella, sota la terra, quieta, ben abrigada, amb els ulls buits de cara al cel i sense plor; com aquell matí llunyà que ell la va treure de l'aigua i la deixà estesa damunt les herbes. Freda i llunyana, com aleshores. Sense plor, sense ulls i sense cor: terra sota l'inútil parpelleig de les estrelles.

Èsquil. Eumènides (458 aC)

LA PÍTIA. --Primerament, faig en la meva pregària un lloc d'honor, entre els déus, a la primera profetessa, la Terra; després d'ell, a Temis, que va seure la segona en aquest setial oracular de la seva mare, com diu un relat; en la tercera atribució, Temis volent-ho, i sense violència de ningú, una altra Titànida, filla de la Terra, s'hi assegué, Febe; i ella l'ofereix, en present de naixença, a Febos -Febos que té de Febe aquest sobrenom.

[...]

La pau, per a la ventura de les seves cases, és avui amb els ciutadans de Pal·las: Zeus, que tot ho veu, i la Parca així s'acorden. -I ara llanceu l'alarit en respost al nostre cant!

Èsquil. Coèfores (458 aC)

ORESTES. --Hermes Infernal, posa els ulls en el patern venciment, i sigues el salvador, l'aliat de mi que t'imploro. Arribo en aquesta terra i torno de l'exili.

[...]


Melodrama

Vet aquí la tercera tempesta que amb el seu bufarut ha descarregat sobtosa sobre les sales reials!

Uns infants devorats iniciaren les desventures -miserament per a Tiestes!

Després, el fat d'un heroi reial: degollat al bany finà el cabdill guerrer dels aqueus. I ara encara, ha vingut, qui sap d'on -¿què diré? ¿un salvador, la mort? ¿On s'acabarà doncs, on s'aturarà, per fi adormida, la ira d'Ate?

Èsquil. Agamèmnon (458 aC)

EL GUAITA. --Als déus imploro la fi de les meves penes, una llargada anyal de vigilància, que passada dormint al sostre dels Atrides, de qui sap el temps, com un gos, m'ha ensenyat a conèixer l'assemblea dels astres nocturns, i aquells sobretot que porten l'hivern i l'estiu als homes, prínceps lluminosos que brillen enmig de l'èter, dels quals sé quan es consumen, i els llevants.


[...]


EGIST. --Sàpigues que em pagaràs cara la teva bogeria d'avui.
EL CORIFEU. --Coratge, estarrufa't, com un gall al costat de la seva gallina!
CLITEMNESTRA. --No facis cabal d'aqueixos vans lladrucs. Jo i tu, senyors d'aquest palau, ho posarem tot en ordre.

Sèneca. De la providència (s. I)

M'has preguntat, Lucili, com s'explica que, sent el món governat per una providència, s'esdevinguin tants de mals als homes bons.


[...]


Allò mateix que s'en diu morir, és a dir, la separació d'ànima i cos, és tan breu, que la seva rapidesa ho fa insensible. Sia que un nus us escanyi, o que l'aigua us ofegui, o que us trenqueu el cap caient damunt la pedra dura, sia que engoliu foc per tallar-vos la respiració, sia com sia, la mort és ràpida. No us avergonyiu de témer tant de temps això que passa tan de pressa?

Sèneca. De la vida benaurada (s. I)

Tots els homes, germà Gal·lió, volen viure feliços, però per veure què és això que fa benaurada la vida, tenen la vista entelada.

(Incipit Ad Gallionem De uita beat: "Viuere, Gallio frater, omnes beate uolunt")

[...]


Però què he dit? No és veritat que ara mateix -per més que poc ho sentiu- un torb envolta i fa rodolar les vostres ànimes, que defugen i cerquen les mateixes coses, i ara són aixecades a les més grans alçàries, ara esclafades contra terra?...

El restant d'aquest diàleg manca en els còdexs.

Sèneca. De la brevetat de la vida (s. I)

La major part dels mortals, paulí, es queixa de la malignitat de la naturalesa en haver-nos engendrat per un temps tan breu, perquè aquest espai que ens és donat tan veloçment i ràpidament decorre, que, exceptuats molt pocs, els altres són privats de la vida quan tot just s'hi preparen. I no és sols la turba i el vulgar imprudent que gemeguen d'això que ells creuen un mal comú; també dels barons més il·lustres aquest sentiment ha provocat les queixes. D'aquí ve aquella exclamació del príncep dels metges. "La vida és breu, l'art és llarga".

(Incipit ad Paulinum De breuitate uitae: "Maior pars mortalium, Pauline, de naturae malignitate conqueritur".)

[...]


Ningú no té la mort en perspectiva, tothom allarga molt les seves esperances. Alguns arrangen fins aquelles coses que són més enllà de la vida: la construcció de grandiosos sepulcres, la dedicació de monuments públics, les fúnebres ofrenes i els funerals fastuosos. Però, a fe meva, els funerals d'aquests homes s'haurien de fer, com si haguessin viscut molt poc, a la claror de blandons i antorxes (com es fa en els funerals dels infants).

(L. A. Senecae. Ad Paulinum De breuitate uitae explicit)

Doris Lessing. El somni més dolç (2001)

Era un capvespre de principis de tardor, a baix, el carrer era un escenari ple de llumetes grogues que suggerien intimitat, i la gent es començava a recollir per a l'hivern.

[...]

Però la nena no volia que l'agafessin i l'aixequessin, i per això girava sobre si mateix i cantava, només per a ella:

—Sí, el meu Colin, sí, la meva Sophie, sí, i aquest és el meu Johnny, pobrissó, petitó...

Maquiavel, Nicolau. La Mandràgora (1518)

Cançó

Perquè la vida és breu i moltes són les penes que vivint i lluitant tots suportem, rere els nostres anhels, anem passant i consumint els anys, perquè qui renuncia al plaer per viure amb afanys i angoixes no coneix els enganys d'aquest món, o de quins mals i de quins estranys casos són oprimits quasi tots els mortals.


[...]


Vosaltres, espectadors, no espereu que tornem a sortir: l'ofici és llarg i jo em quedaré a l'església, I ells, se 'aniran cap a casa per la porta del costat. Que estigueu bons!

CATUL. Carmina (Segle I aC)

Cui dono lepidum nouum libellum
arida modo pumice expolitum?

(A qui dedico aquest bonic llibret nou, acabat de polir amb l'asprosa pedra tosca?)

PLATÓN. Apología de Sócrates o defensa ante el jurado. Traducción de Agustín García Calvo, enero de 1972

Plató. Laques (Segle IV aC)

LISÍMAC. —Haveu vist lluitar aquest home armat, Nícies i Laques. Per què Melèsias i jo us havem pregat d'assistir amb nosaltres a l'espectacle, és cosa que no us havem dit, però que ara us direm. Ja que amb vosaltres cal parlar francament. Hi ha gent que fa burla d'aquests espectacles, però si algú els demanava consell no li dirien el que pensen, ans, per tal d'acomodar-se a l'opinió del seu interlocutor, parlen contra el seu propi parer, però com que estem convençuts que vosaltres us n'haveu fet una opinió justa i que un cop arribats a ella ens direu obertament el que us sembla, us hacem cridat per aconsellar-nos amb vosaltres sobre el que ara us anem a sotmetre. La cosa sobre la qual estic fent aquest llarg preàmbul és la següent. (...) que cal fer dels nostres fills.


[...]


LIS. —M'agrada el que dius, Sòcrates. I vull, ja que sóc el més vell, ésser el més desitjós d'aprendre amb aquests nois. Però vet aquí què et demano: demà de matí vina a casa, no deixis pas de fer-ho, per tal que deliberem sobre la qüestió. Per avui dissolguem la reunió.

SÒC. —Ho faré, Lisímac; demà vindré a casa teva, si el déu vol.

Tracy Chevalier. La noia de la perla (1999)

La mare no em va dir que venien. Després va dir que no volia que se'm veiés nerviosa. Em va sorprendre, perquè pensava que ella em coneixia prou bé. els desconeguts sempre es pensaven que jo estava perfectament tranquil·la. No plorava, de petita. Només la mare em notava la tibantor a les barres, o que feia encara més grans uns ulls que ja ho eren.

[...]

Pieter quedaria content amb la resta de monedes, amb el deute saldat. Jo no li hauria costat res. No se'n pagava res, per una minyona.

Borís Pasternak. Doctor Zhibago (1957)

Caminaven, i al caminar cantaven Eterna memòria. Els peus, els cavalls i el bufar del vent semblaven continuar el càntic en les pauses.

[...]

A les seves mans el petit quadern semblava saber tot això i confirmava i donava certesa als seus sentiments.

Mary W. Shelley. Frankestein (1818)

CARTA I

A la senyora Saville, Anglaterra
Sant Petersburg, 11 de desembre de 17...

T'alegrarà saber que cap desgràcia no ha acompanyat l'inici d'una empresa que havies vist amb tants mals presagis.


[...]


Després de dir això, ha saltat per la finestra de la cabina, cap a la panna que hi havia a tocar del vaixell. Les onades se l'han endut ben ràpidament, i s'ha perdut en la foscor i en la llunyania.

FI

Truman Capote. Esmorzar al Tiffany's (1950)

Sempre m'han atret els llocs on he viscut, les cases i el seu veïnatge. Per exemple, cap als volts del carrer Setanta de l'Est hi ha una casa de pedra grisa on vaig tenir el meu primer apartament a Nova York, durant els primers anys de la guerra. Era una sola cambra, ...


[...]

Però un dia, una tarda de diumenge d'hivern, freda i assolellada, el vaig trobar. Amb uns testos de flors a banda i banda, i emmarcat per unes cortinetes de randa, hi havia el gat de la Holly assegut a la finestra d'una cambra que semblava ben calentona. Em vaig preguntar a mi mateix com es devia dir, perquè estava ben segur que ara ja tenia nom, que havia arribat a un lloc on "pertanyia". Cabanya africana o el que sigui, espero que la Holly també hi hagi arribat.

Truman Capote. A sang freda (1965)

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen "cap enllà".

[...]

Llavors ell, emprenent el camí casa seva, es va endinsar sota la volta dels arbres, deixant endarrere el cel immens i el murmuri de les veus del vent damunt el blat onejant.

Virgili. Bucòliques (Segle I aC)

MELIBEU

Títir, tu ajagut sota cobert d'un faig espaiós, assages cançons boscanes amb la prima caramella. Jo, fites de la pàtria i dolços camps, tot ho abandono; jo fujo de la pàtria. Tu, Títir, a pler sota l'ombra, ensenyes els boscos de repetir els mots: Amaril·lis és bella.


[...]


Aixequem-nos: l'ombra sol ésser malsana per als qui canten; del ginebrer sobretot l'ombra és malsana; són nocives també per a les messes les ombres. Aneu a casa, ja esteu sadolles; l'Estel de la nit ja és aquí; aneu cabretes meves.

Sòfocles. Les dones de Traquis (segle V aC)

DEIANIRA. —És una dita al món, ja d'antic declarada, que no es pot saber d'un mortal, abans de la seva mort, si la vida li ha estat bona o dolenta; però jo, la meva, fins abans d'haver fet cap a l'Hades, sé bé que només té desventures i feix.


[...]

EL CORIFEU. —Tu tampoc, joveneta, no et quedis aquí, lluny de casa teva. Has vist unes morts terribles, unes estranyes morts, i unes sofrences múltiples, tot just ara patides; i res de tot això que no sigui Zeus.

Sòfocles. Antígona (Segle V aC)

ANTÍGONA. —Ets de la meva sang, germana en tot, Ismene estimada; tu saps quantes desventures Edip va desfermar. Però, ¿en saps ni una que Zeus no consumi mentre encara som vives? Perquè no hi ha cosa dolorosa -no parlem de desastre-, no hi ha vergonya ni infàmia, que entre les teves desventures i les meves jo no hagi vist. Avui mateix, ¿què és encara aquest edicte que el general, diuen, ha promulgat al poble en armes? ¿En saps res? ¿O ignores que per als qui estimem vénen desgràcies d'enemics?

[...]

EL CORIFEU. —De molt el seny és la primera cosa de la felicitat. I cal no ésser gens impiu amb els déus; perquè els grans mots dels inflats per l'orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny.